“Ens vàrem estimar el que dura una cançó, amor meu”, diu la lletra de La Javanaise, escrita per Serge Gainsbourg i que, als crèdits inicials (també als finals i en ple metratge) del film que ens ocupa, escoltem interpretada per la meravellosa veu de Juliette Gréco. Un enamorament amb data de caducitat, marcat pel xoc inevitable entre el desig i els, més o menys sòlids, principis morals de cadascú: això mateix és el que ens explica el cineasta i escriptor Emmanuel Mouret a Crónica de un amor efímero.
“Més que fer pel·lícules sobre l’amor, les faig sobre el desig, i sobre tots els seus obstacles”, diu el director. Una reflexió que val per gairebé qualsevol de les seves pel·lícules (com El arte de amar, Une autre vie o Fais-mon plaisir!). Una obsessió temàtica per a un autor que s’emmiralla constantment en el cinema d’Éric Rohmer i d’aquell Woody Allen que encadenava obres d’enorme maduresa des de finals dels anys 70 fins a principis dels 90.
Tinc ganes d'anar-me'n al llit amb tu
El títol de l’anterior film de Mouret, Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, també resumeix molt bé una de les constants del seu imaginari: la lluita constant entre els valors i els impulsos, entre les decisions i les temptacions. A les seves històries, que sempre rasquen en les complexes mecàniques de les relacions romàntiques, el cineasta fa servir el seu talent per escriure diàlegs profunds enmig de l’encantadora lleugeresa del to, i construeix personatges que intel·lectualitzen els sentiments, que verbalitzen els desitjos i posen en solfa els propis convenciments.
A les seves històries, que sempre rasquen en les complexes mecàniques de les relacions romàntiques, el cineasta fa servir el seu talent per escriure diàlegs profunds enmig de l’encantadora lleugeresa del to
Crónica de un amor efímero ens dibuixa la relació extramatrimonial de Simon (Vincent Macaigne), un home casat i superat pel que li està passant, i Charlotte (Sandrine Kiberlain), mare soltera de tres fills, una dona alliberada de les ràncies cadenes que qüestionen la llibertat sexual de les dones. Els coneixem en la seva primera cita i, de la seva conversa, sabrem que es van conèixer poc abans, en una festa, i que es van fer un petó fugaç. Ell no ha pogut evitar trucar-la, han quedat i, desconcertat i nerviós, sense saber gaire bé quina ha de ser la següent passa a donar, es troba amb una dona que té les coses claríssimes: “Tinc moltes ganes d’anar-me’n al llit amb tu”. A partir d’aquí, la pel·lícula ressegueix les trobades de la parella amb un petit rètol que ens marca la data de cadascuna de les seves cites, cada vegada més freqüents: durant uns mesos, els nostres protagonistes aniran descobrint que els afectes i les afinitats no poden seguir de cap manera les premisses que han acordat. Potser volien aprofitar el moment sense pensar en el futur, gaudir-se mútuament sense compromisos ni dependències, però els sentiments volen lliures. Les coses que diem, les coses que fem.
Són gent normal amb conflictes normals
Com acostumen a fer quasi tots els personatges del cinema d’Emmanuel Mouret, com feien els dels contes morals de Rohmer, com feien els dels retrats de Manhattan, plens de delictes i faltes, de Woody Allen, Simon i Charlotte parlen molt, moltíssim, dels seus sentiments i dels seus anhels, i es qüestionen els seus valors en veu alta, tot i que no sempre amb total sinceritat. Ell insisteix a treure la seva família en cada conversa, no et facis il·lusions, sempre atemorit per si es descobreix el pastís, sempre en conflicte amb les seves repressions. Ella sembla deixar-se portar, naturalitzant el seu acord, subratllant que allò durarà el que duri. Amb una química bestial, que per estones recorda a la de Diane Keaton i Woody Allen a Annie Hall, les fabuloses interpretacions de Vincent Macaigne i Sandrine Kiberlain capturen perfectament les contradiccions íntimes dels personatges. Sempre subtils, matisen amb gestos i amb mirades, que per molt que verbalitzin i s’expressin, la processó va per dins. Les coses que diem, les coses que fem.
Amb una química bestial, que per estones recorda a la de Diane Keaton i Woody Allen a Annie Hall, les fabuloses interpretacions de Vincent Macaigne i Sandrine Kiberlain capturen perfectament les contradiccions íntimes dels personatges
Però hi ha un detall interessant en la mirada del director i guionista: ni aquí ni en els seus anteriors llargmetratges qüestiona moralment els seus personatges, altra cosa és que ho facin ells mateixos. Mouret sempre els observa amb afecte i amabilitat, els estima perquè, en realitat, són gent normal amb conflictes normals. Crónica de un amor efímero és una pel·lícula de contrastos, de paradoxes, d’ambigüitats: és lleugera i profunda al mateix temps, confronta desig i moralitat, plaer i vincles emocionals, compromís amb la parella i fidelitat als sentiments, sexe salvatge i sexe sensible, tenir fantasies i dur-les a terme (i estar a l’alçada). Les coses que diem, les coses que fem.
L'art d'estimar
Més enllà de les seves virtuts en l’escriptura d’argument i diàlegs, hi ha també una estupenda voluntat juganera d’un Emmanuel Mouret cada vegada més sofisticat a l’hora d’estructurar les seves pel·lícules. Per posar tres exemples, a El arte de amar (2011) explorava les possibilitats de les històries independents però puntualment creuades. A Las cosas que decimos, las cosas que hacemos (2020), quasi a la manera de Les mil i una nits, proposava un engranatge de nines russes, entrellaçant diferents relats amorosos mitjançant flashbacks, records i llarguíssimes converses. I ara es fixa solament en les cites de la parella protagonista, l’únic context en què els coneixem i els veiem, en una mena de vida paral·lela que tindrà un final sorprenent.
Elegant i delicada, sensible i lúcida, irònica i tendra, plena d’encant, a estones melancòlica, Crónica de un amor efímero és una petita joia
Elegant i delicada, sensible i lúcida, irònica i tendra, plena d’encant, a estones melancòlica, Crónica de un amor efímero és una petita joia que confirma la mirada sobre els sentiments del seu director com una de les més clarividents del cinema actual.