Amb grups com Crowded House, un mai no sap si seria més òptim ficar-los al sac de la bona o la mala sort. D'una banda, entre 1986 i 1993 van collir èxits que podria cantar la majoria de gent que escoltava música en aquell temps (fins i tot els que no tenien aquest costum) i que, en un gran nombre de casos, van arribar a la posició més alta en les llistes d'èxits de l'època. Fins i tot, van assolir aquesta quota en la de Los 40 Principales, tan seguida i tan important llavors per aquests verals. Aquesta circumstància els ha permès viure tranquils i sense massa preocupacions (més que res, les econòmiques); en aquestes condicions els drets d'autor donen rèdits. Les cançons que tant van triomfar, com Don't dream it's over, Something so strong o Weather with you, mai no han deixat de sonar, són clàssics i encaixen en qualsevol lloc o situació.
Després d'això, després del primer comiat el 1996, la banda ha anat anant i venint. L'únic que s'ha mantingut estable és Neil Finn, que mai no va deixar d'escriure cançons, de gravar-les i promocionar-les en discos que, per a la petita legió que va romandre al seu costat, eren necessàries. Sense ànim ja de transcendir molt en allò comercial, ell es conformava amb completar discos de pop rodons (que no és poca cosa), com els dels seus adorats The Beatles. Però en el fons, sempre va anhelar recompondre Crowded House, el prestigi acumulat no era prou collita. En va tenir prou amb tenir més material propi per vestir-lo amb la marca de Crowded House. A aquelles alçades, potser no hi havia diferències entre allò seu i el que compartia amb els qui encara eren els seus companys. Algun ja s'havia quedat pel camí, per desinterès o descart involuntari (el bateria Paul Hester va suïcida-rse després d'una llarga depressió). Així doncs, al segle XXI hi ha hagut més d'una reinvenció d'aquell grup que, des de la senzillesa, va aixecar passions. L'última va ser després de la pandèmia i amb un disc, Dreamers are waiting, o l'últim i més solvent que han publicat, Gravity stairs. En qualsevol cas, els australians no acaben de llançar la tovallola, potser perquè són conscients que tenen encara present, però sobre tot aquell passat tan ple de hits.
Aquests temes sonaran a Barcelona el proper 25 d'octubre al Sant Jordi Club. Una plaça que no dona lloc a consideracions: ells són una de les grans bandes de pop dels últims quaranta anys, malgrat aquesta útil irregularitat. Tanmateix, la vareta màgica de Neil Finn (a qui acompanyen a la banda i en aquesta gira dos dels seus fills) sempre surt al rescat, i el seu nom sempre hi ha les millors travesses, les més generoses, les que busquen guanyar. És més, va arribar a ser membre de Fleetwood Mac, va suplir a l'apartat Lindsey Buckingham per a una gira. I això, com a mínim, es pot vendre com un motiu d'orgull. Un altre més, malgrat la modèstia per la qual passeja Finn. La qual cosa, no li resta seguidors, més d'un mataria amb comptar amb ell com a productor o acompanyant en qualsevol projecte. Això sí, el seu desig encara és mantenir viva la flama de Crowded House. I encara que hi va haver altres aventures prèvies a aquella, la que va materialitzar els seus somnis és la mateixa que va gravar àlbums tan insignes i recordats com el seu debut homònim Woodface. Amb aquestes cançons lluminoses, fetes per taral·lejar i tan reconeixibles, també van ser la banda sonora d'una generació. Aquesta que no demanava miracles ni grans gestes, només gaudir de temes perfectes de quatre minuts. Una cosa, a priori, fàcil de resoldre. Sobretot a les mans d'algú tan fiable com Neil Finn.