Clint Eastwood té 91 anys i una de les carreres més excepcionals de la història del cinema, sigui com a actor, sigui, i molt especialment, com a director.

Clint Eastwood té 91 anys i no necessitava, ni ell ni el món, ampliar la seva filmografia amb un llargmetratge més. Menys encara si la cinta és tan indigna i fa tan poca justícia al seu executor com aquest Cry Macho. Quina plorera veient-lo arrossegar-se per la pantalla. 

Responsable en un passat no tan llunyà d’incunables del setè art com Bird, Unforgiven, Mystic River, Million Dollar Baby, Gran Torino, Invictus... aquesta setmana s'ha estrenat la seva última referència com a cineasta i intèrpret; una cinta ridícula des del seu títol. Un punt final molt menor per a una trajectòria majúscula. 

Un viatge que no va enlloc 

"Comprenc la voluntat de ser benevolents amb Clint Eastwood, però, ha rodat mai un director important americà una pel·lícula pitjor que aquesta Cry Macho des que Howard Hawks va estrenar El seu joc preferit?". Qui llança aquesta crítica punyent de la nova pel·lícula de Harry El Sucio Callahan és Paul Schrader i ens l'hem d'escoltar amb atenció i respecte perquè Schrader és, ni més ni menys, que el guionista de clàssics entre clàssics, com Taxi Driver o Toro Salvatge. 


Cry Macho, el viatge enlloc de Clint Eastwood

Texas, any 1979. Clint Eastwood és Mike Milo, una antiga estrella del rodeo, alcohòlic i abandonat per tothom, fins que el seu antic cap li reclama que compleixi amb la promesa que li havia fet anys enrere de materialitzar qualsevol favor que li demanés. En aquest cas, viatjar a Mèxic i trobar el seu fill, un adolescent problemàtic que viu amb la seva mare, una dona al capdavant d'una xarxa de negocis tèrbols. En el seu viatge de retorn a Texas acompanyat del jove ―que té com a mascota un gall de baralla que justament s'anomena Macho―, Eastwood s'enfrontarà als sicaris enviats per la progenitora i s'enamorarà d'una vídua mexicana (uns quants anys més jove que ell). 

Tòpics i més tòpics

Tot i una realització acceptable (al cap i a la fi estem parlant del refotut Clint Eastwood), Cry Macho fa aigües en diversos fronts: el més escandalós, el del guió, una història que pretén ser una paròdia dels estereotips del western de tota la vida, però que acaba sent una reiteració suada d'aquests mateixos tòpics.

Un relat (basat en una novel·la de l'escriptor Nathan Nash publicada els anys setanta, que abans ja havia estat un guió que, i no és un detall insignificant, ningú no havia comprat) que també pretén ser una reflexió sobre l'acceptació de la vida en l'arribada al darrer tram, fet que el mateix Eastwood havia tractat, i de forma excepcional, a films com Gran Torino, però que acaba sent tot el contrari. I això enllaça amb l'altre gran despropòsit del film, les interpretacions.  

El rei despullat

Cry Macho no deixa de ser un telefilm de diumenge al migdia pansit i arrugat produït per un gran estudi i protagonitzat per una de les grans estrelles de la història de Hollywood.


Clint Eastwood, el gall Macho i una pel·li que no fa justícia a la seva llegenda. 

Un actor que en dècades anteriors ens havia regalat interpretacions memorables, però que en aquesta coda protagonitza escenes que voregen el ridícul: malauradament, ningú amb 91 anys és capaç de pujar a un cavall salvatge i domar-lo entre salts i gitzes del poltre, ni que es digui Clint Eastwood. Els anys passen i no ens queda altra opció que acceptar-ho.

El rei estava despullat i algú l'hi hauria d'haver dit. Imperdonable