Per fi. Primer havia de ser el 17 d'abril de 2020. Però aquells eren els dies més estrictes del confinament i el concert del cantautor nord-americà Bon Iver es va haver de cancel·lar. La nova data escollida per presentar a Barcelona el seu darrer disc, I,I (2019), va ser el 23 de gener 2021. Les coses, parlant de pandèmia, havien millorat, però encara era massa aviat per omplir de seguidors un local de les dimensions del Palau Sant Jordi de Barcelona. Tres anys després de l'aparició de la seva última col·lecció de cançons, ara sí, Bon Iver ha pogut fer ressonar el seu repertori al recinte olímpic barceloní davant de 9.000 seguidors. Ha estat una nit amb màgia i misteri, plena d'emotivitat i sentiments.
Un clàssic contemporani
Tot va ser culpa d'un cor trencat. El seu cor trencat. Membre de formacions que mai havien acabat d'esclatar, el 2006 Justin Vernon es va refugiar en una cabana perduda en algun indret dels boscos de Wisconsin. Un racó isolat impossible de localitzar amb Google Maps. Allà es va aillar per guarir-se del final d'una relació sentimental. D'aquelles setmanes catàrtiques en què l'única companyia que tenia era un vell ordinador portàtil i l'eco de la seva guitarra, va sorgir For Emma, Forever Ago (2007). Un dels discos definitoris de la seva generació. Una obra feridora com un clau rovellat esgarrapant l'ànima, amb què ara ja amagat rere el nom artístic de Bon Iver, Vernon recollia el millor de la tradició folk més intimista. Melodies de caoba que va recobrir amb estructures sintetitzades extrasensibles. Folk i electrònica modelant una obra que ja és un clàssic contemporani.
Llums i ombres
Bon Iver va seguir progressant amb els posteriors Bon Iver (2011) 22, A Million (2016). Línia sempre en ascens mantinguda amb el més recent, I, I (2019), treball que ha focalitzat el repertori del seu concert d'aquest dilluns 7 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Ha estat una hora i tres quarts (precedida de mitja hora d'endarreriment) en què, acompanyat de la seva actual banda (formació que voreja el factor més sublim), el nord-americà, amb una posada en escena espectacular: envoltat de neons que jugaven a crear ombres i colors, ha traslladat la fràgil essència de les seves creacions a l'immens escenari del Sant Jordi.
Sense respirar
La vetllada (a la qual els fototoperiodistes han tingut, per desig exprés de l'artista, prohibit l'accés) ha començat amb l'èpica de 'Perth', evidenciant que ja queden molt lluny els temps en què apareixia sobre l'escenari completament sol, jugant a les formes del cantautor folk rock. Arribats al 2022, la proposta del nord-americà s'aproxima més al (post) rock de tints progressius de grans noms dels vuitanta. Com un Peter Gabriel o un Phil Collins xopat a la lisèrgia de Flaming Lips.
Així, una rere altra, han reviscut peces com Heavenly Father, iMi, Hey, Ma, 10, 715 – Creeks, Skinny Love, Holocene o 33 ‘GOD’... Poesía sonora en un recital que era pura liturgia colectiva que ha finalitzat amb re: Stacks i Beth/Rest. Una vetllada en què per moments costava respirar, per por que amb una de les exhalacions es pogués estripar l'instant i la seva màgia.