Disculpi la indiscreció, però: a quina edat, on i amb qui va ser la seva primera vegada? Encara més: al ritme de quina cançó va bascular vostè en aquell moment la seva pelvis?… El sotasignat devia tenir uns nou anys, entre els matalassets del gimnàs d’un col·legi de monges (fora de l’horari lectiu) on cursava 4t d’EGB, i compartint suors amb sis noies guapes, populars i prou desenvolupades de 8è curs, totes alhora, sota l'atenta i avaluadora mirada de la seva germana.
Abans que la cosa es posi més sòrdida, no parlo del que vostè malpensa. Relato el càsting al qual la meva germana gran i les seves amigues em sotmeten per a obtenir el paper de Bart Simpson en una coreografia per a la festa de final de curs de l’escola, bellugant el cos al ritme de la cançó més popular del moment (1990), Do the Bartman. El grup d’adolescents ha vist l’adaptació del ball en algun programa musical de la tele tipus Tocata o La quinta marcha, i ara busquen una víctima propiciatòria per a encasquetar-li una tosca disfressa del benjamí de la família groga i fer-li ballar hip-hop davant de tot el col·le, mentre elles fan una coreografia sexi tipus Madonna.
Passo vergonya, molta vergonya. Però també descobreixo que m’apassiona ballar, que porto la música negra a la sang i que, a la conga de la vida, qui porta el ritme va sempre al davant
Passo vergonya, molta vergonya. Però també descobreixo que m’apassiona ballar, que porto la música negra a la sang i que, a la conga de la vida, qui porta el ritme va sempre al davant. I aquí estic. La pregunta d’obertura és capciosa, d’acord, però, ara que gaudeixo de la seva atenció voldria saber quan, com i en companyia de qui va BALLAR vostè per primer cop a la seva vida, i amb quina cançó va desflorar-se. Perquè de tots aquests assumptes de ball ens parla Luis Costa en el seu nou llibre, Dance usted (Anagrama, 2022), un breu i ameníssim assaig sobre la història de la ballaruga, que parteix de l'experiència personal i la passió de l’autor per moure l'esquelet sense complexos (la primera vegada de Costa, segons conta al llibre, va ser a un tronat local de Gràcia, amb l’himne Made of Stone), per a llançar una mirada històrica sobre el significat del ball en el seu vessant més purament social, a la cultura de club i les diferents subcultures que han fet del dancefloor trinxera.
Si algun cop vostè ha cremat sola a una pista de ball (ja sigui a la discomòbil de les festes patronals del seu poble, l’envelat d’un càmping de la Costa Daurada, una macrodisco poligonera, el terra de parquet d’un allnighter o un club barceloní amb ínfules de sofisticació), hauria de saber que hi ha una llarga conga de persones —moltes d’elles desconegudes pel gran públic— que ho han fet possible. Aquests personatges són el fil que entreteixeix el petit gran llibre d’en Luis Costa, i és d’alguns d’ells que tractarem avui.
Com he començat parlant d’Els Simpson (i penso fermament que hi ha un gag d’Els Simpson per explicar qualsevol cosa, i que la comunicació humana seria possible sols amb frases dels seus personatges), introduiré el text que segueix amb la falca de Troy McClure, el personatge que apareix sempre a la sèrie presentant anuncis i vídeos educatius. “Hola, soc Troy McClure. Em recordaran d'altres reportatges sobre assumptes de ball com...”:
Senyores estupendes
La Història (amb majúscules) del clubbing ha estat, com tantes altres, saturada de mascles. Per això és tan excepcional la presència d’una dona com a precursora de l’assumpte: Régine Zylberberg (1929-2022), la mare dels ous, era una jove jueva d’origen belga que va aconseguir escapolir-se dels nazis fins a recalar al Whisky à Go Go, considerada la primera discoteca estable del món i l’antre més sonat del París de postguerra.
Whisky à Go Go és considerada la primera discoteca estable del món i l’antre més sonat del París de postguerra.
