Hi ha un moment a Eternals on a un dels protagonistes se li acaba la paciència amb el gènere humà. Enmig del desastre d’Hiroshima, amb la bomba atòmica encara fumejant, perd la fe i la voluntat d’ajudar al desenvolupament d’una espècie destinada a l’autodestrucció. És especialment significativa aquesta escena, perquè una de les claus de la més recent proposta de Marvel radica en el fet que els veritables dolents de la pel·lícula som les persones, tots nosaltres.
Anem a pams: els Eterns són una desena d’éssers immortals enviats a la Terra fa 7.000 anys per un personatge totpoderós anomenat Arishem. Han de protegir la Tierra d’una altra raça d’éssers (ja en són tres) assassins, els Desviants, i, al mateix temps, donar un cop de mà, de tant en tant, per afavorir el desenvolupament de la humanitat. Però amb una frontera que no poden travessar: tenen prohibit intervenir en cap conflicte que no sigui causat pels salvatges Desviants. Un cop han acabat amb ells, amb la missió aparentment complerta, els Eterns esperen tornar a casa, a una galàxia molt, molt llunyana. Però Arishem sembla tenir d’altres plans pels seus enviats, i prefereix mantenir-los a l’espera, amagats entre nosaltres en una clandestinitat que els fa travessar segles i mil·lennis, cada cop més repartits pel planeta, sempre testimonis silenciosos de la Història, dels desastres i genocidis perpetrats per la repugnant tendència (auto)destructiva dels humans.
En aquest punt comença un llargmetratge que obre nous camins a l’univers cinematogràfic de Marvel. Creats per Jack Kirby a mitjan anys 70, els Eterns s’apunten a la festa de la pantalla gran en aquesta mena de branca còsmica dels còmics que mantenen alguns, pocs, punts de connexió amb el conegut fins ara. Us expliquem, sense fer gaire espòilers, cinc de les claus d’una pel·lícula que supera el primer repte creant del no-res un nou cosmos de personatges i situacions, d’orígens i de superpoders, de perills i d’enemics.
1. L’espectacularitat assegurada
Que ningú pateixi. Eternals és un espectacle. Més enllà de les reflexions que planteja sobre la humanitat, més enllà de la direcció de Chloé Zhao, més enllà de com de dialogada està, més enllà de l’aposta per la diversitat, més enllà del pes de continuar amb l’herència de vint-i-tantes pel·lícules Marvel, més enllà de qualsevol consideració, estem parlant de pur cinema-espectacle. Eternals sofistica l’acció fent-nos viatjar en l’espai i el temps, i, al llarg dels seus 157 minuts de metratge, ofereix algunes set-pieces trepidants i vistoses, com les que enfronten als Eterns i als Desviants a Londres i a l’Amazones, i proposa un suggeridor clímax davant d’un volcà en erupció que ens fa pensar en les Canàries (per cert, una de les localitzacions del film) com a epicentre de la fi del món.
2. Els superpoderosos també ploren
La immortalitat no sembla plat de bon gust, i els Eterns han tingut massa temps per a evitar els alts i baixos emocionals. Són superherois deprimits, que han hagut de combatre la tristor i la soledat. Alguns estan fastiguejats, cansats d’ajudar una raça, la humana, aficionada a provocar el dolor, a destruir. Mereixen els habitants del planeta Terra ser salvats? Els he vist matar, mentir... però també estimar, riure..., diu el personatge de Salma Hayek. En el recorregut per diversos episodis de la Història, que porten els protagonistes de la Mesopotàmia de l’any 5000 aC fins a la ja mencionada Hiroshima de 1945, passant per la Babilònia del 575 aC, hi ha un moment especialment significatiu: la matança de Tóxcatl, un dels episodis de la conquesta de Mèxic per part dels colonialistes invasors espanyols, protagonistes d’un dels majors genocidis mai vistos. Un moment que provoca discrepàncies en el grup d’immortals semidéus (Gilgamesh, Irakis, Thena, Phastos... els seus noms remeten a la mitologia), respecte a la seva missió a la Terra. I en el periple d’Eternals també hi ha al·lusions més que evidents a la destrucció de la natura i a l’escalfament global del planeta.
