Un dels problemes fonamentals de gairebé tot el que ha vingut després de la trilogia original de Star Wars és la seva dependència d’un imaginari que en el fons mai ha sabut canviar prou. Tots els camins, en el fons, portaven al cognom Skywalker, als ressons del passat i als moments cabdals de les pel·lícules. Compte, que això no ha volgut dir que el resultat fos dolent, però sí que ha pecat de certa rigidesa formal. Només dues escissions ho havien fet realment bé: una, la sèrie The Mandalorian, perquè s’ha dedicat a construir un personatge de zero en un context molt familiar però que mai condiciona la seva descripció; l’altra, la pel·lícula Rogue One, perquè tot i centrar-se en un arc argumental molt concret (i també dependent d’escenaris ja coneguts) aconseguia tenir ànima i veu pròpies, amb el mèrit afegit de transcendir la seva condició d'spin-off.
Un dels problemes fonamentals de gairebé tot el que ha vingut després de la trilogia original d'Star Wars és la seva dependència d’un imaginari que en el fons mai ha sabut canviar prou
El millor homenatge a Star Wars
Un exemple molt gràfic d’això el trobem en les aparicions de Darth Vader i com aquestes s’han instal·lat ràpidament a la iconografia del personatge. No és cap casualitat que Andor, centrada en un dels protagonistes de Rogue One, se sumi a aquesta curta llista de ficcions que saben ser el millor homenatge a Star Wars sense afiliar-s’hi més del necessari. La nova sèrie estrenada a Disney Plus sap trencar amb tots i cadascun dels fils invisibles que podrien haver trastocat el seus objectius. És, sí, l’aproximació a un personatge que ja hem vist en pantalla, però explora la seva psicologia amb una llibertat creativa molt lloable que trenca amb tota expectativa; sí, tot hi fa olor a Star Wars i et creus que forma part d'Star Wars, però sense submissions argumentals i apostant per una visió més adulta de situacions i personatges; i sí, apel·la a un univers que ens interpel·la i ens hi reconeixem però no es deixa arrossegar per nostàlgies ni convencions.
No és cap casualitat que Andor, centrada en un dels protagonistes de Rogue One, se sumi a aquesta curta llista de ficcions que saben ser el millor homenatge a Star Wars sense afiliar-s’hi més del necessari
Una magnífica sèrie
Andor és una magnífica sèrie perquè el seu creador, Tony Gilroy, ha entès molt bé que Star Wars no és només el llegat de Skywalker, sinó la feliç i harmònica conseqüència d’una fusió de gèneres. Hi conviuen el western, la distopia clàssica (atenció a la seqüència inicial, que recorda més a Blade Runner que no a les ciutats pròpies de la saga), el melodrama romàntic i el thriller polític. D’aquest últim estil n’adopta les atmosferes, amb un protagonista erràtic i solitari que busca una identitat que constantment se li nega. Convé recordar, en aquest sentit, que Gilroy va ser l’ànima de l’adaptació de El caso Bourne interpretada per Matt Damon.
Andor és una magnífica sèrie perquè el seu creador, Tony Gilroy, ha entès molt bé que Star Wars no és només el llegat d'Skywalker
Després hi ha la interacció entre els personatges i els escenaris. A diferència del que acostuma a passar a la saga, on molt sovint l’espectacularitat dels seus mons no deixa de veure les veritats dels seus habitants, aquí els protagonistes estan sempre en primer pla i els efectes visuals estan sempre al servei de la seva evolució dramàtica.
Andor recull la millor herència de la primera mitja hora de La guerra de les galàxies
Complement perfecte de Rogue One
Finalment impossible no esmentar el seu ritme narratiu: Andor recull la millor herència de la primera mitja hora de La guerra de les galàxies (a alguns això d’Episodi IV encara se’ns fa estrany) i es pren el seu temps per presentar els conflictes, perquè Gilroy sap que és en el crescendo, i no en la immediatesa, on una història com aquesta troba la seva veritable raó de ser. Tot això, cal insistir-hi, sense deixar de ser el perfecte complement de Rogue One i sense deixar de demostrar que Star Wars encara té molt a dir. Menció a part per al repartiment, segurament un dels més atípics de la saga, encapçalat per un Diego Luna que treu molta punta als enigmes i als matisos del seu personatge.