Després d'uns anys treballant de cambrera i noia per a tot, la Régine va agafar les regnes del local l’any 1953, introduint una sèrie de canvis revolucionaris: va instal·lar llums de colors que es movien al ritme de la música i va treure l’aparell que havia fet cèlebre el local, la jukebox, per col·locar al seu lloc dos tocadiscs a fi de no destrempar l’ambient amb interrupcions a la música quan la màquina canviava de vinil. “Soc la persona que va dissenyar la forma moderna de passar la nit. Soc la primera i única Reina de la Nit”, va autocoronar-se.
L’any 1957, la Reina de la Nit va inaugurar Chez Régine, lloc de trobada de la crème de la crème française. La presència habitual de VIP al local com Jean-Paul Belmondo, Salvador Dalí, Briggitte Bardot o Alain Delon va donar el tret de sortida d’una tendència que arribaria al paroxisme a l’altra banda de la bassa, amb la llegendària discoteca que obriria les seves portes (només als escollits) l’any 1977 a Nova York: Studio 54, la Sodoma i Gomorra de la cultura disco. I aquest local ens porta a una altra senyora estupenda. Sally Lippman, més coneguda com a ‘Disco Sally’, va ser un dels personatges més estimats de la nit novaiorquesa a finals dels 70. Nascuda l’any 1900, la Sally era una advocada jubilada que va descobrir la famosa discoteca amb 77 anys, un cop enterrat el seu marit. Lluny de vestir-se de dol, la Sally es va plantar a la cua de l’exclusiu local de Manhattan abillada amb pantalons ajustats, sabatilles d'esport, ulleres amb forma de papallona i boles de cotó entaforades a les orelles.
Sally Lippman, més coneguda com a ‘Disco Sally’, va ser un dels personatges més estimats de la nit novaiorquesa a finals dels 70
Després de tres hores fent cua, va aparèixer Sylvester Stallone escortat per Steve Rubell, copropietari de la discoteca. En veure a la petita àvia van flipar tant que van convidar-la a passar amb ells, prometent-li que tindria sempre les portes obertes. Ella s'ho va prendre al peu de la lletra, i els que van acabar fent cua van ser Dustin Hoffman, Truman Capote, Bill Murray i molts altres per poder ballar amb ella. Disco Sally va ballar cada nit fins a morir, literalment, a la pista de la discoteca. Diu la llegenda que abans de desplomar-se van preguntar-li “apaguem la música?” i ella va contestar: “no, continuïn ballant”. Fangoria, per cert, van dedicar-li una cançó.
Jimmy Savile envoltat de quatre desconeguts a ‘Top of the Pops’. Foto: Pinterest.
Senyors que fan feredat
Hem dit que el mèrit de la primera discoteca estable s’acostuma a atribuir al Whisky à Go Go de Régine Zylberberg, però el primer disc jockey de la història té, no cal dir-ho, nom i cognom anglesos: Jimmy Savile (1926-2011) el popularíssim, controvertit i molt grimós locutor de ràdio, DJ i presentador del Top of the Pops, l’emblemàtic programa televisiu.
Amic personal del príncep Carles de Gal·les (avui Carles III del Regne Unit), de Margaret Thatcher i el papa Joan Pau II, Savile va ser un depredador sexual que va rebre centenars de denúncies per abús sexual infantil
Amic personal del príncep Carles de Gal·les (avui Carles III del Regne Unit), de Margaret Thatcher i el papa Joan Pau II, Savile va ser un depredador sexual que va rebre centenars de denúncies per abús sexual infantil, sistemàticament tapades per la Casa Reial Britànica i la BBC fins que va morir plàcidament al seu apartament de luxe sense haver estat mai detingut. L’hi sembla(n) un(s) monstre(s)? Doncs preparis: l’any 2014 se li van atribuir almenys 103 casos de necrofília, ja que la celebritat tenia lliure accés a la morgue de l'Hospital de Leeds i a altres 28 hospitals anglesos. Això sí, a Jimmy Savile l’hi devem la idea, l’any 1943, de fer pagar a la gent per entrar a ballar al so dels seus discos en un petit saló d’una mútua de Leeds.
