Monestir de Sant Cugat del Vallès (comtat carolingi de Barcelona), any 970. Faltaven quinze anys per a la campanya devastadora del general andalusí Al-Mansur (985) i disset per a l’inici del camí en solitari dels comtes catalans, la independència de facto (987). El cartulari, una mena de cens fiscal de l’època de les terres de domini directe del monestir (la cara nord de la muntanya de Collserola), revela l’existència de 238 explotacions agroramaderes, identificades a través del nom de pila del cap de casa. Però entre aquells 238 noms es produeixen certes repeticions que redueixen la nòmina onomàstica d’aquella comunitat a 172. I que provoquen certa sensació de descontrol, fins i tot de caos. En aquell moment, el poder començaria a valorar la possibilitat de restaurar els patrònims de l’època romana com un identificador necessari. Naixien els cognoms.
L’herència romana
El professor Paul Aebischer (1897-1977), docent i investigador a les universitats de Zúric i Friburg i autor de l’Essai sur l’onomastique catalane, revela que, durant l’alta edat mitjana (segles V a X), l’acció combinada del cristianisme i de la tradició germànica comunal havia fulminat el costum romà dels tres apel·latius. Seria el cas de Marc Tul·li Ciceró, que havia resultat molt apropiat per identificar l’individu i associar-lo a un llinatge familiar. No obstant això, iniciada la centúria del 800, es produeix certa recuperació d’aquell antic sistema identificatiu. I, concretament, a la marca carolíngia de Gòtia, el solar que bressolaria el naixement dels comtats catalans, apareixen alguns patrònims. En aquell moment, però, aquest fenomen és exclusiu de la classe militar (l’elit política i econòmica). Són els Plantapilosa de Nimes o els Pilosos de Barcelona.
L’arquitectura dels cognoms
L’Europa anterior a l’aparició dels cognoms és una societat que s’identifica amb noms de pila. I la necessitat de posar ordre a un caos sorgeix, de manera més o menys simultània, arreu del continent, coincidint amb l’explosió demogràfica dels voltants de l’any 1000. Ara bé, el nou sistema patronímic que havia d’identificar els caps de casa en aquells censos fiscals primitius es construiria en cada territori de manera diferenciada. Els professors Josep Maria Nadal (1949) i Modest Prats (1936-2014), docents i investigadors de la Universitat de Girona, afirmen que la fàbrica carolíngia d’aquella Catalunya primigènia (segles VIII a X) va orientar el país, decididament, cap al nord, en temes tan decisius com la formació de la llengua o l’adscripció cultural. Per aquest motiu, el sistema patronímic català (o precatalà, si es vol ser més precís) és idèntic a l’occità i al francès.
Els cartularis de Sant Cugat
Els professors Nadal i Prats, en l’estudi d’aquests cartularis, adverteixen que a mesura que avança el temps, la varietat de noms disminueix mentre que la població augmenta i que “uns pocs noms monopolitzen els favors del públic d’una manera absoluta”. En el cartulari de l’any 1070, els 238 caps de casa del segle anterior han passat a 272; però els 172 noms de pila diferents han quedat reduïts a 44. En aquell cartulari (el cens de la comunitat, al cap i a la fi) apareixen trenta-nou Bernardus, trenta-sis Guilelmus, trenta-sis Petrus, trenta-un Raimundus, vint-i-dos Gerallus, vint Arnallus i setze Berengarius, només per citar els més comuns. El professor Aebischer, de nou, afirma que “no es pot negar que el lèxic onomàstic s’havia empobrit i això hauria generat una certa confusió (...), com a mínim amb els noms més emprats”, que posava en risc el sistema fiscal.
Els primers cognoms catalans
Aquest paisatge onomàstic de la cara nord de Collserola seria extrapolable a qualsevol comunitat de la marca carolíngia de Gòtia i del regne de França (l’imperi carolingi s’havia fragmentat el 843). Calia algun tipus de mesura per recuperar el control fiscal. Es va desestimar la vella fórmula romana (nom i dos apel·latius) i es va optar per una construcció senzilla, però identificadora: el nom de pila de l’individu amb l’afegit del nom del patriarca familiar. En els cartularis de Sant Cugat del 1070 ja trobem els caps de casa identificats, per exemple, com Ennego quent vocant Bono filio (Ènnec que anomenen el fill de Bo), i fins i tot en la fórmula evolucionada Guielelmus prolis Seniofred (Guillem de la família de Sunifred, o Sunyer) o en la construcció composta Petri filii Raimundi Maier (Pere fill de Raimon, que és del llinatge dels Maier), que revela certa complexitat.
La varietat de cognoms
En Pere de cal Maier ens va molt bé per explicar que amb aquesta primera fórmula de construcció no es va aconseguir la solució definitiva. En algunes comunitats, la persistent repetició de noms de pila devia col·lapsar el sistema pràcticament a l’inici. És en aquell moment que apareixen una segona i una tercera fórmules de construcció de cognoms. Els professors Nadal i Prats, de nou, revelen que, entre els dos cartularis de Sant Cugat (anys 970 i 1070), ja s’utilitzen fórmules que empren la professió de l’individu o de la família o l’indret d’origen o de residència com a identificadors. L’any 1006 ja apareixen relacionats Fedancio, artificien petre (Fedanci Pedrapiquer, que evolucionaria cap a Fedanci Piquer) o Arnaldi Sabater (Arnau Sabater). I a finals del XII apareixen Berengarius Barchinona (Berenguer Barcelona) o Petri Ponti (Pere Ponts).
La influència italiana
Els poders catalans dels segles X i XI no van fer servir mai la fórmula consistent a afegir el sufix -ez (que equival a “fill de”) al nom de pila, que era pròpia del món castellanolleonès i que sí que apareix al sud i a l’oest d’Aragó, en forma -es. En canvi, aquells comtats primigenis catalans que vivien totalment a esquena del que passava a la península Ibèrica, estaven molt al corrent del que succeïa a l’altra banda del mar, perquè els cartularis de Sant Cugat revelen l’existència d’una fórmula que s’utilitzava a bastament a la península italiana i que podria ser producte dels intercanvis comercials i culturals que promovia el poliedre Barcelona-Niça-Gènova-Pisa. En aquest cas ens trobem un Bernardus Guifredi (Bernat Guifrés o dels Guifrés, l'acabament en i revela un plural masculí) o un Sendredus Leopardi (Senderet Lleopards o dels Lleopards).
La transmissió dels cognoms
Inicialment, aquests cognoms no van tenir un caràcter hereditari. La transmissió del cognom quedava limitada a la figura de l’hereu o de la pubilla, que d’aquesta manera se l’identificava com el propietari o el tinent de la casa ancestral. En canvi, la resta de fills i de filles que havien format part d’aquella prole podien acabar tenint cognoms molt diferents, que el poder els hi imposava en funció de les circumstàncies vitals que els identificaven (ofici, residència, matrimoni, parentiu, dependència). Amb el decurs del temps, aquesta fórmula es revelaria caòtica, perquè dispersava onomàsticament famílies que compartien mitjans i recursos (explotacions agroramaderes, obradors de fabricació), que és el mateix que dir que dispersava les fonts de tributació i el control d'aquestes. I a partir del segle XIII s’imposaria l’obligació de transmetre el cognom per la via paternofilial. Es completava el sistema.