T’agradava veure patir els concursants d’Humor Amarillo? Ets dels que desitges que torni el Grand Prix? El teu dealer de confiança, Netflix, té una oferta per tu. És la seva droga més dura, la que ja ha enganxat a milers d’espectadors. Es tracta de la nova sèrie coreana, El Juego del Calamar (Squid Game).
Els ingredients són els següents: coreans endeutats fins a les orelles i uns emmascarats que els hi ofereixen un premi de milions de wons si superen amb èxit un seguit de jocs. Ara bé, si perden, queden eliminats. I l’eliminació, en aquest cas, és sinònim de mort.
La sèrie, doncs, no deixa de ser una espècie de reality pervers que atrau el vessant més cruel i sàdica que tenim tots a dins. És com omplien estadis a l’antiga Roma per anar a veure com els gladiadors es mataven entre ells. El mateix tipus de droga: enganxava moltíssim, però destapava els pitjors instints humans.
Curses de cavalls
Afortunadament, El juego del calamar és una ficció, la qual cosa ens eximeix de culpa. Si el joc fos de veritat, vull pensar que a tothom li semblaria una bestiesa immoral. Una moralitat que els emmascarats de la sèrie desconeixen, perquè tracten als jugadors com animals. En paraules del seu líder: “T’agraden les carreres? Vosaltres sou els cavalls”.
Els “cavalls” són els veritables protagonistes de la història, els que lluiten per sobreviure a cada capítol per arribar fins al final. I gairebé tots, menys una de molt pesada que si heu vist la sèrie ja sabreu de qui parlo, són prou interessants i complexos per tractar-se d’una trama d’aquesta simplicitat.
Tenim a Seong Gi-Hun que, paradoxalment, és addicte a apostar en carreres de cavalls; un amic seu de la infància que aparentava ser ric, però resulta estar arruïnat; un avi amb un tumor cerebral; un immigrant del Pakistan; un gàngster perillós i una carterista amb un misteriós passat.
I el que millor li funciona a la sèrie són les dinàmiques que s’estableixen entre ells, especialment quan estan jugant, perquè no hi ha res que mostri millor com és una persona que una situació de vida o mort.
El juego de calamar és la nova sèrie de culte del catàleg de Netflix.
Jocs infantils coreans
Els jocs on s’hi juguen la vida estan basats en jocs infantils que es juguen a Corea. El primer, per exemple, és el pica-paret i ja us podeu imaginar que l’últim és el joc del calamar. Una decisió intel·ligent, perquè des de la primera escena en què se’ns presenta el joc, com a espectador l’estàs esperant, de manera que et manté enganxant fins al final.
Entremig, hi ha jocs de tota mena, però si alguna cosa els hi manca és una mica més d’acció. I és que retallar la forma d’unes galetes no és l’activitat més dinàmica i agraïda de veure del món.
Sorprenentment, el que fa la sèrie és guardar-se bona part de l’acció per escenes entre joc i joc. I diria que és una decisió desencertada, perquè es creen conflictes molt més superficials que els de dins del joc per tal de generar violència força gratuïta. Tiroteigs, crits i baralles innecessàries que recorden a les pitjors escenes de La Casa de Papel.
Ara bé, aquest és gairebé l’únic defecte de la sèrie, perquè també aconsegueix l’accelerant tensió de les millors escenes d'Álex Pina. Però pel que realment llueix El juego del calamar és per la seva intel·ligent premissa, i pel missatge que, darrere la droga, s’amaga com un efecte secundari.
El juego del calamar o el gran joc de la vida
La vida va primer
La idea que aquí es posa de manifest és que vivim en un sistema on els diners (per uns) i l’entreteniment (pels altres) tenen més valor que la vida. I el motiu és que tots dos conceptes, diners i entreteniment, s’han convertit en les nostres drogues. Perquè poden ser bones, sí, però sempre que no hi estiguem tan enganxats que ens facin perdre de vista les prioritats.
I aquest principi tan bàsic, que el primer és viure i després ja van les drogues, sembla desaparèixer de la nostra societat. Hem capgirat el valor de les coses. I el resultat d’una societat on els diners passen per davant de la vida ens els ensenya El juego del calamar: els rics poden decidir qui viu i qui mor entre els pobres. Un genocidi amagat sota la cortina de l’entreteniment.
És curiós, al cap i a la fi, que una sèrie que és pura droga sigui la que t’adverteixi sobre el perill d’aquestes drogues del sistema. Paradoxes del capitalisme. Però el missatge queda clar. Que no tot són els diners, ni l’entreteniment. Que la vida ha de ser sempre, sempre, sempre el que és més important.