Definitivament hi havia vida després d’Alcarràs i Creatura s’ha consolidat com la pel·lícula de l'any, però aquests Premis Gaudí seran recordats per la seva transversalitat en la victòria, símptoma de la importància que té la col·lectivitat que cada cop practica menys el món modern. I és que tot i que la pel·lícula d'Elena Martín estava cridada a ser la nova Pa negre i no ha complert amb l'estadística, sí que s'ha convertit en una d'aquelles joies cinematogràfiques que durarà anys. Ha aconseguit 6 de les 15 estatuetes a les quals optava, entre elles millor pel·lícula, millor direcció o muntatge, amb una història que no només posa el desig femení al centre, sinó que suggereix per què sovint hi ha massa silenci al seu voltant. Ho ha reivindicat sense tabús la seva directora, la millor de l'any: "És molt important protegir la infància, però protegir-la no és negar el desig. És acompanyar-la, validar-la".
🟠 Guanyadors Premis Gaudí 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
Tampoc hi ha res que agradi més al món de la cultura que homenatjar aquells referents que ja no hi són. Amb set premis, Saben aquell i l'indiscutible record a Eugenio —i a Conchita, sempre al capdavant— s'ha erigit en la gran guanyadora artística, interpretativa i numèrica d'una nit en què s'ha premiat la nostàlgia, la sàtira social i l'empoderament de les dones cineastes, tant en forma de premis com de seguiment, amb unes mestres de cerimònies contundents i amb el compromís públic per bandera.
Si Eugenio tenia la Conchita, David Verdaguer ha comptat amb Carolina Yuste per brodar el duet interpretatiu de la temporada. Els dos han guanyat estatueta pels seus papers al repte majúscul que ha suposat radiografiar la vida de l'Eugenio i la seva primera dona, qui va fer un pas al costat perquè el còmic català pogués desenvolupar la seva vida professional. A ella li ha dedicat el guardó Yuste, abans d'exigir als companys de professió que també alcin la veu perquè els rodatges siguin llocs segurs. L'aproximació de David Trueba a la figura d'Eugeni Jofra i Bafalluy també s'ha emportat la millor direcció artística, la millor direcció de producció, el millor so, el millor vestuari i el millor maquillatge i perruqueria. Isabel Coixet i el seu Un amor només s'han endut el millor guió adaptat per la versió del llibre de Sara Mesa, mentre que el guió original ha sigut per Upon entry (L'arribada) i el seu cinema crític contra el racisme institucional. Per contra, El mestre que va prometre el mar s'ha hagut de conformar només amb el premi del públic.
En les posades en escena, Creatura també ha aconseguit la millor interpretació revelació per Clàudia Malagelada, l’actor secundari per Alex Brendemühl, que l’ha recollit per segon any consecutiu agraint el fet de poder perpetuar-se en aquesta feina, i la millor actriu secundària per Clara Segura, que s'ha convertit en l'actriu més guardonada als Gaudí amb la seva tercera estatueta. "Gràcies per veure aquesta energia, aquesta passió, sensibilitat i lideratge d'una manera diferent, i per fer que Creatura sigui una història que ha acabat colpint a molta gent", ha remarcat, dirigint-se a la directora del film. I és que el film porta mesos omplint de bones paraules la boca de la crítica amb una història sobre el despertar del desig sexual femení i les dificultats d'explotar-lo en una estructura hostil i patriarcal.
La directora Estibaliz Urresola Solaguren ha aprofitat el micròfon signant un dels discursos més reivindicatius de la nit contra la violència de gènere i a favor de la diversitat, la sororitat i la pau. “Vull tornar a demanar l’alto al foc immediat a Gaza i exigir als nostres governs que aturin la venda d’armes amb Israel i qualsevol altre país. Que visqui el poble palestí lliure”. Urresola ha guanyat la direcció novella per la seva òpera prima 20.000 especies de abejas, coproducció basca i catalana que ja va triomfar a la Berlinale enduent-se l’Os de Plata més jove de la història dels famosos guardons internacionals, i que també s'ha erigit com a guanyadora en la categoria de millor pel·lícula en llengua no catalana.
I la pell de gallina no ha donat treva quan Carme Elias ha acompanyat Claudia Pinto a recollir el premi al documental que l’ha seguit per mostrar la seva lluita contra l’Alzheimer. “Quan em van diagnosticar aquesta malaltia que porto a sobre, a la que jo anomeno com el meu amic Al, vaig anar a casa de la Claudia i em va dir: vols que deixem un rastre de tot això?”, ha començat l’actriu. “Estic contenta de poder explicar com és de difícil aquesta malaltia, i esperar que ajudi a moltes famílies que estan passant pel mateix”. Visiblement emocionada, la directora ha comentat el repte que suposava no saber el temps que tenien per fer la pel·lícula i com, cinc anys després, poden ser aquí. “Estic molt feliç que la Carme estigui aquí i que sigui conscient del que està passant; Carme, gràcies per ensenyar-nos a celebrar la vida vingui com vingui”.
