"Veure com s'aixequen i continuen lluitant dia a dia de forma digna em serveix per seguir creient en l'ésser humà i, per extensió, en el periodisme". Qui parla és Gervasio Sánchez, fotoperiodista i autor de Vides minades/25 anys, una exposició que mostra les seqüeles de les mines antipersones arreu del món. Es tracta d'un projecte que agrupa desenes de fotografies amb històries reals de persones que han patit els mals d'aquesta situació, quedant ferides per artefactes que no van ser retirats als seus respectius països després d'un conflicte bèl·lic, i que pretén subratllar la importància de documentar una xacra que afecta víctimes civils d'arreu del món. Després de passar per Zaragoza i Madrid, l'exposició ha desembarcat aquesta setmana al Palau Robert, on s'estarà a la sala número tres fins el 25 d'agost.
Es tracta d'una proposta signada per Sánchez, especialitzat en conflictes armats i premiat en múltiples ocasions amb guardons nacionals i internacionals per les seves cobertures en diferents països. El fotoperiodista porta treballant amb víctimes de mines antipersones des del setembre de 1995, quan arran d'un viatge finançat per una revista del cor va fer una primera expedició a Angola, on es va trobar una realitat extremadament dura. "Em vaig quedar molt impactat per una situació que coneixia, però de la qual no sabia l'impacte que podia tenir en els civils" sosté, i això el va portar a documentar la situació no només en aquest indret, sinó també a Moçambic, Cambodja, Afganistan, Nicaragua o Colòmbia. L'objectiu era transmetre les conseqüències d'aquestes situacions, que poden derivar en una amputació o en la pèrdua de la vista, per exemple, i que canvien la vida dels afectats de forma radical. "Limiten la seva vida, els obliguen a canviar de professió... les seqüeles de la guerra són per sempre", insisteix. De fet, el fotoperiodista recorda que, en bona part dels casos, les víctimes no saben ni perquè els seus països estan en guerra, i que tot plegat es tradueix només en molt de "dolor i una gran injustícia".
Més de quatre dècades treballant en zones de conflicte
Després de quaranta anys treballant en zones de conflicte, Sánchez admet que la seva feina li ha passat factura, amb molts moments durs que l'han portat a "desconfiar" de l'ésser humà. "He vist gent matar, perquè n'hi ha molt poca que prefereixi morir abans que fer-ho", assenyala, "per això veure com les víctimes civils s'aixequen esdevé una proesa de vida". De fet, l'autor de la mostra va més enllà i assegura que s'han convertit en la seva família universal i que li han donat moltes alegries. Per contra, és crític amb els mitjans de comunicació, els quals afirma que moltes vegades no fan la feina que haurien de fer perquè estan "orquestrats per agendes que no són periodístiques, sinó polítiques i econòmiques, amb interessos pel mig, i que poc tenen a veure amb el periodisme". Un exemple, creu, és el mateix tractament de les guerres, on n'hi ha algunes de "mediàtiques" que passen per davant de moltes altres. "Ni abans ni ara s'ha apostat per histories a llarg termini, i aquest és un dels drames del nostre ofici", lamenta. "Aquells que haurien d'estar al capdavant de grans investigacions periodístiques estan massa pendents de les entrevistes pactades i de les declaracions dels polítics, i no pas centrats en altres grans temes que estan passant".