Paco Cerdà és un artesà del temps i de la paraula. A Presentes, publicat per l'editorial Alfaguara (ara per ara sense traducció al català), ens presenta cròniques d'una Espanya esquerdada per la guerra, una Espanya de contrastos, on "¡Jose Antonio, presente!" retrona en un seguici fúnebre per les terres de Castella durant 11 dies, des d'Alacant fins a l'Escorial, en un ambient noir, dantesc, amb una banda sonora eixordadora de "Arriba Espanya". En aquesta crònica d'un viatge funerari es van alternant les històries d'un altre tipus de morts, els testimonis dels vençuts, dels silenciats, dels assassinats a les tàpies del cementiri sense judici ni perdó.
La pàtria va voler tapar-ho tot, però es van oblidar de la memòria i de periodistes com Paco Cerdà. L'escriptor valencià és un dels millors cronistes del S.XX viu. Les seves històries beuen de testimonis, fonts orals, documents, investigacions rigoroses que acaben sent relats imprescindibles per comprendre una postguerra sagnant i aterridora. La guerra no va acabar el 1939, la guerra va seguir per a moltes persones que van haver d'amagar-se, fugir o van ser assassinades per qualsevol afiliació amb el progressisme.
Un seguici fúnebre per canonitzar a l'ànima del feixisme espanyol
Mentre acompanyem el cos del màrtir de la Falange durant 465 quilòmetres, llegim històries com la de Miguel de Molina sent apallissat per grupuscles del règim després d'actuar al teatre Pavón, els afusellaments de Paterna o l'obsessió de Carmencita Franco per comprar els llibres de Celia, obra d'Elena Fortún, una de les tantes intel·lectuals exiliades després de la contesa. Cerdà és d'aquesta mena d'escriptors i de periodistes que es pregunta sobre el mentrestant. És a dir, que mentre una Espanya assistia braç en alt a la canonització franquista de l'anomenat “El ausente”, d'altres mossegaven la pols enquitranant carreteres o la terra en un camp de concentració a Argelers.
En aquesta crònica d'un viatge funerari es van alternant les històries d'un altre tipus de morts, els testimonis dels vençuts, dels silenciats, dels assassinats a les tàpies del cementiri sense judici ni perdó
Un altre aspecte interessant del llibre és el glossari de noms, intel·lectuals, que van posar la seva ploma a disposició del franquisme, molts d'ells guiats i inspirats per José Antonio. En la majoria dels relats es tendeix a pintar el feixisme com una ideologia o un moviment mancat de referents, però no va ser així. Al seu dia tenien els seus propis influencers. No hi havia twitch, però hi havia diaris, revistes, publicacions diverses, obres de teatre... La infraestructura propagandística del règim va ser una de les més eficaces del món. El fervor joseantoniano que professaven escriptors com Dionisio Ridruego, va omplir d'èpica l'enterrament més famós de la història després del de Felipe el Hermoso.
Un altre aspecte interessant del llibre és el glossari de noms, intel·lectuals, que van posar la seva ploma a disposició del franquisme, molts d'ells guiats i inspirats per José Antonio
Paco Cerdà a El Peón, la seva anterior novel·la (El Peó, en l'edició catalana publicada per Ara Llibres) ens va demostrar amb escreix l'habilitat que té per explicar històries a les quals ningú no ha reparat, fixant la vista en Arturo Pomar, el nen prodigi que va utilitzar el franquisme per fer propaganda. I amb 14 de abril es va coronar com un dels millors cronistes del nostre temps, perquè no és fàcil revisitar passatges de la proclamació de la II República sense caure en la repetició i l'esgotament. L'estil de Cerdà s'alimenta de fonts i d'una escriptura cuidada, de narracions pensades, estructurades, on la sorpresa aflora i el lirisme bressola les paraules. Cerdà ens alimenta d'històries que alguns voldrien veure desaparèixer. Hi ha persones a què se'ls indigesten, però què li farem... D'això s'ha nodrit Espanya durant molts anys.