Quan entrem a la Sala Flyhard per veure Breu introducció al western ‒hi serà fins al 24 de juny‒, tres dels intèrprets són ja en escena. Abans de ficar-se en els seus respectius personatges, canten My Rifle, Pony and Me, de la pel·lícula Rio Bravo (1959), que ens situa en unes coordenades culturals molt concretes. L’escenografia d’Anna Tantull, senzilla però molt ben pensada, compta amb un banc, una cadira i un tamboret, tot molt rústic, d’una fusta a joc amb els llistons que recobreixen mitja paret a l’estil saloon ‒la part superior farà de pantalla‒; sobre l’altre mur, recobert de cartells de pel·lícules de l’Oest, s’adossen cinc butaques de cinema. L’obra de Joan Yago no és un western, però aquest gènere fílmic ‒molt del gust de Llàtzer Garcia, que dirigeix l’espectacle‒ serveix contextualment per parlar de quatre homes que cavalquen sols i sense esma. L’evocadora ambientació ‒en un dels laterals hi ha una mica de terra i tot‒ ajudarà a il·luminar alguns aspectes de la interacció.
Un grup salvatge
L’acció se situa en una època de crisi i retallades. Al programa de sala, Yago dona la referència de l’any 2012, tot i que l’obra la va acabar d’escriure el 2016. La conducta suïcida d’un ciutadà desesperat per la seva extrema situació de precarietat i per la intempèrie en què l’ha deixat el sistema ‒fa pensar en el cas de Mohamed Bouazizi a Tunísia‒ desencadena una onada solidària de protestes entre la ciutadania i impacta en les vides de quatre homes d’una mateixa família. El pare, funcionari d’una Oficina de Treball, s’hi ha vist involucrat: després d’informar un usuari que no podia cobrar el subsidi d’atur, ha estat agredit; més tard, ha sabut que l’home havia estampat un cotxe contra l’oficina. I, tot i que ningú l’inculpa ni li demana explicacions, se sent a l’ull de l’huracà. Pepo Blasco fa una composició molt completa i creïble d’aquest servidor públic que, superat per la situació, passa per estats com la incredulitat, la ira, la consternació i la impotència. Rere la duresa del posat, s’entreveu una fragilitat de la qual s’avergonyeix.
Jan Serra, afinat i vehement, fa el paper del fill, un jove que no podrà tirar endavant amb la seva vida fins que no posi una mica d’ordre a casa. Malgrat la irresistible temptació que sent de quedar-se quiet o de viure tranquil ‒com The Quiet Man (1952)‒, no és indiferent a res: assumeix les tasques domèstiques, procura que el seu pare s’enfronti als problemes, i es preocupa de mantenir el vincle amb l’avi. Es diria que va a la filmoteca a veure westerns com un exercici d’empatia, és a dir, per entendre els codis pels quals alguns homes de generacions anteriors pensen que es regeixen les relacions. La veneració per aquest gènere podria comparar-se amb la fixació per l’imperi ‒i, més particularment, per l’exèrcit‒ romà.
L’obra explora amb tendresa i empatia la masculinitat fràgil de quatre perdedors condemnats a fer-se costat en un món inhòspit
Tant al pare com al fill els costa sortir de casa i implicar-se en l’entorn. Atrapats com estan en la ràbia i la inacció, s’intercanvien retrets d’allò més reveladors: cadascú projecta en l’altre allò que més odia de si mateix. Per acabar-ho d’adobar, de tant en tant els visita el tiet Toni, un home depressiu que se sent malaguanyat i es refugia en teràpies i activitats diverses per fer una mica més passadora la vida. Massa pendent de si mateix, sobrepassat per l’angoixa, es declara incapaç d’ajudar ningú. Oriol Guinart, que l’interpreta, ens el mostra inestable i suspicaç, amb obsessions ben arrelades, un rancor impotent i una lucidesa que ningú li reconeix.
Completa el quartet l’avi, que pateix demència. La seva primera aparició, muda i inquietant, ja ens situa en una altra freqüència d’ona o espai mental. L’assumeix Eduard Benito, que, vestit de cowboy, prendrà després la paraula per explicar-nos, amb veu d’actor de doblatge i un to documental de ressons elegíacs, la conquesta de l’Oest (La conquesta de l'Oest, 1962). En determinats moments en què surt del registre d’historiador o comentarista sembla que l’embargui una emoció insuperable, i és com si es cregués Buffalo Bill o el coronel Custer del setè de cavalleria. Una fugida d’estudi en tota regla? Potser sí o potser no. La història ‒Black Hills, la febre de l’or, el Mont Rushmore‒ parla de colonització, capitalisme extractiu, culpa blanca i relats oficials.
L’imaginari de l’Oest americà ja no defineix aquests homes, però encara els obsessiona i paralitza
Al text, publicat dins el Teatre reunit de Joan Yago (Arola Editors, 2021), cadascuna de les escenes du el títol d’un western, i hi ha alguna mena de relació difusa entre la referència fílmica i la peripècia o deriva dels personatges en la seqüència. L’imaginari de l’Oest americà ja no defineix aquests homes, però d’alguna manera els paralitza. I avala, com a marc mental enormement limitador, la polarització maniquea entre bons i dolents que encara avui condiciona la recepció de ficcions i té moltíssima força a les xarxes socials. Sobre el mur de la Flyhard es projecten, entre d’altres, fragments de les pel·lícules El gran robatori del tren (1903) i Grup salvatge (1969), la fotografia de la firma del tractat de Fort Laramie i els retrats de Tatanka Iyotake i Buffalo Bill.
L’obra explora amb tendresa i empatia la masculinitat fràgil de quatre perdedors condemnats a fer-se costat en un món inhòspit. S’apodera d’ells una devastació callada, una “violència sense ràbia” que és “com el colesterol”. En aquest sentit, resulta brillant ‒quant a interpretacions, sobretot‒ el moment en què el tiet comparteix una anècdota i el seu germà, per més que s’hi esforça, no sap com interessar-s’hi genuïnament. L’avi, després d’un rapte de lucidesa ‒“Abans érem pobres i ara estem en crisi”‒, s’enfonsa de nou en un espai mental que irromp, còmicament i efectista, en la interacció realista dels altres. La referència a la Dansa dels Esperits impacta en la reunió familiar i dispara les analogies amb la força d’una revelació. És possible canviar de bàndol? Intentar refer els ponts? It’s time for a cowboy to dream...