Coral Majó. Mirada íntima a una mare de la Gauche Divine

D'entre la meva col·lecció de revistes seixanteres, custodiada per desenes de peixets d’argent i altres insectes bibliòfags, furgo fins a trobar un número de Gaceta Ilustrada, el més semblant a Life o Paris Match que vàrem tenir aquí. Núm. 723, 16 d'agost de 1970, 15 ptes. “¿Está en peligro la ‘mini’? LA GUERRA DE LAS FALDAS”, resa el titular sota la capçalera. I per a il·lustrar el pugilat faldillesc, una foto a peu de la flamant façana del Flash Flash (la truiteria més fotogràfica i fotogènica de “l’upper Diagonal” acabava d’obrir les portes), davant les icòniques siluetes de la Karin Leiz —col·laboradora artística, musa i esposa de Leopoldo Pomés— disfressada de reportera. Com bé recordava jo, la lluitadora en defensa de l'invent de Mary Quant no és altra que Coral Majó —col·laboradora artística, musa i esposa d'Oriol Maspons—. La dona mira a càmera des del costat dret de la imatge, llueix unes ulleres de sol hiperbòliques, cabellera proto-àngels de Charlie, samarreta de tirants vermella i una breu faldilla groga que deixa al descobert unes cames que ja voldria Jane Birkin. En l'extrem oposat del ring, uns 40 kg de pes, la seva contendent porta un vestit car d’inspiració campestre amb faldilla llarga fins a les sandàlies, més acord amb la proverbial sobrietat de la moda burgesa catalana. I al centre de la imatge, assegut en el cotxet de bebè on es recolza la mare, Álex Maspons, el fill en comú d'una de les muses i un dels fotògrafs més cèlebres de la Gauche Divine, l’“esquerra caviar” que va fer-se forta dins d'aquell baluard chic que va ser el Tuset Street dels anys 60 i començaments dels 70.

Lamentablement, va voler el destí que l’Álex morís el passat 7 de novembre, un dia abans de la inauguració de la mostra.

54 anys després d'aquesta portada, l’Álex Maspons, qui va dedicar la seva vida a difondre el llegat fotogràfic del seu pare (mort l’any 2014), el barceloní que va renovar l'arcaïtzant llenguatge fotogràfic de l'Espanya dels 50 i 60, va voler brindar, en aquesta ocasió, un intimista homenatge a la seva mare (morta el 2018), model amateur (com ho eren totes les d'aquí fins que Teresa Gimpera va obrir la primera escola professional de l'Estat a finals dels 80), it girl i figura destacada, tot i que fins avui mai reivindicada, en els ambients més sofisticats d'aquella Barcelona “oberta i cosmopolita” (per a qui pogués obrir-se i cosmopolititzar-se, clar). I ho va fer seleccionant fotografies inèdites del seu extraordinari àlbum familiar per a mostrar-les en l'exposició Coral. La fotografia més íntima d’Oriol Maspons, acollida per la Fundació Palo Alto en el marc del Festival FotoFest Poblenou. Lamentablement, va voler el destí que l’Álex morís el passat 7 de novembre, un dia abans de la inauguració de la mostra.

No va limitar-se a ser una musa, sinó que també va ser una artista. I a més a més, simpàtica, alegre, intel·ligent, disposada a polemitzar i a expressar amb vehemència les seves opinions

“A les meves fotos —va dir Maspons en una conversa amb Sergio Vila-Sanjuán per La Vanguardia— no utilitzava models professionals, sinó les noies de Tuset, perquè eren diferents”. En una altra per a El País reconeixia: “Jo retrato nenes pijes, que trobo en llocs bé”. I també, a la mateixa entrevista, que: “Un dels motius pels quals vaig ficar-me en això va ser per a lligar, com va fer en Serrat”. Doncs no va jugar malament les seves cartes el fotògraf, que destacava bastant més pel seu talent i la seva capacitat de treball que pel seu físic. Coral Majó, qui acabaria sent la seva companya per sempre i la mare del seu fill, posseïa una bellesa desfermant, un magnetisme davant la càmera (cal suposar que també fora d'ella) i una capacitat per a encarnar el zeitgeist de la seva època que riu-te’n tu de la Twiggy i la Edie Sedgwick, això queda ben clar a la mostra; però és que diuen d'ella que no va limitar-se al rol de musa, sinó que també va ser una artista que va influir enormement a l'obra de la seva parella. I més a més simpàtica, alegre, intel·ligent, disposada a polemitzar i a expressar amb vehemència les seves opinions. L'exposició destaca aquesta estreta complicitat entre Maspons i Coral mitjançant una selecció de cinquanta imatges captivadores.

Coral, encara que miri cap a un altre costat, dona la benvinguda al recinte amb una imatge ampliada d’ella lluint una samarreta sense mànigues de l'estudi que van formar el tàndem Maspons + Julio Ubiña. El recorregut s'inicia amb unes petites fotos emmarcades de diferents èpoques, que mostren a Coral embarassada, a l’Álex nounat i ja de nen, al pare de jove i, ja en la senectut, acompanyat del seu gos. Continua amb una renglera d'instantànies en les quals es mostren múltiples caracterizacions de la Coral, siguin reals o ficcionades, de futura mare a musa futurista, l’èmul de Brigitte Helm a Metròpolis, flapper o tennista vestida Fred Perry. Més tard la veiem embogidorament guapa davant del Teide (crec), i després unes altres en les quals la vida privada es barreja amb la social en companyia de celebritats com ara Serrat (el que es va ficar a cantant per lligar) o Ángel Pavlovsky. I ja en el tram final és quan el seu potencial de seducció dialoga amb la fotografia artística i fins i tot humorística, destacant la foto en la qual munta —asseguda en direcció contrària—un cavall blanc mentre llegeix un exemplar de la revista satírica La Codorniz. Una paròdia privada d'aquella campanya de Leopoldo Pomés en la què Nico (la de la Velvet Underground) exercia de noia Terry a lloms d'un perxeró?