Crec que el pensament més universalment conegut és el que va creuar el cap del coronel Buendía davant l’escamot encarregat d’afusellar-lo. I això és perquè Cien años de soledad forma part d’aquest selecte grup de llibres considerats universals, una d’aquestes lectures que acaba sempre en les llistes dels '100 llibres imprescindibles abans de morir' que tenen tots els diaris. Va ser justament després d’acabar d’escriure’l que García Márquez va arribar a Catalunya i va ser aquí on el Nobel va començar a gaudir les delícies de ser un escriptor famós, una celebritat mundial. Potser és per això que va voler que els Buendía, inclosa la Remedios i els llençols amb els quals es va elevar als cels, també parlessin català.
Si el talent et convertís en immortal, suposo que avui Gabo bufaria 94 espelmes. Seria una celebració petita (ja sabem els temps que corren), probablement només amb la Mercedes i alguna altra persona molt propera. Una festa que s’aniria tallant per les constants videotrucades exigint regalar els millors desitjos a l’autor. O potser no, jo què sé. Al cap i a la fi, el fet de gastar les pàgines d’un llibre no fa que coneguis qui l’ha escrit. En qualsevol cas, aquest abril farà 7 anys que l’home encarregat d’escriure un dels els millors inicis de novel·la que he llegit mai va morir a Ciutat de Mèxic.
El que sí que sé, però, és que la família García Barcha va arribar a Barcelona el novembre de 1967 en un cotxe de lloguer, que van passar la major part dels seus vuit anys de vida a la capital catalana al número 6 del carrer Caponata, que admirava Mercè Rodoreda fins al punt de llegir-la en català i que aquí va parir El otoño del patriarca. I, també, que si existeix una traducció al català de la seva obra mestra és perquè ell ho va voler.
Tísner: el culpable
“La traducció literària de l’espanyol al català funciona prou bé en els circuits editorials en casos molt concrets, com quan els autors són catalans però escriuen en espanyol o quan l’obra fa referència a una realitat catalana molt determinada [...] Aquest mecanisme, però, no ha acabat de fer fortuna amb obres i autors provinents de realitats allunyades de la catalana, com és el cas de García Márquez”, escriu el doctor en traducció Francesc Galera. Aleshores, si la traducció estava condemnada a l’oblit comercial, per què editar-la?
Doncs perquè García Márquez volia. I punt. “A l’autor li feia goig de tenir en la llengua de la ciutat que ha escollit per a viure el seu Cien años de soledad. Això és tot. Si de totes les versions del seu llibre la que més il·lusió li produïa era la que no s’havia escrit, qui s’hauria vist amb cor de negar-la-hi? Hauríem estat capaços de confessar-li que l’obstacle major era la manca d’interès comercial de Cent anys de solitud?”.
Això ho explica l’Avel·lí Artís-Gener, Tísner, al pròleg de la primera edició del llibre publicada en català. El periodista, escriptor i dibuixant va ser l’encarregat signar la traducció i (potser) el culpable que a García Márquez se li instal·lés la idea al cap d’editar-la. Tots dos es van conèixer a Mèxic, on eren companys de feina. El 1967, Tísner va decidir començar a fer provatures amb el text per diversió, amb l’objectiu de sentir la sonoritat que tindria el llibre en la nostra llengua.
L’exercici va entusiasmar el colombià, que li va demanar que seguís, però Artís-Gener va acabant deixant de banda la feina. No va ser fins tres anys després que la va completar, quan García Márquez va reclamar l’edició en català per celebrar l’edició de l’exemplar un milió de Cien años de soledad. Cent anys de solitud va ser editat per primer cop per Edhasa, el 1970, i fins al 2007 no se’n va fer una segona edició, a càrrec aquesta vegada de Belaqva. No és, però, l'única obra de l'autor que podem llegir en la nostra llengua, ja que Tísner també encarregar-se de fer possible Crònica d’una mort anunciada.