Tornem ara a la pista de ball de l’Studio 54, però sense deixar de banda les històries macabres. Malauradament, el petit cos de la Disco Sally no va ser l’últim cadàver que van trobar-se a la cèlebre discoteca. En el moment del desmantellament del local, l’any 1980 (a causa d’una batuda policial), sortiria a la llum una de les seves històries més macabres en descobrir-se el cadàver d'un tipus, amb vestit i corbata, embussat al conducte de ventilació pel qual havia intentat colar-se. El cadàver era una trista conseqüència de la crueltat de l’Steve Rubell, l’avantdit propietari de la discoteca. Rubell s’havia fet famós a les portes de l'edifici, garbellant la gent que podia o no entrar al seu club pel mètode que ell anomenava “regirar l'amanida” (que no és altre que l’aquí popularitzat per Chimo Bayo: el mètode “Esta sí, esta no”).
Tony Manero a la vida real. Foto: peterstanfield.com
Els personatges de Phil Hartman van emmudir la fatídica nit del 28 de maig de 1998, quan va ser assassinat a mans de la seva dona, intoxicada per una barreja d'alcohol, fàrmacs i grans quantitats de ‘la pols blanca dels 70’
Disco Stu: del ‘Saturday Night Fever’ al ‘Saturday Night Live’
Els cadàvers de Disco Sally i l’home embussat al conducte de ventilació van simbolitzar la defunció oficial de l'era disco, si bé alguns símptomes que auguraven el seu col·lapse es van poder entreveure un temps abans. Quan el 7 de juny de 1976 el periodista musical i escriptor Nick Cohn va publicar Ritus tribals del nou dissabte a la nit, poc es podia imaginar que el seu reportatge fake (basat en un mod face anglès que havia conegut als anys 60) inspiraria el guió de Febre del dissabte nit (John Badham, 1977), l’arxiconeguda pel·lícula, amb John Travolta en el paper del ballarí Tony Manero, que va fer de la música disco un fenomen global alhora que una grotesca caricatura del moviment.
Febre del dissabte nit, l’arxiconeguda pel·lícula, amb John Travolta en el paper del ballarí Tony Manero, va fer de la música disco un fenomen global alhora que una grotesca caricatura del moviment
Si he introduït aquest repàs d’alguns dels molts personatges que ballen a les pàgines de Dance usted, el llibre de Luis Costa, amb el rap de Bart Simpson i la viril veu d’en Troy McClure, em permetré tancar amb la de Disco Stu, un altre dels meus personatges favorits d’Els Simpson i una evident paròdia de Tony Manero. De fet, es tracta de la mateixa veu.
Discoteque Stuart ‘Disco Stu’ és un passat de moda aficionat a la música disco, addicte a ‘la pols blanca dels 70’ (ensuma ratlles de sucre per la boca amb un bitllet enrotllat) i parla sempre en tercera persona sobre si mateix. La seva veu en la versió original la hi donava Phil Hartman, el mateix actor que interpretava a Troy McClure (i també a l'emmurriat advocat Lionel Hutz). Abans de posar veu a alguns dels secundaris més carismàtics de la sèrie d’animació, Hartman s’havia fet popular treballant de còmic durant vuit temporades al programa Saturday Night Live. D’actuar al Saturday Night Live, curiosament, va passar a interpretar a un personatge que parodiava al protagonista de Saturday Night Fever. Per desgràcia, els personatges de Phil Hartman van emmudir la fatídica nit del 28 de maig de 1998, quan Phil Hartman va ser assassinat a mans de la seva dona —intoxicada per una barreja d'alcohol, fàrmacs i grans quantitats de ‘la pols blanca dels 70’— que va disparar-li amb un revòlver mentre dormia. Però Disco Stu no vol dir adeu fent feredat. Disco Stu vol que vostè surti a ballar aquesta nit. Com diu la darrera estrofa de Do the Bartman: “If ya got the groove, ya gotta use it. Jack your body in time with the music. You just might start a chain reaction. Shake yo' body!”