“Quina sort de ser al Cruïlla” deia Delaossa només sortir a l’escenari. El sol picava amb força sobre els centenars fans que l’escoltaven i sobre el ciment de colors del Parc del Fòrum. El del raper malagueny era un dels concerts que donaven el tret de sortida a l’edició d’enguany del festival, en una jornada marcada pel que s’ha convingut a anomenar com a ‘gènere urbà’ (o urban), una etiqueta amplíssima que agrupa músics de rap, trap, R&B, música llatina i fins i tot pop. La majoria dels artistes que van tocar ahir es podien encabir en la categoria.
Tenien sort Delaossa i el seu rap “de Màlaga a tot el món”? Doncs segurament sí. Sense tenir el caché del Primavera Sound o l’estatus emblemàtic del Sónar, el Cruïlla té tots els ingredients que permeten gaudir d’un festival: l’estiu i la calor, la infraestructura, la diversitat de propostes musicals i la voluntat explícita que l’experiència es converteixi en alguna cosa significativa en si, en algun record capaç de perdurar almenys uns mesos, qui sap si més.
El Cruïlla té tots els ingredients que permeten gaudir d’un festival: l’estiu i la calor, la infraestructura, la diversitat de propostes musicals i la voluntat explícita que l’experiència es converteixi en alguna cosa significativa
Al costat de l’escenari principal, una Kiss Cam convidava de tant en tant els assistents a petonejar-se entre ells, com si es tractés d’un partit de l’NBA. Les parades de menjar i les barres eren abundants i fluïdes, diversos artistes plàstics pintaven murals en una de les parets, mentre els voluntaris s’escarrassaven a repartir barrets de palla per protegir-se de la calor.
També ho feien els estands de les diverses empreses patrocinadores de l’esdeveniment, que regalaven productes a canvi d’interaccions estranyes. Unes voltes en una espècie de roda de hàmster gegant t’aconseguien una bossa de tela de Vueling, una estona d’espera, una foto de cabina impresa amb el logo d’Endesa i, si volies, també un maquillatge de purpurina. El Cruïlla, per cert, havia anunciat que s’alimentaria només d’energia renovable en aquesta edició. Endesa, és clar.
Una jornada sense pogos
Cruz Cafuné feia cridar els seus fans dient que “era el rei i moriria”. El raper i cantant de Tenerife, ‘Cruzzi’ pels amics, va repassar sobretot els temes del seu últim àlbum, Me muevo con Dios, amb la seva barreja de rap melòdic i sons llatins. Va deixar anar referències a Déu i a la religió sí, però també a la seva identitat canària que reivindica en algunes de les seves cançons.
El públic ballava quan sonaven els temes més pròxims al reaggeton, cobert amb ulleres de sol, brillants a la cara i modelets de tot tipus. I és que aquesta sembla haver-se convertit també en una de les tendències dels festivals que no s’estalvia el Cruïlla: tan important és la música que hi veuràs com anar vestit per l’ocasió. Cada festival és un petit Coachella en potència on presumir d’estil, amb carta blanca.
Aquesta sembla haver-se convertit també en una de les tendències dels festivals que no s’estalvia el Cruïlla: tan important és la música que hi veuràs com anar vestit per l’ocasió
Precisament l’estètica sempre l’acostuma a preocupar, però portava uns texans i una dessuadora blava força convencionals Sen Senra, que va sortir a l’escenari acompanyat de fins a cinc coristes. El músic gallec va fer valer la seva barreja d’indie, electrònica i pop al seu concert, tot i que a vegades semblava més preocupat perquè l’enfoqués la càmera que el retransmetia a les pantalles que no per treure el millor de l’autotune amb el qual ha cantat la majoria dels temes.
Mirada dels mil metres clavada a l’horitzó, i postura d’interessant sempre que podia, d’esquena a la banda. Potser l’havia fascinat la posta de sol ataronjada que es veia a l’oest, en direcció contrària al mar. El públic, però, va cantar amb força tots els seus èxits, des de la melancòlica Ya no te hago falta a Blue Jeans y Un Crop Top. “Visc en un pogo en un festi”, deia Sen Senra. Però de pogos, el ball que va posar de moda Sid Vicious i que consisteix a saltar i xocar contra els altres assistents del concert, van brillar per la seva absència ahir.
Nicki Nicole, plat fort del dia
Per tancar la nit, l’argentina Nicki Nicole s’erigia com el plat fort del dia al festival. L’artista va sortir a l’escenari vestida de blanc rigorós i acompanyada per una desena de ballarins, que van convertir el concert en un show total, més enllà de la música. Hi havia dispositius que escopien foc de tant en tant, la cantant es va atrevir a fer una espècie de salt mortal amb l’ajuda dels ballarins i les coreografies, fins i tot amb accessoris lluminosos, van ser constants.
L’artista és potser la que va demostrar més capacitat d’apropar-se al públic. Es va emocionar donant les gràcies als seus seguidors pel seu èxit, els va dir que eren molt guapos, va fer referències a la ciutat i al país i fins i tot va pujar a l’escenari a una fan adolescent perquè l’acompanyés a cantant Wapo Traketero, un dels seus temes antics.
Nicki Nicole va regalar als seus fans una primícia i va cantar Enamórate, una col·laboració amb la catalana Bad Gyal que encara no ha sortit oficialment, tot i que ja en corren alguns àudios per Internet
També va regalar als seus fans una primícia i va cantar Enamórate, una col·laboració amb la catalana Bad Gyal que encara no ha sortit oficialment, tot i que ja en corren alguns àudios per Internet. La pluja va fer patir als assistents en l’última hora de concert: hi va haver algunes gotes però sense xàfec. I el públic va poder marxar tranquil·lament pensant que el Cruïlla havia arrencat amb esperit urbà, sí, i sense rastre de pogos.