3. Eternament inclusius
Diversitat racial i diversitat sexual. A Eternals tenim, per fi, a un superheroi gai, amb parella, tots dos pares d’un nen. La normalització inclou un petó en primer pla. Bon començament. De fet, fa uns dies, un dels protagonistes del film, Kumail Nanjiami, feia un tuit a propòsit d’algunes queixes de fans sobre aquesta representació LGTBIQ+: "Sembla que estem molestant la gent adequada", escrivia. Eternals no s’atura aquí. Entre el grup protagonista hi ha un personatge sord que fa servir el llenguatge dels signes i que està interpretat per una actriu sorda, Lauren Ridloff (The Walking Dead). I les procedències i els colors de pell es barregen sense problemes: dels 10 Eterns que formen el grup, només quatre són caucàsics. Potser és qüestió de quotes i d’imatge, però és un pas importantíssim per normalitzar la inclusivitat i per, tant de bo, deixar de posar el focus en aquest punt.
4. Una directora oscaritzada i un càsting heterogeni
Un dels aspectes més interessants de les pel·lícules Marvel és que el totpoderós Kevin Feige hagi fet una aposta per posar els seus relats en mans de reputats cineastes provinents del cinema independent. Exemples previs recents, com els de Taika Waititi (Thor Ragnarok), Cate Shortland (Viuda Negra) o Destin Daniel Cretton (Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos), fan que l’elecció de Chloé Zhao no es faci estranya. Darrera guanyadora de l’Oscar a millor direcció per Nomadland, Zhao intenta no ofegar-se enmig de la maquinària marvelita, i aportar el seu segell propi, i se’n surt. Més enllà del nervi que aporta a les escenes d’acció, també al clímax, la cineasta és capaç de reproduir en alguns moments aquella poètica constant a Nomadland, aquell contrast entre Frances McDormand i el desert que aquí troba un mirall en la petitesa de l’Etern enmig d’una illa volcànica o dels darrers rajos de sol en un paisatge aclaparador.
I pel que fa als actors, a banda d’una Angelina Jolie que sembla sortida del psiquiàtric d’Inocencia interrumpida, hi destaquen Gemma Chan (que ja havia fet un petit personatge a una altra pel·li de la casa, Capitana Marvel), a la pell de la sensible Sersi, escollida per liderar els Eterns. També hi són Salma Hayek, el sud-coreà Don Lee (Train to Busan) o el còmic Kumail Nanjiani (La gran enfermedad del amor), que, juntament amb l’actor indi Hamish Patel, protagonitza els moments més divertits de la pel·lícula: un, l’Etern Kingo, s’ha camuflat entre nosaltres com a superestrella de Bollywood, i l’altre és el seu fidel majordom.
I també hi són dues de les estrelles de Joc de trons: els fans de la sèrie riuran amb el puntual cara a cara entre els germanastres Robb Stark i Jon Snow, Richard Madden (Ikaris, un dels Eterns) i Kit Harington (el nòvio humà de Sersi, un personatge amb recorregut). I curiositat: en un petit paper, entre els habitants d’un poblat amazònic, un actor català, Adrià Escudero.
5. Les picades d’ull i les possibilitats que s’obren
Malgrat servir per obrir noves vies argumentals, Eternals forma part del mateix univers de personatges i trames de la vintena de pel·lis Marvel que ja hem vist. A la pel·lícula, per exemple, s’explica per què els poderosos Eterns no van intervenir a Vengadores: Endgame. Hi ha referències al Lapse (aquells anys on l’espetec dels dits de Thanos va fer desaparèixer mitja humanitat), a Thor, a Iron Man, al Capità Amèrica... però també a Peter Pan o a Star Wars, i, i això és més que insòlit, a Superman i a Batman, trencant amb gràcia la barrera que separa als aparentment incompatibles universos Marvel i DC.
I un altre dels moments habituals de la casa el trobem en les escenes postcrèdits. Eternals en té dues, que segueixen obrint vies al que ha d’arribar en el futur. Totes dues ens presenten a personatges (nous en cinema, amb molta història als còmics) destinats a ser importants en el futur immediat de la branca còsmica de la Fase 4 marvelita. I en una d’elles hi apareix per sorpresa un actor molt conegut que, d’aquesta manera, se suma a la família d’estrelles de Hollywood fitxades per Kevin Feige. Si se’ns permet l’aposta, aquests personatges podrien formar part no només de nous capítols d’Eternals, també del desenvolupament d’altres franquícies, com Guardianes de la Galaxia o els Vengadores post Steve Rogers-Tony Stark.
Com la recent i divertidíssima Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos, Eternals entra per la porta gran disposada a mantenir ben viu l’esperit lúdic que ha fet de Marvel un dels grans fenòmens de la història audiovisual.