En el marc de la Revolució de l’antiga Txecoslovàquia, el 17 de novembre de 1989 els ciutadans de Praga van ocupar l’Avinguda Nacional. Entre ells s’hi trobava el protagonista d’aquesta obra: Vandam. No en Jean-Claude Van Damme de les pel·lícules de mastegots, sinó un altre que és pintor de parets i que es vanagloria d’haver propinat el primer cop de puny a la policia en aquella nit de la famosa revolta pacífica que va provocar la caiguda del règim comunista.

Vandam és un fatxenda que saluda amb la mà alçada com ho feien els primers europeus, els romans, que imparteix justícia allà on va i que té com argument la força bruta en un món que viu entre guerres. Vaja! Un d’aquells animals que van buscant una presa, però que si baixes la mirada i els deixes parlar poden arribar a ser encantadors amb un discurs paternalista farcit de certeses indiscutibles i comprovables.

La clau és escoltar-los amb molta atenció. I sobretot no contradir-los. Com sembla que li va passar a Jaroslav Rudis, l’autor de l’obra. Una nit a Praga, fent cerveses, va conèixer a un d’aquests Vandams que malauradament viuen escampats arreu del món. Va conversar amb ell durant quatre hores. Li va fascinar tant el seu discurs abrupte, però revestit de cultisme i alhora ple de poesia  que quan va arribar a casa va escriure d’una tirada dues pàgines de tot el que havia presenciat aquella nit com espectador.  Aquest va ser el germen del qual sorgiria una novel·la, més tard una obra de teatre i finalment un guió cinematogràfic.


Josep Julien i Babou Cham són dos dels protagonistes d'Avinguda Nacional. Foto: Arxiu Sala Beckett

Un univers ple de capes

La sala de dalt de la Beckett, on per alguns podria mancar una bona mà de pintura, sembla l’hàbitat natural d’aquest pintor de brotxa grossa. Un univers ple de capes i passat on conviuen taques, goteres i ombres. Tot plegat serveix com a espai mental del protagonista donant cabuda als diferents espais físics per on transita el relat de Vandam: la seva casa, el bar, la ciutat, el bosc… un món reduït, fosc i fallit a mig pintar.

L’obra radiografia la figura del neonazi Vandam. L’humanitza.  Aprofundeix en les seves arrels. En un món de violència que només pot generar més violència. Encara que aquí el director, Martí Torras Mayneris, sembla donar esperança mitjançant la figura del fill que pren vida com a banda sonora d’aquesta història.


Els actors Josep Julien i Patrícia Bargalló amb el director d'Avinguda Nacional Martí Torras. Foto: Arxiu sala Beckett

Una gran mentida de petites veritats

Un monòleg, pràcticament, interpretat pel virtuosisme de Josep Julien. Capaç de seduir-nos fins i tot amb una virulència inicial potser massa exacerbada. L’acompanyen amb rigor Patrícia Bargalló i Babou Cham encarnant diferents personatges, presències i ombres a les quals Oriol Roca posa música i un bri de llum.

Però potser la gran força d’Avinguda Nacional, com la del seu protagonista Vandam, com la del mateix feixisme, és la de crear una bona dramatúrgia. Fer-nos creure allò que volen que creiem. Fer de petites veritats una gran mentida. Manipular la història en el seu propi benefici.

Aneu a veure-la (teniu poc temps, està en cartell fins aquest diumenge 17 d'octubre). Escolteu-vos en Vandam. Us pot acabar resultant un bon tipus, gairebé entranyable. Però és molt perillós. Que ningú ho oblidi.