Explica Steven Spielberg que West Side Story ha estat poc menys que una obsessió des que, quan tenia 10 anys, va escoltar per primera vegada l’enregistrament de l’obra teatral en el giradiscs de son pare. Rodar un musical ha estat una fantasia pel cineasta que va redefinir el cinema com a espectacle i que es va inventar el concepte de blockbuster amb Tiburón (1975). I el moment ha arribat amb una estratosfèrica carrera a les espatlles que li permet fer el que li doni la gana, també una nova adaptació, alguns diuen que innecessària (gràcies per la vostra opinió, la tindrem molt en compte), d’una de les obres musicals més transcendents de la història, tant a Broadway com a Hollywood.

És evident que Spielberg, que de tonto no en té ni un pèl, sabia perfectament que l’ombra de la mítica pel·lícula homònima de Robert Wise i Jerome Robbins, guanyadora de 10 Oscar, és gegantina, però el director d’E.T. L’extraterrestre (1981) aprofita la seva posició a la indústria per fer el que molt poquets s’atrevirien. El seu West Side Story, quer avui arriba a les sales de cinema, és respectuós, quasi reverencial, amb l’original, però també proposa una reinterpretació que modernitza la posada en escena, molt més cinematogràfica que l’original, plena d’energia i de llum, i que potencia la lectura social del relat.

Gentrificació i problemes identitaris

Com sabem, l’argument del musical viatja a finals dels anys 50 i es construeix sobre la base d’un enfrontament entre dues bandes de joves sense futur ni esperances, els Jets i els Sharks. Uns són fills de la immigració europea, els altres han arribat de Puerto Rico, amb el que, a nivell identitari, comporta la particular relació de l’illa caribenya com a estat lliure associat dels Estats Units. Dues bandes de perdedors que, a més, es barallen per aconseguir el control d’un barri que no serà mai per a cap dels dos. Ja la primera seqüència, on la càmera es passeja per una zona de solars i edificis en demolició, ens posa en alerta: el veritable enemic és l’especulació immobiliària, i als carrers planejats pel nou pla urbanístic no hi ha cabuda ni pels uns ni pels altres.

El premi després de la guerra és només una quimera destinada als rics, que, com està cantat, acabaran escombrant els pobres. La immediata presentació de Jets i Sharks pels carrers que encara sobreviuen, amb l’espetec dels dits dels ballarins dins el pròleg musical compost per Leonard Bernstein, ens situen a San Juan Hill (on poc després s’aixecaria el Lincoln Center), el districte de Nova York que els portorriquenys van fer seu, sota la mirada dels autòctons, en realitat fills i nets d’aquells que van arribar al nou món provinents d’Europa. Qui és un veritable nord-americà i qui no? La immigració mal vista, refusada, pels mateixos immigrants. La gentrificació i els conflictes identitaris que ja eren presents al West Side Story original, però que aquí es veuen estimulats i elevats per la lectura d’Spielberg i del guionista Tony Kushner (ja col·laborador del director a Lincoln i a Munich).


Amb el seu remake de West Side Story, Steven Spielberg ha fet realitat el seu somni de rodar un musical

Somni humit

La pel·lícula dialoga amb el context sociopolític extraordinàriament polaritzat que vivim avui. Però més enllà d’aquestes lectures potenciades pel cineasta, el paper d’Spielberg es situa en l’equilibri entre la seva particular visió i el culte quasi reverencial que sembla mantenir per l’essència de la història, per les coreografies creades per Jerome Robbins al teatre i al cinema, i per les icòniques cançons escrites per Leonard Bernstein i Stephen Sondheim. El seu somni humit de rodar un musical, ja apuntat a aquella extraordinària obertura al Club Obi Wan de Shanghai a Indiana Jones y el Templo Maldito (1984), es tradueix en l’aportació d’energia i personalitat, i en una certa immersió, amb la càmera interactuant d’una manera sorprenentment dinàmica amb números musicals com 'The Dance at the Gym' o l’espectacular 'America', que canvia un terrat de l’original pel dinamisme i per una càmera que viatja d’un pis i dels seus finestrals fins a peu de carrer. O aconseguint una insòlita comunió entre els balls i la ciutat a 'Jet Song'.

Spielberg i Kushner canvien el marc d’alguns altres números musicals: el fabulós 'Gee, Officer Krupke' troba una insospitada nova vida dins d’una comissaria; la fantasia d’un casament que mai no es produirà de 'One Hand, One Heart' viatja d’una botiga de vestits de núvia fins a una capella, i 'I Feel Pretty' es trasllada fins a uns grans magatzems on ara treballa la protagonista; però són absolutament fidels en moments tan icònics com el 'Balcony Scene (Tonight)' a la icònica escala d’incendis d’un pati interior.


Avui arriba als cinemes la versió d'Steven Spielberg del clàssic West Side Story

Història d'amor shakesperiana

També hi ha un absolut respecte per la tràgica i shakespeariana història d’amor entre la María, germana del líder dels Sharks, i en Tony, fundador dels Jets, voluntàriament apartat de la banda després de passar per la presó (element que no es mencionava al clàssic de 1961). El regal enverinat de donar vida a aquesta mítica parella recau en una debutant enlluernadora de veu privilegiada, Rachel Zegler (escollida entre més de 30.000 aspirants, sense cap experiència prèvia), i en una semiestrella del cinema adolescent, un Anson Elgort (conegut per cintes com Bajo la misma estrella, la saga Divergente o l’estupenda Baby Driver) que es revela com un magnífic cantant.

El repartiment en conjunt funciona molt bé, eliminant de l’equació els falsos llatins de pell enfosquida pel maquillatge de la pel·lícula original, obrint la porta a la diversitat. No només racial, també de gènere: el personatge d’Anybodys (aquella noieta masculinitzada que vol ser acceptada sigui com sigui pels Jets) es tracta aquí com a personatge transgènere, amb tot el que això suposa. De fet, el personatge cau a mans d’una intèrpret no binària, Iris Menas.

Quina versió

Menció a part mereix l’esplendorosa nova Anita, que confirma Ariana DeBose (una de les protagonistes del Hamilton de Lin-Manuel Miranda, i que també treia el cap a l’estupenda sèrie d’Apple TV Schmigadoon) com un talent a qui no perdre de vista. La irresistible energia de DeBose la converteix en una hereva més que digna de la grandiosa Rita Moreno, l’Anita del film original. I a qui Steven Spielberg li fa un regal, un homenatge, en forma d’un nou personatge creat per a ella: la nonagenària Moreno, també productora del film, interpreta la vídua de Doc, propietària de la botiga de queviures on els Jets es reuneixen de tant en tant, un insòlit exemple de barreja entre caucàsics i llatins, presència fonamental a la trama, amb cançó pròpia (la preciosa 'Somewhere') i amb una trobada emocionant i poètica amb la nova Anita, en ple clímax del relat.

Sí, amb la seva adaptació, Spielberg aconsegueix el que molt pocs esperàvem: a partir d’ara, quan parlem de la majestuosa i extraordinària West Side Story, haurem d’especificar de quina versió es tracta. Ja no tenim una obra mestra del musical titulada així: en tenim dues.