Llum tènue, el plató sobre el qual sembla s'han estudiat les proves i la documentació. Només falta el suro i els fils sobre les xinxetes amb les fotos dels protagonistes. Veu greu: "Posarem llum a la foscor". Aquesta entradeta s'ha convertit en un fenomen. Carles Porta ha aconseguit transportar les seves investigacions de successos a un estadi pop. Dies enrere, 3Cat presentava la cinquena temporada del programa de Crims en el cinema Phenomena amb més de 400 fidels del format.
🔪Carles Porta: "Expliquem crims, no els jutgem"
Podria ser el teu veí
"És un fenomen que s'ha generat sol i a mi se m'escapa. Soc una persona molt normal i aquestes coses, quan passen, miro d'entendre-les i gestionar-les el millor possible", ens explicava ahir el mateix Porta. És una de les cartes del productor català i del mateix programa: la normalitat. La barba de tres dies, la seixantena ja feta, camisa i imperi. Com he arribat jo fins aquí? En la presentació se sacsejava les acusacions de morbós i destacava l'acostament rigorós i a favor de les víctimes. Una cosa està clara –entengui's la ironia–, gràcies al format de Porta, a tots els integrants del club del Crim de la Guàrdia Urbana (2017) els resultarà senzillíssim tornar a fer vida normal. Caldria saber què pensarien sobre això Carme Gallart i el seu entorn, protagonistes del primer episodi de la cinquena temporada.
Crims fa tres coses amb molt criteri: trobar i treballar les històries, vestir-les d'aparent objectivitat emparant-se en proves i testimonis, i arrencar-los tota connexió amb l'estructural
El nou volum de la sèrie és el que s'espera: desaparició, cercle proper, una trucada i finalment, jugada mestra de la policia que, en general, sempre surt reforçada en el format. Crims fa tres coses amb molt criteri: trobar i treballar les històries (la cap de continguts de True Crime Factory és la prestigiosa periodista Anna Punsí), vestir-les d'aparent objectivitat emparant-se amb proves i testimonis, i arrencar-los tota connexió amb l'estructural. Si Truman Capote s'empassés un dels programes, veuria que va perdre el temps, i els diners, construint tan minuciosament A sang freda (1965).
Crims torna per continuar triomfant. L'audiovisual és com un capítol de Dexter: autoconclusiu, previsible i picadet. El seu mèrit narratiu té. També cal lloar a qui va inventar l'hamburguesa de consum ràpid. Però ningú no l'anomenaria xef. Les obstinades músiques, el fons industrial per als testimonis, els horrorosos plans panoràmics per dramatitzar escenes. Porta, que ha aconseguit portar el format a plataformes internacionals, continuarà engreixant la seva vaca; sense aportar més que haver industrialitzat una cosa buida i maniquea. Així són els true crime: exportables. Cada país té els seus, i com el llenguatge és el mateix, els de cada país són de tots.
Crims és com un capítol de Dexter: autoconclusiu, previsible i picadet. El seu mèrit narratiu té
La llavor de tot aquest fenomen és antiga. Crims i tots els docucrimes del seu tipus són herència d'un periodisme que no ha sabut –o no ha volgut– ubicar els successos en un altre lloc: fora de l'escabrós, del fet més simplista (dolents i bons)… Cal veure que hi hagi seccions de successos que incorporin amb normalitat variables de gènere o pobresa. Que vegin en un assassinat poder, fets simbòlics, l'institucional i, sobretot, la desigualtat. Que se centrin en el perquè i no en el com. La maquinària que enarbora històries d'indagacions, patologies, que cregui l'imaginari de podria ser el teu veí, no està fent més que la d'alimentar a perpetuïtat la sospita sobre l'altre. Una temporada més.