Cremar era un plaer. Així es titula la primera part de Fahrenheit 451. És la temperatura a la qual crema el paper en un món on els llibres estan prohibits. Portem un parell de dies de reivindicació literària encesa. A finals del curs passat ja vam lamentar la caiguda definitiva de les lectures a batxillerat. Ja vam debatre si obligatorietat sí o no, vam comentar el greuge de fer desaparèixer unes obres canòniques, fundacionals de la nostra cultura. I vam defensar que l’escola ha de posar en relació els alumnes amb aquestes obres, perquè si no, potser no les coneixeran mai. Molts professors de llengua, veient encara lluny el curs i les hores (sempre poques) que teníem per preparar els alumnes abans d’una nova selectivitat, ens vam prometre que faríem les lectures igualment. Dimecres la decisió del departament sobre les matèries optatives de literatura i el moviment de volant només unes hores després, va avivar el foc dels llibres i les aules.
Aquest dimecres la decisió del departament sobre les matèries optatives de literatura i el moviment de volant només unes hores després, va avivar el foc dels llibres i les aules
Recordo que una professora de filologia explicava que cada any hi havia un bon nombre d’alumnes a primer de carrera que quan els preguntava quina era l’últim llibre que havien llegit, en deien algun dels obligatoris del curs anterior. Fa gairebé vint anys. La professora ho explicava per evidenciar la poca inquietud d’uns alumnes amb pretensions filològiques que no havien tocat ni un llibre en tot l’estiu. Espero que s’hagi jubilat o que ja no els faci aquesta pregunta. Ara poden arribar a la carrera de lletres sense haver llegit cap llibre des de quart d’ESO, poden entrar a filologia, traducció o humanitats sense tenir gaires paraules, ni gaires referents, ni un títol al cap, odiat o estimat, ni saber els graus als quals el paper s’encén.
Som humans perquè tenim paraules
Aquests dies pensava en els llibres que vaig llegir jo durant el batxillerat. Monzó i contes que ens feien escandalitzar. Rodoreda i descobrir la poètica amagada entre la por i les veces. La Caterina Albert i que les pàgines es fessin llargues com llargues són les hores de soledat i muntanya de la protagonista. Últimas tardes con Teresa i la vergonya de classe sense entendre que això existia ni què volia dir. Em pregunto quan i com hauria arribat a aquests llibres. Recordo una feina d’escriptura d’aquella època, vam haver d’imitar la veu narrativa de la Colometa. Jo vaig escriure sobre un nen que es deia Claudi i no volia anar-se a tallar els cabells. Ara els adolescents ja no han de llegir Rodoreda. I quan vols que escriguin, més val que ho facin a l’aula i a mà, sense ordinadors a prop. Recordo un pòster que vaig fer fa uns anys per penjar en el passadís de l’institut, amb frases de l’Emili Teixidor sobre la importància de llegir. Quan ja el teníem imprès, a mida gegantina, hi vaig veure una errada de tecleig meva que em va fer rabiar tot un dia. Els alumnes no van entendre que al final no el pengéssim, després de tant pensar quines frases hi posàvem, i més per un error que no veuria ningú. “Som humans perquè tenim paraules i podem parlar amb els altres i amb nosaltres mateixos. Com més paraules tenim, més humans som” (una de les vegades deia “praraules”). Recordo la pàgina del meu llibre de literatura universal on es parlava de la gorra de Charles Bovary i acabava dient que era “com la cara d’un imbècil”.
Els llibres són un lloc necessari on aturar-nos. I quan més ens calen, més ens els fan desaparèixer
Potser contra els xats amables que els escriuen les històries i els donen les idees, els finals i els títols, contra la necessitat dels mòbils que hem de guardar religiosament cada matí dins de capses de plàstic, contra aquesta cosa fragmentària, immediata, superficial i abassegadora de l’univers digital, contra aquest món seu i nostre d’imatge i carn i poca paraula, els llibres són un lloc necessari on aturar-nos. I quan més ens calen, més ens els fan desaparèixer. He decidit que començaré per recuperar el pòster i penjar-lo al passadís. L’última frase de Teixidor era que “els llibres són la memòria del món”.