Ja era hora, TV3. Ser català tot sovint és avorrit. Un conyàs. Deu ser per aquest fet de ser un país sense Estat. Som i serem, però encara ens agradaria ser més, molt més. Però com encara no ho som, ens prenem massa seriòsament a nosaltres mateixos. I sempre ho hem de fer tot millor i més gran que la resta. Doble salt mortal endavant i triple cap enrere. Tot ha de ser multitudinari i històric. Ja sigui anar a comprar el pa o sortir al carrer per demanar la independència. Sense oblidar-nos que, tant per un fet com per l'altre, evidentment, ens hem de llevar ben d'hora ben d'hora per ser imparables. I si no sona el despertador, és que Madrid ens roba.
Alegria
No podran res davant d'un poble combatiu, sí, però també alegre. Aquella alegria que cantava Antònia Font en tot el seu ample de banda. Perquè, a qui volem enganyar, a nosaltres, els catalans i les catalanes, també ens agrada el salseig, llegir cada matí l'EnBlau, per irritació i enuig de la gent guapa nostrada, i veure realities i talent shows. Un format que La Nostra havia tingut oblidat fins que setmanes enrere va estrenar Eufòria -fidels a la realitat, algun n'havia produït, però tots han estat tan quecos i amarats a la nostra tradició noucentista i més enllà (oi El llop? Gran programa, tot s'ha de dir)-, que, siguem sincers, feia mandra-.
TV3 viu el seu particular moment d'Eufòria
Atrapat en el temps
Va haver-hi un temps que TV3 (també) era irreverent, trangresora. Aquella època en què Mikimoto, aka Miquel Calçada, conduïa Persones Humanes, el primer late show de la televisió estatal; La Cubana realitzava els especials de cap d'Any i Jordi González ens explicava Les 1000 i una les nits d'estiu. Tot va acabar aquell dia que Mikimoto, aka Miquel Calçada, va fer aquell acudit sobre la Infanta Elena (si no m'erro, en realitat va ser Quim Monzó, col·laborador del programa, qui el va fer) i el van fulminar de la nit al dia (temps després tornaria amb aquella exquisidessa que va ser Afers exteriors). Des d'aleshores veure La Nostra ha estat com viure un dia rere l'altre atrapat en el temps. Encendre l'aparell i pitjar el tres del comandament era trobar-te irremediablement amb Tomàs Molina, Helena García Melero, Toni Soler i Lluís Canut.
Boig per tu
L'any 2001, TVE, una altra televisió que fa olor a naftalina, va estrenar Operación Triunfo, la mare de tots els talent shows. Un format ideat per una productora, no oblidem, catalana, que des d'aleshores ha estat imitat i copiat mil-i-una vegades a totes les televisions del món. A totes menys a La Nostra. Els catalans fem coses, però no talent shows. Si més no fins a l'estrena d'Eufòria. He de confessar que de sortida em va fer molta mandra: un talent show de TV3 que pren el nom (i el grafisme) de la sèrie de moda? M'imaginava el típic espai blanquinós, inofensiu i anodí amb quatre concursants fent l'enèssima versió del 'Boig per tu' de Sau (oju, que segur que algun dia ens la tornen a colar). M'equivocava.
20 anys tard
Amb Eufòria TV3 entra al segle XXI 20 anys tard, però per fi arriba. No inventa res, de fet, tot és un calc del format original, però el plagi està perfectament perpetrat. Realització notable, presentadors i membres del jurat, amb algun però, ben seleccionats (un monument a qui hagi atorgat la direcció musical a Jordi Cubino: com a productor de música disco els anys vuitanta i sota el nom de David Lyme, una de les figures més importants de la història de la música a Catalunya), a Eufòria destaquen especialment dos aspectes: la tria musical, per fi hem abandonat el cançoner de foc de camp per, sense oblidar-nos de Txarangos i Oques Grasses obrir-nos als èxits internacionals del moment; i la selecció dels concursants, un càsting perfectament treballat amb un ventall de veus i personalitats que, pontenciat per una magnífica feina a les xarxes socials, ha connectat a l'instant amb l'audiència més jove. Feia anys, si no dècades que TV3 no aconseguia infiltrar-se entre aquest públic.
Els catalans fem coses i ara també talent shows. Només cal que TV3 s'animi amb un Gran Germà i ja serem un país plenament normal. I és que com canta Mazoni, no hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria.