Imatge superior: comiat de la División Azul a Sant Sebastià / Fondo Car Kutxa Fototeka Vicente Martin
La història de la División Azul, les forces voluntàries espanyoles que van combatre al front oriental durant la Segona Guerra Mundial, amaga episodis poc coneguts, com la participació d’un grapat de russos blancs —és a dir, russos exiliats després de la seva Guerra Civil (1917-1923)— i un contingent de la Guàrdia Civil que hi va desenvolupar tasques de policia militar.
Ara, la publicació de Un ruso blanco en la División Azul (Galaxia Gutenberg) permet conèixer la relació entre uns i altres a través de les memòries inèdites de Vladímir Ivànovich Kovalevski, que contenen episodis que no agradaran a l’autodenominada benemèrita perquè relaten corrupteles, execucions sumàries i episodis completament mancats d’heroisme, una visió que contrasta amb el relat divisionari oficial ordit durant el franquisme, que tendeix a convertir l’experiència militar espanyola al front rus en una epopeia bèl·lica amarada de valentia i coratge que, per cert, recentment s’ha guanyat les crítiques oficials del govern rus.
En un present en que el cos divisionari és reivindicat per la ultradreta de Vox, l’aparició de materials que contradiuen la història fabricada des de la dictadura feixista, incloses novel·les com la recent Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) d’Antoni Munné-Jordà, ajuden a comprendre l’autèntica dimensió de l’expedició, que va participar en el setge de Leningrad -—que va causar més d’un milió de civils morts— i que, de fet, va acabar en fracàs total, amb més de 5.000 espanyols caiguts en combat.
La bandera espanyola presideix un acte de la División Azul / Wikimèdia
Un ruso blanco en la División Azul conté les memòries de Kovalevski en edició crítica a càrrec dels historiadors Xosé Manoel Núñez Seixas i Oleg Beyda, que inclouen àmplies notes contextualitzadores i un eficaç estudi introductori que aporta dades de la presència de russos blancs enquadrats a la División Azul i les tasques que hi va desenvolupar la Guàrdia Civil.
Russos blancs (a la recerca de la pàtria perduda)
En contraposició als russos rojos, és a dir, els comunistes, es coneixen com a russos blancs els que van participar en l’altre bàndol, el tsarista, durant la guerra civil que va seguir a la revolució bolxevic de 1917 i que va durar fins el 1923. La derrota va suposar la marxa a l’exili d’importants contingents humans, un dels quals el van formar les més de 150.000 persones que van abandonar Crimea el 1920.
A l’exili, els russos blancs es van organitzar en diverses associacions que buscaven un objectiu comú, restituir la nació russa en la concepció que ells conservaven. Mentrestant, sobrevivien com podien. És coneguda i així s’esmenta al llibre, l’anècdota "potser apòcrifa" de quan "el general Francisco Franco, de pas per París el febrer del 1935, va agafar un taxi el conductor del qual va resultar ser un general rus blanc". Veritable o no l’anècdota de la trobada, el que sí és cert és que va haver-hi oficials tsaristes reconvertits en taxistes a la capital francesa, un dels quals va ser Mitrofan Bezsonoff, avi patern de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff, a la memòria del qual va escriure la novel·la Els taxistes del tsar.
Digressió a banda, el fet és que un centenar de russos blancs van combatre a la Guerra Civil del costat feixista i Kovalevski va ser un d’ells, el qual, al costat d'un grapat de connacionals seus, no va voler desaprofitar la possibilitat d’allistar-se el 1941 a la División Azul, veient en la invasió nazi l’oportunitat de retornar a la pàtria a deslliurar-la del comunisme. I això que en aquell moment ja era un home adult, nascut el 1892 i per tant, rondant ja la cinquantena.
Un rus blanc entre espanyols feixistes
Destinat a Rússia en funcions d’intèrpret, va escriure deu anys més tard unes memòries que, segons Núñez Seixas i Beyda "no són la veritat amb majúscules", sinó més aviat "una visió d’allò vist i viscut en la campanya de Rússia, tamisada pel remordiment i el desengany" d’algú que, ben aviat, va intuir que participava en una guerra que "no tenia com a objectiu alliberar el poble rus d’una tirania".
En tot cas, al llarg de les pàgines del seu relat hi apareixen força elements desmitificadors del fet divisionari, com ara descripcions de "casos d’homosexualitat" o relats de la "covardia o ineptitud" que caracteritzaria alguns oficials, començant pel seu descarnat i àcid retrat del general Muñoz Grandes.
Muñoz Grandes saluda Adolf Hitler / Berliner Verlag Archiv
Allunyat doncs del "relat divisionari de postguerra, caracteritzat per una visió positiva del comportament cap a la població civil, presoners i partisans", Kovalevski escriu una crònica on els divisionaris apareixen "com a caòtics ocupants, dedicats sovint al pillatge, incapaços d’entendre el patiment que, directa o indirectament, infringien a una població civil resignada i mancada de recursos".
Guàrdies Civils amb l’esvàstica
No s’escapen de les seves crítiques els membres de la Guàrdia Civil enquadrats en la División Azul. A ells se’ls va assignar la funció de Policia Militar, vestint el mateix uniforme que la Feldgendarmerie, inclosa, quan estaven de servei, l’enorme gola o medalló que els identificava com a policies militars i que duia el seu corresponent escut amb l'esvàstica. Segons la introducció, Kovalesvski els presenta com a "soldats caracteritzats per una barreja d’incompetència, cobdícia saquejadora i ambició militar" i en desenvolupa una visió "valleinclanesca i tràgica alhora".
Entre les tasques assignades als guàrdies civils -en principi, voluntaris-, hi havia el control del trànsit en la rereguarda pròxima, l’escorta i vigilància del trànsit de soldats espanyols en la rereguarda llunyana -de fet, tenien posts de control en llocs tan allunyats del front com Vilna, Riga, Königsberg [l’actual Kaliningrad] i el mateix Berlín-, i tasques de contrainsurgència, és a dir, perseguir partisans i enemics infiltrats, entre d'altres. El primer contingent va estar format per 54 agents però finalment, comptant oficials i tropa es va arribar gairebé als 350 efectius.
Ja en el relat memorialista pròpiament dit, Kovalevski retrata els guàrdies civils amb els que va compartir servei, alguns identificats a posteriori amb noms i cognoms pels editors del llibre. Els dedica descripcions com "el capità Martínez era capaç d’impartir l’ordre d’afusellar a persones innocents sense que se li esborrés del rostre el seu tendre somriure" o "qui manava el destacament era un tinent espanyol, un tipus semi-analfabet, la única obligació del qual era arrencar trofeus als nobles vilatans".
Execucions sumàries
Relats de decisions arbitràries, execucions sumàries, robatoris descarats a la població local, detencions sense base o baixes causades per la ineficàcia pròpia omplen la crònica, amb frases adreçades als interrogatoris de la Guàrdia Civil que recorden els temps de la Inquisició: "Els espanyols no interroguen per establir els fets, sinó per exigir l’admissió de culpa i, sobretot, per a que sobrevingui el penediment".
Kovalevski interromp el seu relat de forma abrupta però així i tot conforma una crònica des del moment en que s’allista a la División Azul el juny del 1941 fins poc abans del seu retorn a Espanya l’abril del 1942, que ofereix un retrat descarnat dels soldats espanyols i en especial dels guàrdies civils que van fer la guerra del costat dels nazis. En tot cas, la participació en la Segona Guerra Mundial d'aquest rus blanc -del qual se n’ha perdut la pista posterior-, no va servir per fer realitat el somni de retornar a una pàtria que, de fet, ja havia deixat d’existir.