Fa poc, parlant amb els meus pares de l'agenda de concerts que em quedava pendent per a aquest estiu, els vaig comentar que avui veuria John Fogerty al festival de Cap Roig. Així, de sortida, no els sonava. Encara que sigui de la seva època. Si els hagués dit Paul McCartney, John Lennon o Mick Jagger, no hi hauria cap dubte, els haurien ubicat perfectament. En canvi, amb Fogerty no succeeix el mateix. Després els parles de la Creedence Clearwater Revival i els sona, però no és fins a escoltar les seves cançons que els poses al lloc correcte. En efecte, aquest és el seu exemple i també el de molts d'altres. No hi ha banda amb un número més gran de singles que la Creedence. És un no parar. Els seus dos recopilatoris més populars, els volums de Chronicle, són màquines imparables de hits. Una rere l'altra, les taral·lejaràs totes. Tanmateix, tot i la seva enorme grandesa, no estan a la lliga de Beatles, Rolling Stones o els Beach Boys.

Els seus dos recopilatoris més populars, els volums de Chronicle, són màquines imparables de hits. Una rere l'altra, les taral·lejaràs totes. Tanmateix, tot i la seva enorme grandesa, no estan a la lliga de Beatles, Rolling Stones o els Beach Boys

L'autèntic sabor del rock americà

Es van separar molt aviat i potser no els va donar a temps a calar prou a gran escala (abans van estar els Blue Velvets de Fogerty ja amb el bateria Doug Clifford i el baixista Stu Cook), malgrat la vigència durant dècades del seu llegat discogràfic. Pot ser que, a diferència de les bandes abans citades, el seu so eminentment americà i també la quadratura com a grup, els va impedir de traspassar aquesta barrera universal. De tota manera, és un estudi, un debat, en el que alguns estaran d'acord i d'altres no. Fins que, com dèiem, poses les seves cançons a aquesta cohort d'incrèduls. Després està la maledicció que va perseguir la Creedence. Una banda que no va saber gestionar els egos entre ells, la gelosia i atacs furtius per l'esquena i, és clar, decisions empresarials bastant discutibles. La seva fórmula a l'hora de compondre era infal·lible, barrejaven rock clàssic, country, soul i fins i tot psicodèlia. Temes amb molta immediatesa i tornades memorables. Però curiosament, malgrat la facilitat per fabricar i facturar cançons, mai no van tenir un número 1 a la Billboard, la llista que en aquell temps marcava on eres.

Creedence Clearwater Revival, una màquina infal·lible de hits

La seva fórmula a l'hora de compondre era infal·lible, barrejaven rock clàssic, country, soul i fins i tot psicodèlia. Temes amb molta immediatesa i tornades memorables

Amb els seus àlbums també els va costar, encara que la producció fos sobirana. Cosmo's Factory, el 1970, sí que va arribar a dalt de tot de les llistes, i no només als Estats Units. A països com el Canadà, França i Austràlia van assolir el cim. No va ser fins a la seva cinquena estrena que van aconseguir aquest reconeixement. Va ser amb la seva col·lecció més eclèctica, tot cabia a la seva coctelera i, precisament, sí hi havia hits, però no més que en d'altres. O sigui, no van buscar aquest èxit filant singles sense parar. Això sí, en aquest disc hi havia Travelin' band (molt reconeixible la influència de Chuck Berry), la vaquera Lookin' out my door back, el riff de guitarra d'Up around the bend o una Who's stop the rain de traça més soulera. I en aquest costat de la balança, la sexi I heard it through the grapevine i els seus onze minuts de solera musical.

La revista Rolling Stone els va col·locar en el número 82 en una llista de millors artistes de la història. Un fet, sens dubte, injust

En realitat, la trajectòria de la Creedence es resumeix en cinc anys, tot just un lustre, de 1967 a 1972, tenint en compte que l'any anterior hi va haver el comiat de Tom, el germà gran de John, que va abandonar el vaixell. Després va venir la lluita per apropiar-se els drets de les cançons. El 1969 van ser unes de les estrelles de Woodstock, però, a causa de les traves contractuals, ells no van sortir a la banda sonora. Van haver de passar més de dues dècades per veure-ho i escoltar-ho. "Vaig sentir que érem la banda número u en aquell festival, assumint que The Beatles eren Déu", deia John Fogerty. La força d'himnes com l'antibel·licista Have you ever seen the rainBad moon rising, Suzie Q, Green river i Proud Mary era imparable. Fins i tot amb aquesta última, que farien seva Ike & Tina Turner, encara hi ha qui no assumeix que la cançó és de la Creedence (en contrapartida ells també eren mestres en l'art d'adaptar, com per exemple I put a spell on you de Screamin' Jay Hawkins). Per aquesta raó i alguna altra, la revista Rolling Stone els va col·locar en el número 82 en una llista de millors artistes de la història. Un fet, sens dubte, injust. La resposta, incontestable, està en els seus set discos d'estudi i en les quaranta cançons que comprenien els Chronicle. I que quan sonen on sigui, el desig és moure els peus. El més normal és associar el rock a la Creedence. Encara que la memòria i la història de vegades s'entossudeixi a demostrar el contrari.