Amb només 32 anys, Cristina Daura (Barcelona, 1988) s’ha convertit en una de les il·lustradores més importants del país. Tot i que relativitza el fet d’agradar o no, el cert és que les seves obres han encisat els directors d’art de publicacions tan solemnes com The New York Times, The New Yorker, Die Zenit o Süddeutsche Magazine. També ha publicat per editorials com Penguin, Blackie Books, Anagrama i Alpha Decay i ha donat forma a propostes publicitàries o musicals, entre d’altres. Tot, seguint la norma que es va imposar des del primer dia: respectar el seu particular estil –enigmàtic, pertorbador, surrealista i, a la vegada, radiant– per tal de seguir sent ella mateixa. Fins i tot en les cotes més altes.
Formada a l’Escola Massana de Barcelona i al Maryland Institute College of Art de Baltimore –on va aprendre què no volia fer–, l’artista ens rep al seu pis per parlar de la seva obra, la professió d’il·lustradora i els estímuls que donen corda a la seva particular forma de veure el món.
Cristina Daura a l'estudi de casa seva a Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Què representa la il·lustració, per a tu?
És el meu ofici i, si em poso més emotiva, també un estil de vida. Tinc la sort que de la meva feina no en puc dir feina, en tant que una feina, normalment, es fa pesada. Això no s'atura. Vaig decidir ser il·lustradora, però també puc ser directora d'art d'un videoclip o d'uns cartells. Puc ser més tècnica. També m’agrada la fotografia o escriure. Em considero il·lustradora —això posa a la fitxa d'autònoms— però m'agradaria fer més coses.
S’ha de ser valenta, per introduir-se en aquest món?
Has de creure en el que fas. Ho dic moltes vegades: l’estil és una cosa i el que vols explicar n’és una altra. La imatge és l'embolcall, el contingut és una cosa que portes fent, pensant o tenint a dins des de sempre. És la teva personalitat. A vegades, quan vols entrar al món professional, aquesta personalitat la modifiques per encaixar i tenir feina. Aquesta part, la que modifiques, fa que l'ofici es pugui tornar avorrit i cansat, que n'acabis fins als ous. Arriba un moment en què has de parar i dir: “Això no em representa, és hora de reconnectar amb qui soc”. I si estilísticament agrada, doncs endavant. Crec que el que agrada de mi és el contingut, no només que visualment pugui ser atractiu. S’ha de ser valenta per acceptar que la teva feina és aquesta i seguir-la imposant, posant en dubte que els encàrrecs estiguin en la línia que tu vols. Personalment, em poso molt estricta amb els clients, em costa acceptar segons quines coses. I sé que com més gran és el client, més difícil ho posen.
Tens l’etiqueta de surrealista, pertorbadora i inquietant. Et deuen haver preguntat més d’un cop si estàs bé.
No, perquè el que faig atrau visualment. El que feia amb 17 o 18 anys potser atreia, però era molt més cru, podien ser il·lustracions per a relats d'Edgar Allan Poe. Feia coses molt tèrboles. Aquesta idea segueix aquí, però com que estèticament ha evolucionat cap a una cosa més acceptada, que fins i tot pot arribar als mitjans, doncs encaixa.
La cosa ve de lluny, doncs.
La gent més propera ja sap que va tot amb el pack. Si et coneixen des de petita, saben que el que fas té lògica. Els meus pares, per exemple, mai han qüestionat el meu germà —Xavi Daura, dels Vengamonjas—, sempre li han donat suport. Imagina't què passa quan els amics els pregunten què fan els nens. Treuen els vídeos del meu germà i ells riuen, però els altres no. Són incompresos. Però per a ells és tot molt lògic.
Cristina Daura / Foto: Sergi Alcàzar
Entenc que la teva família és un factor clau que ha definit el teu estil.
Sonarà molt científic, però sempre he pensat que tots som càrrega genètica més entorn. La ciutat, la família, etcètera. A mi m'han influenciat molt els meus pares, són un tàndem molt curiós. La meva mare és creient i catòlica, però a la vegada és genetista. I el meu pare també té el seu rotllo: era director financer d'una farmacèutica —jugava amb el diable—, però a la vegada col·lecciona discos, li agrada la cultura popular i hem vist junts totes les pel·lícules que et puguis imaginar. Els meus pares, en un moment determinat, van decidir que podia veure qualsevol cosa que sortís a la tele, encara que jo tingués tres anys. A casa sempre s'ha vist de tot, fet que et crea unes veritats, unes formes i unes curiositats a dins.
A les entrevistes insisteixes en una qüestió: tots tenim quelcom podrit a dins.
Sí, i si no ho treus, és perquè no vols. S'enquista, i com més s'enquista, més pirat estàs. Fixa’t en els capellans que toquen nens. És una cosa fastigosa que passa perquè estan reprimits. Es podreixen per dins. La religió, per bona intenció que tingui, acaba provocant que es reprimeixin coses, i aquesta repressió podreix la persona. Però, deixant de banda aquest tema, sí que crec que el que és estrany ha de ser acceptat o, almenys, no ridiculitzat.
Les teves il·lustracions també tenen un punt irònic, divertit, absurd. L’humor és molt important, per a tu?
La gent que avorreix no m’interessa. Al meu entorn haig de tenir gent que faci que em parteixi el cul. Jo sempre pixo fora de test, dic coses que no encaixen i en moltes xerrades he fet bromes que han caigut en silenci. També faig bromes a casa, sola. Estic a punt que em tanquin per gilipolles. Suposo que això es transmet a les il·lustracions. Si ets avorrit, segurament també passa. N'hi ha uns quants que ho són.
