"El món, allà fora, és un infern ple de desordre; jo només fotografio l'ordre que algú, abans de mi, ha sabut dibuixar sobre un mapa". Això és el que Michel Houellebecq posa en boca de Jed Martin, protagonista d'El mapa i el territori, quan en la seva primera exposició fotogràfica algú li pregunta quin sentit troba a fotografiar mapes de carretera. Evidentment Jed Martin no existeix i Michel Houellebecq dubto que mai no tingui interès per a saber-ho, però l'octubre de 1931 la recent inaugurada Generalitat de Catalunya va encomanar a una sèrie d'experts el repte de dibuixar sobre un mapa l'ordre del país: la coneguda com a Divisió Territorial catalana de 1936, una tasca que va inspirar-se en el passat medieval del país per organitzar-lo territorialment d'una forma que pervisqués en el futur. Tan en el futur que, de fet, l'organització del Principat de Catalunya que coneixem avui en dia deriva automàticament d'aquella missió plena de curiositats duta a terme fa gairebé un segle.
Mapa de la Divisió Territorial de Catalunya, impulsada l'any 1931 i aprovada el 27 d'agost de 1936 en plena Guerra Civil. (Todocolección)
El poeta que va impulsar les comarques
La història comença l'octubre de 1931. Som a la primera tardor de la Generalitat republicana i Ventura Gassol, el poeta autor de Les tombes flamejants i el Conseller de Cultura que Josep Maria de Sagarra va definir com "un home amb cara de pa de quilo ple de poesia", impulsa la Ponència d'estudi de l'estructura comarcal de Catalunya, un nom llarguíssim que finalment acabarà modificant-.se per Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya. Presidida pel Conseller i formada per vuit experts de diversos territoris i tendències polítiques, la Ponència tenia com a objectiu no només dibuixar el mapa comarcal de Catalunya, sinó ordenar-lo en el menor nombre de demarcacions possible per tal de suprimir l'estructura provincial imposada pel govern estatal l'any 1833 després de la restauració borbònica.
Gassol va ser l'impulsor de la Ponència, però l'autèntic dissenyador del mapa seria el geògraf Pau Vila, que n'era vicepresident i a qui se li havia encarregat el projecte. Per confeccionar-lo, es va enviar a tots els ajuntaments catalans una carta amb tres preguntes molt concretes: la primera els qüestionava a quina comarca creien que pertanyia el poble, la segona els consultava on anaven a mercat, i la tercera, addicional, els preguntava si també anaven a algun altre mercat. La suma de les respostes a les tres preguntes va dibuixar un mapa basat en les relacions comercials i amb una varietat popular de noms o localismes que van permetre confeccionar un primer projecte amb vint-i-vuit comarques. Aquesta primera proposta, però, presentada el 13 de setembre de 1932, va aixecar força controvèrsia entre els membres de la Ponència, motiu pel qual ben aviat es va enllestir un segon projecte de Divisió Territorial que esdevindria el definitiu.
Ventura Gassol, al centre de la imatge, durant un míting a Manresa. (Arxiu comarcal del Bages)
Reus i Tarragona, tan a prop i més allunyades que mai
Amb Ventura Gassol encara com a president de la Ponència, el projecte va presentar-se el 12 d'octubre de 1932 en una sessió presidida per Josep Tarradellas, Conseller de Governació, i va ser aprovat per unanimitat: Catalunya quedava dividida, finalment, en nou demarcacions i trenta-vuit comarques. Per batejar aquestes demarcacions es va recuperar la denominació històrica i popular de vegueria, vigent al Principat des de l'edat Mitjana fins al Decret de Nova Planta de 1714. No només es tractava d'organitzar territorialment un país, sinó també de denominar-ne les zones, per això la Ponència va posar-se a treballar conjuntament amb la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans en la correcta confecció d'un nomenclàtor dels municipis i la toponímia de les respectives vegueries i comarques: per molt que sembli mentida, decidir que una comarca es diu "Tarragonès" o "Baix Llobregat" és una tasca tant o més poètica que escriure un sonet.
La nova toponímia va ser aprovada el 13 de febrer de 1933, i en el nou mapa, que tenia una relació més que relativa tant amb l'organització medieval de vegueries com amb el mapa de bisbats catalans, destacaven dues particularitats que van haver de ser esmenades pocs anys després: la primera incloïa la Garrotxa a la vegueria amb capital a Vic i la segona era la co-capitalitat de Tremp i La Seu d'Urgell a la vegueria més nord-oriental del país. En tots dos casos, tres anys més tard van aprovar-se els canvis que incloïen la Garrotxa a la vegueria de Girona i convertien La Seu d'Urgell en la capital única de la seva vegueria. Hi havia, però, dues particularitats del nou mapa que avui en dia ens poden semblar curioses: que l'Alt Penedès s'inclogués dins la vegueria de Tarragona i, sobretot, que precisament Tarragona i Reus, les dues conurbacions urbanes amb més població del país i menys distància entre si, formessin part de dues vegueries diferents malgrat estar separades per escassos 15 quilòmetres.
Document amb la nova Divisió Territorial de Catalunya aprovada l'any 1936. (Viquipèdia)
Anar i tornar amb un dia a la capital
El setembre de 1934 es va preparar el projecte de llei per presentar-lo al Parlament, però els Fets del 6 d'octubre i la consegüent suspensió de la Generalitat de Catalunya van deixar el projecte de Divisió Territorial en suspès fins a l'any 1936, quan amb la Generalitat restituïda i ja iniciada la Guerra Civil, el 27 d'agost el govern català aprovava la nova organització del país en un projecte de llei aprovat per decret i que mostrava un canvi important -a part dels esmentats abans de la Garrotxa i La Seu d'Urgell- respecte al confeccionat pocs anys abans: el terme vegueria, d'herència medieval, quedava substituït pel de regió, que s'enumerarien de la I a la IX.
Des de la seva gènesi inicial, la nova organització territorial se cenyia en un objectiu que a hores d'ara ens pot semblar ridícul, però que en aquells temps era cabdal: qualsevol habitant d'un municipi havia de poder anar a la capital de la seva demarcació i tornar a casa en un sol dia. La subdivisió en nou regions, una tasca que finalment va perllongar-se en cinc anys de feina plena d'anades i vingudes, així ho va assegurar; l'1 de desembre de 1937 i pressionat per Antoni Rovira i Virgili, el president Lluís Companys va aprovar de nou el canvi de denominació de les demarcacions, retornant-les de nou al concepte vegueria. En acabar la Guerra Civil, però, la divisió territorial de la Generalitat republicana se'n va anar en orris, prevalent de forma no oficial però sí oficiosa entre els geògrafs i sent l'embrió de l'organització territorial catalana aprovada amb l'Estatut de 1979, on no existeix la regionalització del país però en la qual, en canvi, cada servei de la Generalitat s'estructura de forma regional en àmbits funcionals.
Comparativa de mapes amb les vegueries medievals i l'organització territorial comarcal de la primera proposta, la de l'any 1932, que finalment no va prosperar. (Arxiu ElNacional)
L'any 2001 l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, més conegut com a Informe Roca, proposa una reorganització pel segle XXI que desembocarà en la Llei de l'Organització Veguerial de Catalunya aprovada a l'Estatut de 2006 i on cada vegueria disposa de personalitat jurídica pròpia, per bé que actualment aquest procés de traspàs de les diputacions provincials a les vuit vegueries segueix, catorze anys després, en un permanent gerundi etern.