Els debats sobre la privacitat i el mal ús de les xarxes socials són cada vegada més presents a les sèries modernes, i a les de Netflix en particular. En la majoria de casos són produccions que entren a la categoria de “necessàries” perquè visibilitzen el tema i tenen un cert focus, però acostumen a cometre l’error de deixar que el discurs s’acabi imposant a la forma, és a dir, que acaba important més el que es diu que no la manera de dir-ho. Per tant, fan la sensació de ser missatges significats sobre realitats molt complexes que perden uns quants accents pel camí. No és el que li passa, afortunadament, a Intimidad, la millor sèrie espanyola produïda per Netfflix i una esplèndida demostració de com fer una ficció de denúncia sense caure en obvietats ni recursos fàcils.

Els debats sobre la privacitat i el mal ús de les xarxes socials són cada vegada més presents a les sèries modernes, i a les de Netflix en particular

Una sèrie polièdrica

Una de les principals virtuts de Intimidad és la seva vocació de poliedre. Hi ha una trama aparentment principal, centrada en una política basca que ha d’afrontar la filtració d’un vídeo sexual, però també explora d’altres situacions i contextos en què la dona és sistemàticament culpada, cosificada o difamada. I ja no només per les seves accions, que són sotmeses a un judici moral que mai s’aplicaria a un home, sinó pel sol fet d’existir, abocant-la a sobreentesos, adotzenaments i humiliacions. Hi trobem des de la treballadora d’una fàbrica que ha de donar explicacions pel seu passat fins a la germana d’aquesta, a qui no se li tolera que alci la veu; des d’una policia que ha hagut de viure la seva sexualitat en silenci fins a una spin doctor aferrada al seu instint de supervivència.

El que converteix Intimidad en una sèrie tan recomanable és que resulta eloqüent i combativa sense haver de forçar res ni fer dir coses de més als personatges

Intimidad, la sèrie de Netflix i el debat sobre la privacitat

Mirant la intimitat aliena

Qualsevol crònica d’una injustícia s’articula a partir de la tensió entre les ganes de fer-la evident i la manera de narrar-la. El que converteix Intimidad en una sèrie tan recomanable és que resulta eloqüent i combativa sense haver de forçar res ni fer dir coses de més als personatges. Aborda temes com la privacitat, la violència masclista i la doble moral amb rigor i una gran feina de planificació, en què sovint el discurs emana de les subtileses i no dels cops d’efecte argumentals. Té una estructura que bascula entre el thriller psicològic i el drama íntim, i en ambdós casos funciona al mateix nivell. En el primer estil, perquè evita en tot moment ser còmplice de la mateixa morositat que denuncia (és més, et fa conscient que en el gest de mirar la intimitat aliena hi ha una connivència que no et fa diferent del que filtra un vídeo) i en el segon, perquè cada personatge està molt ben explicat, aconseguint que algunes decisions creatives arriscades (la veu en off, per exemple) siguin inesperadament efectives.

El que acaba consagrant les virtuts de la sèrie és el seu repartiment, encapçalat per una Itziar Ituño que copsa perfectament el conflicte de la protagonista

Trailer de Intimidad

Un guió meritori

El mèrit és del guió, que sap anar al moll de l’ós gràcies al realisme de les situacions (és exemplar sense ser alliçonadora, que sempre és difícil), però també de la direcció, que juga hàbilment amb els matisos (cada relat té una atmosfera pròpia però no trenquen mai la cohesió del conjunt). El que acaba consagrant les virtuts de la sèrie és el seu repartiment, encapçalat per una Itziar Ituño que copsa perfectament el conflicte de la protagonista, i amb unes excel·lents interpretacions d’Ana Wagener, Patricia López Arnaiz, Emma Suárez, Verónica Echegui i Marc Martínez. De fet, el tractament del paper d’aquest últim, el típic rol que en qualsevol altra ficció seria gairebé testimonial, dona la justa mesura de la seriositat i la solidesa de Intimidad.