En la nostra infància d'extraradi, a l’avorrida i mediocre Vilafranca 80's, aquesta tèrbola història s'explicava amb tota l’èpica oral de la qual són capaços una colla de marrecs (que no és poca). Havia succeït uns anys enrere, però en parlàvem com si es tractés d'un mite d'altres temps que contenia tots els elements del drama shakespearià. I en certa manera ho era: havia passat allà mateix, en el nostre barri, a aquell mateix carrer, uns quants portals més enllà, en un local dels baixos del bloc on vivia l'Antonio, una zona certament temerària per acollir una joieria. I l'Antonio, naturalment, era el que millor coneixia tots els detalls: un paio ben vestit i amb ulleres de sol va i entra i amenaça a la dona de l'amo amb una pistola. “Això és un atracament, dona'm tots els diners i totes les joies, vella!” Però el manso no ha guipat que el joier, que ja sabem que gasta mala llet, està a la rebotiga… I de sobte surt amb una escopeta i PUM!, es carrega a l’atracador d'un tret. El carrer s’omple de veïns i tafaners, i quan arriben els picoletos s'adonen que el pobre diable anava armat amb una pistola de joguina. Tot i que anés disfressat de mafiós, només era un ionqui amb el mono, diuen ells. Però després, quan se l'emporten, algú reconeix el cadàver: Cony! Però si és el Miguel, el guitarrista dels Desechables, un grup collonut de Vallirana, un poble d'aquí al costat. La cantant està boníssima. Però si aquest paio ho tenia tot, venien de tocar de França i estaven a punt de gravar un disc a Madrid que els anava a catapultar a la fama. Els meus dos germans el coneixien, i diuen que pasta i droga no li’n faltava… Per què ho devia fer?
En altres latituds seria un grup llorejat objecte d'homenatges any sí, any també
Los Desechables són el grup de culte per antonomàsia, uns pioners del psychobilly i el gothabilly a Catalunya i Espanya. Tere González, la sicalíptica vocalista que amb només setze anys es rebolcava per l'escenari com Iggy Pop i es ficava el micròfon a la boca com Lux Interior. Dei Pei, el bateria que tocava a peu dret, descamisat i amb una bateria mínima. I Miguel González No, el funest guitarra que va morir tirotejat misteriosament en l'intent d'atracar una joieria amb una arma de mentida. Joves, bells i maleïts: el puto més. En altres latituds seria un grup llorejat objecte d'homenatges any sí, any també. Aquí se'ls va reivindicar fa un temps amb el solvent documental El peor dios (que tot just acaba d'arribar a Filmin) i la reedició en vinil, a càrrec de Munster Records, de Golpe tres golpe, el seu primer LP. I ara amb la nova entrega de l'editorial Ojos de buey: El lado salvaje. 1983-1985, de la fotògrafa Ana Torralva.
Tres xiprers i massa tombes al cementiri
La fatídica història que he començat relatant i que tanta rumorologia va suscitar al meu poble natal va tenir lloc a finals del 1983, un 23 de desembre. Com deia, poc després, els dies 28 i 29, estava prevista la gravació en directe del seu esperat primer LP a la sala Rock-Ola de Madrid. L'expectació era màxima, i això pel fet que un casset seu havia arribat a mans de l’Esteban Torralba, director d’El refugio atómico, un espai radiofònic que la nit dels diumenges programava maquetes i entrevistava a figures de la talla dels Cramps o Johnny Thunders. L'eclosió de la Movida va permetre que l’Esteban oficiés d'agitador cultural: el seu pis, al costat de la Rock-Ola, va ser l’after de la sala. Afiliat a l'estètica dark wave, Torralva va treballar de cercatalents per a Tres Cipreses, un dels primers segells independents madrilenys, que va donar a conèixer grups com Gabinete Caligari, Paralisis Permanente o Loquillo y los Trogloditas.
