"El mur no el va enderrocar el punk", m'insisteix David Granda. "El mur el va enderrocar Mikhaïl Gorbatxov. De fet, el mur ja havia caigut, la qüestió era saber la data en què s'oficialitzaria". A Hongria el Teló d'acer estava obert des de setembre d'aquell 1989 i, en aquells mateixos dies, els exteriors de l'ambaixada de Txecoslovàquia a Berlín Est estaven ocupats per alemanys orientals que havien fugit. Només calia saber quan passaria. Finalment, va ser el 9 de novembre de 1989 quan es va oficialitzar el final de la Guerra Freda i conseqüentment la caducitat dels dos grans blocs. "De fet, un mes abans de la caiguda, va haver-hi una reunió per establir com es gestionaria el flux de gent d'una banda a l'altra amb el transport públic. Va ser Gorbatxov. Si no hagués volgut no hauria passat. Els soviètics ja havien reprimit la sublevació de l'Alemanya de l'Est l'any 1953. De la mateixa manera que van evitar la caiguda del Teló d'acer el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga. No vull treure cap mèrit a totes les sublevacions populars que es van produir a la RDA, moltes d'elles a partir dels fets de Zionskirche. Però va ser Gorbatxov".
📚 Els llibres que no voldràs llegir aquest estiu
Dos anys abans de la caiguda del mur de Berlín, el 17 d'octubre de 1987, l'església protestant de Zionskirche (la mateixa església que en els seus budells amagava la biblioteca de llibres prohibits pel politburó Umweltbibliothek), a la part oriental de la ciutat, es convertia en una improvisada sala de concerts (no era la primera vegada) acollint l'actuació clandestina de dues bandes de punk: Die Firma i Element of Crime. Els primers eren una de les formacions destacades de l'escena musical underground de la RDA. El segons, que van creuar el mur furtivament, una banda fonamental del gènere al Berlín Occidental. La vetllada, que va reunir a més de 2000 persones, va acabar quan un grup de 30 skinheads neonazis de la Berlín comunista van irrompre a la parròquia i van agredir desenes dels punks allà congregats amb una violència esfereïdora sota la mirada còmplice de la policia.
David Granda, periodista madrileny establert a Viena, reviu tot el que va passar en aquell concert, nit que avançava el col·lapse de la RDA (i amb ella la resta de l'Europa soviètica) a Planes para conquistar Berlín, un llibre extraordinari, publicat per Libros del KO (el seu catàleg és or pur) que, a partir del testimoni de desenes de protagonistes involucrats en el relat, bascula entre l'assaig històric més rigorós i la novel·la d'espies més addictiva. "Avui m'he posat a repassar correus antics, i vaig començar a treballar en aquesta història l'any 2016. Han estat cinc anys de feina molt intensa. Un llibre que, més enllà de la història que explica, té la intenció de ser un homenatge a la ciutat de Berlín", indica per videotrucada l'autor.
Historiador i periodista, Granda incideix en el que fet que l'interessava era dibuixar el joc de miralls que hi havia entre les cultures dissidents de Berlín Oriental i Berlín Occidental, "amb personatges com Blixa Bargeld, fundador del grup (de rock i electrònica industrial) Einstürzende Neubautenue que passaven completament del que es feia a l'altra banda del mur, i d'altres, com Jakob Ilja, guitarrista d'Element of Crime, en contacte permanent amb l'escena cultural alternativa de l'Est. El mateix que el seu company de grup, el cantant i ara novel·lista d'èxit, Sven Regener".
David Bowie i els seus herois de Berlín
"Ara ja han passat més de 30 anys de la seva caiguda, però soc d'una generació que té molt present el mur, tot i que la primera vegada que vaig anar a Berlín ja era una ciutat totalment diferent a la que apareix al llibre". Des de la final de la Segona Guerra Mundial fins a l'any 1989, Berlín no era una ciutat, eren dues ciutats, eren dos països, eren dos continents polítics no només diferents entre ells sinó que enfrontats políticament. D'aquesta fascinació per Berlín i la suma a l'equació d'una de les altres passions de Granda: la música, va néixer Planes para conquistar Berlín.
"Em vaig endinsar en els arxius de la Stasi buscant informació sobre David Bowie", evoca. Era l'any 1976 i el gran camaleó del rock va arribar a Berlín intentant cercar un refugi en què desintoxicar-se de la cocaïna i prendre distància de la vida d'estrella que practicava a Los Angeles. El Duc Blanc va instal·lar-se en un pis del barri de Schöneberg que compartia amb el seu col·lega Iggy Pop. Hi va viure fins al 1978, i durant aquella etapa va enregistrar tres dels millors treballs de la seva discografia, L'anomenada Trilogia de Berlín, que va iniciar amb la publicació el 1977 de Low i va cloure amb Lodger el 1979, un treball, però que tot i que s'ha inclòs dins d'aquesta etapa es va gravar entre Suïssa i Nova York. Entremig de tots dos discos, Heroes, la seva obra berlinesa, també apareguda el 1977, per excel·lència. Bowie va gravar aquest disc als llegendaris Hansa Tonstudios; enclavament fonamental en la història de la música del segle XX, amb una nòmina de clients que inclou noms com Nick Cave, Depeche Mode, R.E.M., Pixies o U2.
