Sophie: Un asesinato en Cork és un True Crime de Netflix que commou tant pel que explica com per la seva aproximació als matisos del cas.
Una sèrie que ens fa sentir detectius
Els True Crime enganxen per la seva capacitat de pertorbar-nos, i també perquè transmeten la sensació de convertir-nos en detectius. En alguns casos, ens posen llum sobre crims famosos, icones de la crònica negra dels que obtenim informació que fins ara ens era desconeguda; en d’altres, posen llum a episodis molt tèrbols que són simptomàtics de moltes coses i que impacten perquè, a la fi, han succeït en el mateix món en el que vivim. Sophie: Un asesinato en Cork, estrenada a Netflix, pertany a aquesta darrera categoria: al llarg dels seus tres episodis d’una hora de durada (un exercici de síntesi, per cert, que juga a favor del relat) es dedica a reconstruir el cas d’una dona francesa que, el 1996, va aparèixer morta a la zona rural irlandesa on es disposava a passar el Nadal.
La sèrie documental té, en aquest sentit, una estructura força canònica. Introdueix l’espectador al crim (la troballa del cadàver), explora el context (una comunitat petita de silencis eloqüents) i analitza els possibles perquès, aprofitant pel camí per fer una radiografia de les eternes deficiències d’un sistema que tendeix al sobreentès. Però el que acaba elevant aquest True Crime per sobre la mitjana del gènere és la seva aproximació als matisos i les incògnites irresolubles, ja que la mort de Sophie, com tantes altres, s’erigeix en el trist retrat de les veritats que mai sabrem en tota la seva dimensió. Per això enganxa tant i per això és tan bo, perquè ens emmiralla a l’evidència que sempre hi ha racons que restaran a la foscor.
Ratlla el terreny sobrenatural
Entre les singularitats de Sophie: Un asesinato en Cork hi ha, primer de tot, com aprofundeix en les llegendes locals per convertir-les en embolcall de la història, dotant-la d’una aureola de misteri que ratlla el terreny sobrenatural. Una aposta arriscada, perquè podria haver distret del que hi acaba sent essencial, però el director John Dower sap construir una narració molt nítida i gairebé hipnòtica en què la realitat i els seus miralls conviuen a la perfecció. Això, al primer episodi; quan se centra en la investigació i en el camí que porta a assenyalar el presumpte culpable, la sèrie va modulant el to fins erigir-se en una reflexió sobre el dol que recorre les interioritats sentimentals de la víctima (una constatació de la dolorosa escletxa que hi pot haver entre la vida pública i la privada) i, en paral·lel, analitza les repercussions del procés judicial.
Aquesta immersió als laberints de l’esfera íntima, sumada a la seva contundent denúncia de fins a quin punt es profana durant una investigació d’aquestes característiques, és el que la torna una obra tan interessant i poc convencional. I finalment hi ha la veritat, aquesta aspiració que, quan el sistema falla, es torna inassolible i estén el patiment de les famílies molt més enllà del que és tolerable. Potser per aquest motiu, quan acabes de veure Sophie: Un asesinato en Cork, no pots evitar evocar-la amb el pas dels dies: la seva proximitat es fa dolorosa.