L'escalada de Desechables pel vessant més ombriu de l'Olimp de la Movida va veure’s truncada quan el destí va provocar l'irreparable en una joieria de Vilafranca del Penedès
Com va escriure Diego Manrique a la seva necrològica: “Amb el trio barceloní […], l’Esteban va descobrir la materialització dels seus somnis: es va transformar en el seu representant, els va portar a França i va aconseguir que Diario pop, l'estratègic programa de Ràdio 3, apostés per ells i es convertís en la seva plataforma nacional.” Però l'escalada de Desechables pel vessant més ombriu de l'Olimp de la Movida va veure’s truncada quan el destí va provocar l'irreparable en una joieria del barri de L’Espirall de Vilafranca del Penedès. Malgrat el cop tan dur que va suposar la pèrdua d’en Miguel, la banda catalana va tornar a la càrrega després d'un temps per rendir comptes amb el públic madrileny. Abans, l’Esteban havia rescatat les gravacions de taula dels últims concerts i va treure el disc més semblant possible al que havia de ser Golpe tres golpe (1984). I amb l’actuació a la Rock-Ola, un any més tard del tràgic succés, va aconseguir planxar-ne un segon: Buen Ser-Vicio (1985).
Tere llueix enfundada en cuir, amb mitges de reixeta, el cabell tallat al raspall i talons d'agulla
L’Ana Torralva, fotògrafa incipient i germana de l’Esteban, va tenir l'oportunitat d’estar amb ells i portar la imatge de la banda durant els anys que transcorren entre aquests dos discos seminals. “Jo acabava d'arribar a Madrid des de València, on havia estudiat Belles Arts —m'explica—. El meu germà feia anys que estava allà. Hi havia anat per estudiar medicina, però va deixar la carrera al cinquè any per a dedicar-se al món de la música. Estava ficadíssim en tot l'ambient de la Movida, coneixia a tothom, tots havien passat per la seva casa. Fins i tot Loquillo parla d'ell en les seves memòries. El meu germà i jo ens portàvem només tres anys, havíem estat junts sempre. Vaig conèixer a Desechables a través d'ell. Quan venien uns dies a Madrid s'allotjaven entre la casa de l’Esteban i la que jo compartia amb en Javier Valenzuela, la meva parella, que treballava per a El País portant la secció de successos. Va ser ell qui va haver de publicar allò d’en Miguel…".
I continua: "s'havia creat tota una expectativa a Madrid amb l'arribada del grup, Esteban l'havia venut molt bé, s'havia anunciat a tot arreu i la ciutat estava coberta de cartells. Alaska i los Pegamoides, Ana Curra, Siniestro Total i tota aquesta gent estaven desitjosos de veure'ls… I llavors va passar això de l'atracament a la joieria. Aquest tràgic succés va fer que passessin de ser un grup underground al fet que tot el país parlés d'ells. Però els havia deixat destrossats, clar, en Miguel era l'ànima del grup i la Tere estava molt deprimida. A partir d'allà es va intentar armar el disc Golpe tras golpe. L’Esteban em va demanar que fes les fotos. Era una empresa familiar: Javier, l'únic que tenia un treball fix, va pagar el disc amb la seva paga extra. Jo vaig fer les fotos i Ana Isabel, la parella de l’Esteban, va participar en la creació del vestuari, els vestits de cuir que després va portar Tere…”
El llibre, doncs, obre foc després de la incorporació a les cordes de Marcelo “Enano”, el germà de Dei Pei, amb imatges del grup reformat i meravelloses instantànies del concert de resurrecció a la mítica sala madrilenya, en les quals la Tere llueix enfundada en cuir, amb mitges de reixeta, el cabell tallat al raspall i talons d'agulla. Transcorre després entre backstages, fotos amb l’Esteban i l’Ana Curra, i gires de la banda, per a culminar amb el fantàstic treball de Torralva per a les portades dels dos discos. En el primer, la presència d’en Miguel serà substituïda per la fantasmagòrica ombra que projecta l’Esteban sobre una paret. En el segon, les imatges de la Tere oferint un plat amb seus pits mentre els ulls embenats de la cantant miren cap a una altra banda. “Gràcies a aquest llibre la Tere i jo, que portàvem molts anys sense veure'ns, hem tornat a unir-nos. Ha remogut molt, hi havia molt de dolor aparcat… Ha mort molta gent pel camí. Va ser una època molt turbulenta, però també molt bonica.” A l'espera que la Generalitat no instauri oficialment el Dia Internacional dels Desechables i l'Esteban Torralva (podem esperar asseguts), l'editorial Ojos de buey i l'Ana els han rendit a grup i mànager l’homenatge més bell possible: el sosteniment de la memòria.