Cruel Summer és com aquelles patates xip que un cop comences a menjar-les ja no pots parar. Un thriller, amb segell de facturació Amazon, que sap mantenir-nos pendents d’un misteri que deixa un regust amarg... Com ha de ser!

Una intriga turbulenta i addictiva

Cruel Summer s’apunta a una modalitat de thriller que s’ha tornat recurrent a les plataformes: el que se serveix de les convencions del melodrama juvenil per elaborar un misteri que, recollint la millor tradició del gènere, depèn del punt de vista per desentrellar-lo.

Això no vol dir que sigui especialment original ni que no abusi de determinats paranys narratius, però, amb totes les seves irregularitats, es converteix en una intriga turbulenta i addictiva que, si bé no acaba d’entrar a fons en cap dels debats que planteja, com a mínim sap mantenir la tensió al llarg dels deu episodis. La història és aparentment senzilla, però a mesura que avança, es va convertint en un tractat sobre el poder de les aparences.

L’acció se situa entre els estius del 1993 i el 1995, i comença quan Kate Wallis, filla d’una família benestant i una de les noies més populars d’una comunitat de Texas, desapareix sense deixar rastre. Jeanette, que l’admirava en secret i sembla ser invisible per a la majoria de gent, acaba substituint-la en l’imaginari col·lectiu. Es fa molt coneguda i fins i tot enamora l’antiga parella de la víctima. Però quan es descobreix que Kate havia estat segrestada i és alliberada per la policia, aquesta assegura que Jeanette sabia que l’havien raptat i l’acusa públicament de no haver-la volgut ajudar per poder quedar-se amb la seva vida.

A partir d’aquí s’inicia un duel, emocional i també judicial, per saber qui diu la veritat. I com més s’aprofundeix en les motivacions d’una i altra, més costa de determinar el grau de responsabilitat de tots els implicats en el cas.

13 raons més

Apunta no poques denúncies sobre la toxicitat, la fiscalització, el menyspreu a la dona i el paper dels mitjans en la seva cronificació, però Cruel Summer prefereix deixar-les en enunciats i centrar-se en la construcció i resolució dels enigmes.

En alguns aspectes s’assembla a la primera temporada de Por trece razones, però sense sermonejar més del compte i aportant idees força interessants sobre la perspectiva amb què tendim a prendre’ns les cròniques de successos: ve a dir que les coses no són mai blanques o negres, que els matisos poden ser la clau per entendre realitats molt complexes, i que la diferència entre fer una cosa i que de veritat vulguis fer-la pot ser més fràgil del que ens imaginem.

També explora amb habilitat les ambivalències de conceptes tradicionalment exposats de manera massa categòrica, com la maldat, l’amor o l’amistat. En un moment de la pel·lícula Scream, un personatge exclamava que “tothom és sospitós” i, mirant aquesta sèrie, efectivament hi ha moments que et sembla que no hi ha un pam de net, ni persones lliures de culpa. És el que la converteix en una sèrie tan eficaç, perquè l’entramat narratiu i les atmosferes que l’embolcallen aconsegueixen que no puguis parar de mirar-la.

Saps que hi ha més del que veus i del que et diuen, que les protagonistes no són simples clixés al servei del misteri; per això avances, per apropar-te a una veritat que mai no sembla absoluta. Pren decisions discutibles amb alguns personatges, però no hi ha dubte que com a thriller és solvent i a més encerta de ple amb una escena final que reajusta amb mala bava la percepció del tot el que has vist. Imprescindible, en aquest sentit, destacar la bona feina del repartiment, i molt en particular d’Olivia Holt i Chiara Aurelia,