"I, I can remember (I remember) Standing, by the wall (by the wall) And the guns, shot above our heads (over our heads) And we kissed, as though nothing could fall (nothing could fall) And the shame, was on the other side Oh we can beat them, for ever and ever Then we could be Heroes, just for one day", diu un dels versos de la cançó que dóna títol a l'àlbum, referència directa al mur que l'Starman podia veure des d'una de les finestres de l'estudi. "A diferència de moltes altres estrelles que van viure a Berlín, David Bowie tot sovint creuava a l'altra banda de la ciutat".
Una obra coral única
Per casualitat, per una d'aquelles serendipitats del destí, buscant informació sobre els anys berlinesos de Bowie als arxius de l'Stasi, David Granda va donar amb la història del concert del 17 d'octubre de 1987 a l'església protestant de Zionskirche. "Aquesta història és una obra coral única. En aquest relat pots trobar tots els elements per entendre la complexitat de les dues ciutats de Berlín en aquells anys: una banda punk del Berlín occidental que creua el mur clandestinament, una banda de punk del Berlín oriental, una església, un capellà protestant progressista que permet activitats 'il·legals' al seu temple, skinheads neonazis de l'Alemanya comunista, la policia criminal (que no era l'Stasi) a la porta del concert sense actuar davant de l'agressió...".
Un concert en una església protestant del Berlín Oriental que és rebentat per un grup d'skinheads neonazis en un país que no admet l'existència d'elements feixistes dins de les seves fronteres. Una bona història per explicar que acaba esdevenint un relat extraordinari quan l'autor comença a endinsar-se en les interioritats del cas. És aleshores que l'assaig històric es transmuta en la més addictiva de les novel·les d'espies a l'estil de John le Carré. Una pel·lícula encara no rodada a mig camí entre Goodbye, Lenin! i La vida dels altres. "Durant la investigació, un fet em portava a un altre, i cada descoberta era més sorprenent que l'anterior. Vaig voler conservar aquesta estructura al llibre: vaig narrant a mesura que vaig descobrint fets, i això em permet anar traçant la connexió entre els personatges".
Spòiler: a partir d'aquí el lector descobrirà elements claus del relat, pel que pot deixar de llegir l'article i capbussar-se directament en el llibre o, si no l'importa que se li desvelin detalls fonamentals del cas, seguir amb la lectura d'aquesta peça.
Infiltrats i delators
Aquella nit del 17 d'octubre de 1987 hi havia dos confidents de l'Stasi sobre l'escenari de l'església. Dues figures essencials de la contracultura del Berlín Est, que durant anys van passar informes a l'agència d'intel·ligència de l'RDA sobre els seus amics i coneguts de l'escena underground de Prenzlauer Berg, punt neuràlgic de dissidència cultural a la part oriental de la ciutat.
Punks fent d'esbirros de la policia secreta passant informació dels seus camarades a l'underground? Sorprenent d'inici, res excepcional quan ja has llegit més de la meitat de Planes para conquistar Berlín. Durant dècades l'Stasi va mantenir milers d'infiltrats i informadors en tots els sectors socials de l'RDA, centenars d'ells dins dels moviments contraculturals. Tot per mantenir l'ordre i els valors estalinistes a les seves viles i ciutats.
"Durant els anys noranta va haver-hi una cacera de bruixes a Alemanya per descobrir i assenyalar els delators. A vegades amb motiu i de forma molt justa. D'altres s'aprofitava aquests vincles amb l'Stasi per acabar amb la carrera dels confidents. Eren confidents, sí, però també caldria veure les motivacions perquè ho feien cadascun d'ells. El meu objectiu mai ha estat jutjar els confidents que apareixen en el llibre. Jo el que perseguia era posar-los la gravadora al davant i que donessin la seva versió dels fets. Ara bé, una cosa és no establir judicis de valors i l'altra deixar d'interpretar els fets". I els fet i Planes para conquistar Berlín diuen que no, que el mur no el va enderrocar el punk, que va ser Mikhaïl Gorbatxov. Però, tot i que l'escena contracultural Prenzlauer Berg era un formiguer d'infiltrats i delators, sí que va ser una accelerador per fer-lo caure.
¿Qué queda l'any 2022 d'aquell esperit transgressor de la dissidència cultural del Berlín Oriental dels anys 80?
Els anys noranta va irrompre el techno i les drogues vinculades amb la música electrònica. Res va ser el mateix a Berlín, tret de l'esperit transgressor i contracultural, que es va mantenir. Des dels anys seixanta, la ciutat va ser una obra d'enginyeria politicocultural. Per a la RFA era una peixera capitalista en un mar roig que calia mantenir viva com fos. Encara ara, 40 anys després, continua sent un lloc únic on passen coses increïbles.