A més, i com era d'esperar, J.A. Bayona no se n’ha anat amb les mans buides. La societat de la neu, la seva producció més ambiciosa portant la tragèdia dels Andes a la gran pantalla per segona vegada, només s’ha endut la millor pel·lícula europea, l’únic guardó al qual estava nominat per no tractar-se d’una producció catalana. “Vagis al bar o al metro, la gent està parlant de la pel·lícula, i és la millor notícia que podem tenir”, ha reafirmat el director català, que podria guanyar el seu primer Oscar el proper 10 de març. També Pablo Berger ha aconseguit guardó, i amb Robot dreams està complint un somni en el món de l'animació que també el portarà a Hollywood el proper mes.
Una gala a favor del català i en contra dels abusos contra les dones
Les estatuetes d'enguany s’han repartit en la que probablement ha sigut la gala més crítica i reflexiva de la història dels Gaudí, amb unes debutants Oye Polo —Ana Polo i Maria Rovira— sense pèls a la llengua, omplint els buits amb gags temàtics i aprofitant l’ocasió per afilar l’eina i no deixar canya dreta: doblatge en català a Netflix i als cinemes, subvencions, abusos sexuals, discriminació al col·lectiu LGTBIQ i violència masclista, exili i fins i tot una autocrítica punyent. “L’any 2022 només un 3% del públic va triar pel·lícules en català als cinemes, però casualment, l’any d’Alcarràs es va superar; no serà que només hi anem quan des de fora ens diuen que ho fem bé? L’autoestima no és el que ens caracteritza com a poble”, han confessat.
Tampoc s’ha quedat curta obrint melons Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, que ha denunciat la precarietat laboral, els abusos sexuals en el sí de la indústria en plena polèmica pel cas Carlos Vermut i la necessitat de no desaprofitar les passes endavant que ha fet el cinema de casa nostra per decisions polítiques. “És molt important que això tingui continuïtat, fa uns anys també vam aconseguir grans fites i es van perdre; el cinema ha de ser una qüestió d’estat, i no ha de dependre de la voluntat de les persones que governin”. Colell també ha fet un crit al lideratge de les dones, però també a l’edatisme que embruta l’experiència de les cineastes, fent aixecar del seient totes les professionals nascudes abans dels 70 imitant el gest que va fer l’actriu Frances McDormand als Oscars del 2018. “Us necessitem”, ha remarcat sense titubejar. Al seu torn, Rosa Vergés, primera cineasta en rebre el Gaudí d'Honor en setze edicions, ha ratificat que les dones de la seva generació no ho van tenir fàcil.
Però qui ha avergonyit tots els presents destapant les veritats més àcides ha estat Yolanda Sey i el seu exemplar discurs sobre la poca representació de les persones racialitzades al cinema, amb una sàtira descarnada, colpidora i totalment impactant sobre el privilegi blanc que ha complementat amb xifres. "M'agradaria compartir amb vosaltres una dada: segons un estudi, hi ha un 7,88% de personatges no blancs a les candidatures dels Gaudí; diem que el cinema imita la vida, i jo no sé on viviu, perquè a la vida hi ha més d'un 7,88% de diversitat". Sey, actriu, cantant i integrant del grup musical de The Sey Sisters, ha denunciat no poder fer de catalana en cap producció "perquè no semblo catalana tot i que soc catalana" i s'ha despatxat a gust davant un auditori incòmode que no sabia on ficar-se. "Sabeu què va molt bé perquè la gent no es queixi? Tenir igualtat de condicions", ha conclòs.
Tot i no ser una cerimònia excessivament festiva, sí que s'ha caracteritzat per tenir un ritme força ràpid i nombrosos parlaments aptes per rumiar i consultar amb el coixí. Més de tres hores en què realitat i cinema s'han entremesclat sense fissures, demostrant que la vida és molt més que una pel·lícula gravada. Crítiques ferotges, música intergeneracional i algun riure tímid han protagonitzat una nit en què, per fi i ja per sempre, s'ha reconegut i consolidat la presència de les dones al món del cinema, explicant històries, protagonitzant-les i dirigint-les, ja mai més amb la veu apagada.