Un dels problemes fonamentals de Stranger Things és, justament, el que l’ha fet tan popular: la seva dependència de la nostàlgia a l’hora de prendre decisions narratives. Això ha degenerat en un “tot s’hi val” de referències que sovint no tenien uns mínims d’harmonia. En el fons, el seu ADN sempre han estat les novel·les d'Stephen King, i en particular les històries sobre els monstres de la infantesa i com es manifesten durant el nostre trànsit a la vida adulta. Per tant, ha funcionat bé quan s’ha emmirallat en l’horror “coming-of-age” però ha punxat amb la seva obcecació a citar títols icònics dels 80 que no entraven ni amb calçador. El resultat, doncs, ha vingut marcat per aquesta tensió entre la necessitat d’explicar una cosa i el que s’espera d’ella. La quarta temporada era, en aquest sentit, una veritable cruïlla, i res feia pensar que els seus responsables trenquessin les regles del joc.
La quarta temporada era una veritable cruïlla, i res feia pensar que els seus responsables trenquessin les regles del joc
Al capdavall, com que ja t’has guanyat al públic, el més fàcil és quedar-te quiet i no prendre mal. Però contra tot pronòstic la nova entrega aconsegueix erigir-se en la més interessant perquè deixa de refiar-ho tot a la nostàlgia, trenca amb alguns mals vicis (el primer, la temptació pel gag referencial) i aprofundeix en la constatació que madurar és una esmena a la totalitat als teus somnis infantils. Stranger Things s’ha fet gran i converteix aquesta idea en motor narratiu d’un relat ambiciós i inconformista al qual fins i tot perdones les durades desmesurades de cada capítol.
El pes dels secundaris
La quarta de Stranger Things continua tenint problemes, i el primer de tots ells és que els personatges principals, amb alguna il·lustra excepció, estan massa enquistats en els conflictes de la primera temporada. Segurament per aquest motiu convencen més els secundaris, amb Steve i el gran Eddie al capdavant, que no aquest grup d’amics que en alguns passatges es comporten inexplicablement com si tinguessin deu anys menys i en d’altres semblen no haver après res de les seves vivències prèvies. Un bon exemple és Eleven, segurament l’adaptació més dilatada (i exasperant) que s’hagi fet mai de la Dark Phoenix dels X-Men.
Eleven és, segurament l’adaptació més dilatada (i exasperant) que s’hagi fet mai de la Dark Phoenix dels X-Men
Tampoc li fa cap favor la multiplicació de fronts argumentals, com aquesta trama russa que arriba a semblar d’una altra sèrie i que no para d’entorpir el ritme de la funció. Però en canvi funciona com un rellotge quan aborda el seu nus dramàtic principal.
Acabant a temps
King és, un cop més, a la seva essència, però aquesta quarta temporada encerta de ple anant al terreny de Malson a Elm Street i els seus derivats. La pel·lícula de Wes Craven, una exploració dels monstres del nostre subconscient, és una de les metàfores més crues que ha fet el gènere sobre la fi de la innocència i el procés que ens porta a matar la persona que érem.
Per escèptic que arribis a aquesta quarta temporada, de mica en mica et va atrapant en una teranyina que ja no et deixa anar
Stranger Things camina en la mateixa direcció torpedinant les seves expectatives (s’ha tornat molt més ombrívola i violenta), construint un univers molt més inquietant (el món cap per avall i les seves perversions de l’espai-temps) i mostrant-se més creativa que mai, com demostra la fantàstica escena del rescat de Max al cementiri. Per escèptic que arribis a aquesta quarta temporada, de mica en mica et va atrapant en una teranyina que ja no et deixa anar i fins i tot aconsegueix que el seu final –el segon volum s’estrena el proper 1 de juliol- sigui una d’aquelles coses que estàs impacient per veure. En un panorama amb tantes sèries que perden el rumb per voler allargar-se més del necessari, trobar-ne una que frena la sagnia i fa el camí invers sempre és una bona notícia.