La sèrie danesa El caso Hartung, una de les revelacions a la graella de Netflix, no inventa res, però enganxa molt gràcies als seus girs de guió i les seves atmosferes pertorbadores.

Pecats capitals

A partir del 1995, arran de l’èxit del Seven de David Fincher, les pantalles i els videoclubs se’ns van omplir de pel·lícules que imitaven el seu estil de thriller pertorbador, humitejant i sinistre. Compte, que no és res pejoratiu: tots aquests títols potser no van ser prou valorats en el moment de la seva estrena, però amb el temps s’han erigit en els digníssims exponents d’una tendència que ha contribuït a forjar l’estètica moderna del gènere.


El caso Hartung, una sèrie d'atmosferes inquietants i girs inesperats

Amb El caso Hartung, Netflix fa exactament la mateixa operació amb relació a sèries com Forbrydelsen. Agafa un model que ha donat moltes alegries (i fins i tot rèpliques a diferents indústries televisives) i s’hi aferra sense contemplacions per elaborar un thriller d’aquests que supura atmosferes inquietants i girs inesperats, amb especial atenció als monstres nascuts d’infanteses trencades i societats inoperants.

El resultat, com en aquelles pel·lícules posteriors a l’era Seven, no és especialment original però sí molt recomanable, perquè sap captar la teva atenció amb un imaginari i una narrativa molt sòlids que posa l’accent en els terrors que ens podem trobar a la cantonada de casa.

Un thriller epidèrmic

Basada en una novel·la de Søren Sveistrup, El caso Hartung és canònica des del pròleg, en què assistim a uns terribles esdeveniments que semblen tenir poc a veure amb el cas que veurem després i, en canvi, són l’essència mateixa de la seva resolució.

Tenim també una curiosa parella d’investigadors, dona i home (ella més creïble i millor explicada que ell, per cert) i un crim molt macabre, el d’una adolescent que apareix amb la mà tallada i una figura feta de castanyes al costat. És en aquest darrer punt que la sèrie troba el seu punt fort, en la construcció d’una mitologia pròpia que a estones evoca les troballes de True Detective i que aconsegueix mantenir-te enganxat fins a la revelació de la identitat de l’assassí.


El caso Hartung thriller epidèrmic en què tot pot acabar en tragèdia

Sí, està ple de pistes falses, subratllats tramposos i algun personatge arbitrari, però funciona molt bé com a thriller epidèrmic on arriba a semblar que qualsevol seqüència és susceptible d’acabar en tragèdia. També hi fa molt la seva trama política, que s’endinsa en temes (la gestió del dol, la instrumentalització mediàtica del dolor) poc freqüents al gènere, i l’esplèndida manera que els directors Kasper Barfoed i Mikkel Serup filmen el paisatge, sempre apuntant a un horror més intuït que mostrat.

Al final, El caso Hartung destaca per la seva capacitat de crear un relat absorbent que ens fa estar molt pendents de cada personatge i, malgrat que no inventa res, sap dotar-se de les eines per estremir-nos sense recórrer a més cops d’efecte dels necessaris. No vol ser la darrera paraula sobre el gènere perquè, en el fons, el que busca és declarar-li el seu amor incondicional. És per això que funciona, i també perquè els seus sis episodis (beneïda concisió) passen com un sospir.