Cristina Daura a casa seva jugant amb la seva conilla, la "Bolita" / Foto: Sergi Alcàzar
Què fas per inspirar-te?
No treballo la inspiració, en general les idees em surten escoltant música, recordant coses o fent-me bromes a mi mateixa. M'agrada caminar molt perquè vaig veient coses pel carrer que gravo o fotografio. Al final, trec fils de les merdes que vaig veient. No és una cosa que faci com a obligació, em surt, no ho forço. Cada dia faig diversos vídeos de pocs segons i després els edito, així tinc una mena de diari. Aquestes merdes em van bé.
És veritat que et poses programes de televisió fatxes mentre treballes?
Sí, però no sóc feixista, eh! Ho miro per vici. Em poso el que abans hi havia a Intereconomía i també m’he empassat tots els mítings de Vox. Ho vaig començar a fer perquè havia d’il·lustrar un llibre sobre la història de la dona (Herstory: una historia ilustrada de las mujeres, Lumen) i va arribar un moment en què em vaig saturar. Com a feminista que soc, em feia la sensació que només cantava per a la meva coral. Per dessaturar-me, vaig intentar pensar a qui li molestaria el contingut del llibre. És una porta de no retorn.
Has estudiat a la Massana i al Maryland Institute College of Art de Baltimore. Què és més important, el talent o el treball?
Anar a estudiar als Estats Units no va ser un pas enrere, però em va servir per veure què no m'agrada, què no volia. El talent és molt relatiu.
Però les teves il·lustracions agraden molt. Alguna cosa deus tenir.
Mai em fio d'aquest aspecte. Que tothom et digui que fas bé les coses és símptoma que alguna cosa falla. Anar a l'escola i tenir bons professors és important —jo a la Massana els vaig tenir—, però el treball ha de sortir sol. A mi, per exemple, m'agrada llegir còmics i no deixaré de fer-ho. O l’espiral de Pinterest, que és una bogeria. M'ho guardo tot, des de cartells d'anuncis absurds fins a coses estèticament acceptades. Qualsevol merda. De tant en tant em ve de gust mirar-ho, no perquè hagi de treballar res, simplement perquè és bonic. És com quan vas a un museu i flipes amb els inputs que reps. O escoltar música o ballar. Tot això ajuda a estimular-te, són coses que aporten valor. La part del treball és això i a l'escola no t'ho donen. Ho has de treballar en paral·lel.
Cristina Daura / Foto: Sergi Alcàzar
Què et passa pel cap, el dia que el New York Times t’encarrega una il·lustració per primer cop?
El primer pas va ser tenir la síndrome de l’impostor. Al cap i a la fi, havia estat diversos anys fent coses que no m’agradaven i havia tingut feines alternatives per tenir pasta. Quan em contacten, m’acabava de llançar a la piscina. Et penses que no pot ser, que el mail és erroni. La primera vegada que vaig treballar amb ells va ser per a la secció d’opinió, de manera que havia de tenir la il·lustració en 48 hores. Era una manera de posar-me a prova, però jo mai havia treballat per a la premsa. A més, la peça era sobre el transport de mercaderies als EUA i m’importava una merda. I a més era en blanc i negre. Recordo que quan li vaig enviar la il·lustració al director d’art del Times li vaig dir que podia ser millor, que no s’oblidés de mi. Després va venir el New Yorker i, després, Penguin Books UK. També vaig flipar. Quan tens una llista de coses per les quals vols currar i totes arriben... em feia la sensació que s’estava complint tot massa ràpid.
Què és el més difícil de la teva professió?
Ser coherent amb el que tu vols fer. No deixar-te portar pel fet que sigui un client molt gran. Hi ha molts il·lustradors que fan coses que no volen fer. Ningú t'ho ha demanat. En una professió en la qual mai saps quan estaràs a baix, és molt difícil saber dir que no. Però a vegades pots dir que no a coses que no et venen de gust. Per mi, saber organitzar-se en aquest sentit és el més difícil. Ara puc pagar el lloguer, viure sola i fins i tot anar de vacances, però haig de ser conscient que potser d'aquí a un temps les coses no aniran tan bé. Vaja, la vida d'autònom, al cap i a la fi.
Tot i que coneixes la cara dolenta del teu món, recomanes que la gent aposti per la seva vocació.
Sí, perquè si no, viuràs com un amargat. Al gremi dibuixes sempre, t'ajuntes amb gent que també dibuixa, que llegeix les mateixes coses que tu, que té els mateixos gustos... i formes grups amb qui connectes. Jo vinc d'una escola jesuïta on veies molts fills de i pares que volien que els seus fills seguissin el mateix patró, que apostessin per l'empresa familiar. Hi ha persones que volien fer l'artístic, però l'entorn, la família i l'escola en si mateixa no els van donar l’empenta necessària. Han acabat fent coses que no els agraden. El que recomano sempre és que, si t’hi vols dedicar, ho facis al cent per cent.
I que tinguin clar que s’han de fer sacrificis, suposo.
Sí, ara m'adono que hi ha coses personals s'interposen en el meu camí: vull ser mare o vull seguir sent il·lustradora? Les meves parelles han estat del meu entorn i entenen el tema, però esclar, jo em passo fins a les 3 de la matinada treballant. A vegades he empalmat. O també he renunciat a esdeveniments on m'hagués agradat anar. Hi ha molt de sacrifici. El que sí que dic a la gent que s'hi vol dedicar és que es cuidi molt físicament i mentalment. I no et pensis, hi ha moments en què també dubto. A vegades penso que se m'acaba el xollo.
Cristina Daura / Foto: Sergi Alcàzar