Estrenada la segona part de la quarta i última temporada d’Ozark a Netflix, sembla mentida que el final no sigui el tema de conversa en boca de tot el món seriòfil, perquè, sense cap mena de dubte, estem parlant del tancament d’una de les millors ficcions de la dècada. Una sèrie que contínuament ha flirtejat amb la perfecció a través d’uns guions absolutament brillants, uns personatges plens de complexitat i unes interpretacions estel·lars. I potser el final no ha estat tan rodó com la “O” que dona el tret de sortida a cada un dels episodis de la sèrie, però sí que ha estat coherent amb el viatge gairebé perfecte pel que ens ha dut.

Fidel a la sèrie

Si el final d’Ozark no és completament satisfactori és perquè no arriba a ser tan apoteòsic com hauríem pogut pensar. És un tancament que resol la gran majoria d’interrogants, però no tots; que té alguns girs força impactants, però cap excessivament sorprenent; i que dona la sensació de final, però també de que podríem veure més. És, al cap i a la fi, una conclusió de sèrie que podria ser una conclusió de temporada, perquè no hi ha grans focs artificials per acomiadar-se, la qual cosa no deixa de ser fidel al que ha estat la sèrie.

Perquè la història d’Ozark sempre s’ha mantingut arrelada a la realitat tot i mostrar-nos complicades trames de càrtels, casinos i assassinats, i això té un mèrit increïble. Situacions realment inversemblants semblaven creïbles per la forma en com s’hi arribava. La sèrie ens ha dut de la mà fins a un punt on, com a espectadors, veiem lògic que la millor solució a un problema sigui eliminar una persona. Com és possible? Gràcies a la construcció dels seus personatges.

Relat d’empoderament femení

A l’inici de la sèrie, la voluntat de Marty Byrde de començar a blanquejar diners per traficants de drogues per salvar la seva família semblava indicar un viatge del personatge a l’estil Breaking Bad. Però tot i la sang i les activitats il·legals, el personatge no ha deixat de tenir bon cor, generant empatia en l’espectador fins i tot quan en aquests darrers capítols s’ha convertit, per moments, en líder del càrtel. Gran mèrit aquí del treball de Jason Bateman, que brilla tant des de la interpretació com des de la direcció d’alguns episodis.

L’arc de transformació de la fragilitat a la pura maldat, en canvi, l’hem vist en Wendy Byrde, que ha acabat sent el personatge més complex de tota la sèrie, interpretada per una Laura Linney que s’ha d’endur tots els premis haguts i per haver. Qui també se’ls mereix és Julia Garner en el paper de Ruth, potentíssim personatge que ha anat guanyant pes per reafirmar que el que semblava una sèrie masculina (drogues, armes, diners…) s’ha acabat convertint en un fascinant relat d’empoderament femení. Un dels molts girs que ens ha ofert Ozark, que ara ha deixat de girar per sempre amb un final que no és perfecte, però que sí que deixa un missatge clar i contundent: que aquí no guanyen els bons, sinó qui està disposat a tot.