“És s’horabaixa” deia Pau Debon, vocalista dels Antònia Font, al públic que s’agrupava dant l’escenari principal del Cruïlla. “Vespre es diu aquí”, afegia traduint-ho per als més despistats. Arrancava el gruix de la quarta i última jornada del festival amb els mallorquins, que han gaudit d’un públic fidel i entregat i, amb el català marcant la tònica del cartell del dissabte: un ventall ampli de músics nostrats, combinats amb alguna presència internacional i nacional destacada, com Placebo, Leiva, Parov Stellar o Moderat.
Els mallorquins van demostrar, com diu la cançó, que se saben tots els mecanismes. Van adormir el concert quan era necessari, tocant els temes més tranquils del seu repertori, des de Clint Eastwood, que Debon va començar interpretant a capella, a l’impronunciable Bastiscafo Katiuscas. I van aixecar l’actuació quan feia falta, mentre s’horabaixa es començava a transformar en nit. Amb Alegria el públic saltava i movia les mans, com també amb Wa yeah! i l’enumeració de jerseis destenyits i de cossos adormits per arribar al clímax amb Viure sense tu, que va tancar l’actuació.
L’última jornada del Cruïlla no tenia en realitat flaire de comiat. El públic la vivia com si fos la primera. Els brillants a la cara, els maquillatges de les parades i l’entusiasme del cap de setmana planaven per tot arreu. Però la repetició també ajuda a fixar-se en nous detalls de l’esdeveniment. Com ara que una quantitat sorprenent de repartidors de cervesa mòbils, que s’endinsen entre la gent per tal de portar el beuratge in situ als assistents, semblen haver acabat de fer sèries d’halterofília en un gimnàs ple d’entrenadors personals amb les celles depilades.
Les princeses de Leiva
Amb el cel ja ben fosc arribava el torn de Leiva. El cantautor madrileny sortia a l’escenari amb el seu barret característic, una camisa negra cordada fins a dalt i una Telecaster de color crema per interpretar el seu repertori de rock clàssic. L’ex de Pereza estava ben acompanyat per una nombrosa banda que incloïa, secció de vents i la figura imprescindible de qualsevol formació rockera: l’home de mitjana edat vestit de cuir.
Leiva va regalar al públic els seus grans èxits des de Como si fueras a morir mañana, que el públic va corejar encès, a Terriblemente cruel passant, és clar, per Lady Madrid. Fins i tot es va animar amb uns suggeridors passos de ball sobre les seves sabates de taló en un moment del concert. També hi va haver espai per a versions de diversos temes d’altres grups: Hey Jude, amb uns Beatles passat pel filtre dels vents de la banda, va sonar especialment bé. I és clar, no podia faltar Princesas, tema més que cèlebre de Pereza, amb el que pràcticament es va acomiadar del festival.
Placebo, nom destacat pel que fa la presència internacional, trencaven la puntualitat precisament britànica que ha caracteritzat totes les actuacions del Cruïlla. Els londinencs es feien de pregar uns minuts abans d’irrompre a l’escenari principal vestits religiosament de negre per fer sonar l’estridència de les seves guitarres i fer despertar el públic que començava a apropar-se a l’escenari.
Brian Molko, cantant i líder de la banda, dominava l’escenari escudat en la seva guitarra amb l’aspecte de ser un enterramorts dels anys setanta. I cantava Beautiful James apropant-se al micròfon amb la seva veu estrident que recorda a Sonic Youth. “Torna’m a la vida” deia a l’inici de la cançó, com si es volgués vampiritzar l’energia del públic. El concert va acabar amb una combinació d’alta volada i un clímax de guitarres i sintetitzadors que els integrants del grup van allargar durant pràcticament un minut mentre el públic aplaudia. Passaven també uns quants minuts de l’hora marcada.
D’un terrat de l’Eixample, al Cruïlla
Precisament era energia el que sobrava als assistents de l’actuació del músic barceloní Pau Vallvé, que amb la seva proximitat se’ls va posar de seguida a la butxaca. “Fem que això sigui una democràcia” deia parant un moment al concert. I es va dedicar a preguntar al públic per l’equalització i per si se sentia prou bé. “Baixa els greus i puja la veu” li cridava una veu convençuda des de la multitud. Però tot i que la va sentir, Vallvé va acabar decantant-se per la més aviat totalitària màxima de “els tècnics de so són els que manen i ja saben el que es fan”.
El músic va repassar tant les cançons del seu últim treball, Això ja està (2022), com alguns temes més antics. “Si et vesteixes així no et casarem, aquesta carrera no té sortida, això adolescent ja se’t passarà” cantava irònicament a Diuen, diuen, diuen. Però la mala llet de la cançó la suavitzava a Berenar sopar, que suggereix, com resa el títol, “podríem fer un berenar sopar”. Si això no és cultura i música catalana, ja em direu.
També són star system nostrat els Stay Homas, tot i que combinin castellà, català i anglès als seus temes. Van concentrar una de les multituds destacables a l’escenari Vueling del festival. Lluny de tallar-se, el trio format per Klaus Stroink, Guillem Boltó i Rai Benet, van sortir plens de confiança prometent que el concert “estaria guapíssim”. I sense falsa modèstia també qualificaven el riff de guitarra que dona entrada a Estamos mal com el millor de tots els que tenen.
Amb el seu estil fresc i desenfadat van fer ballar el públic, acompanyats per una banda nombrosa que poc fa pensar en aquells tres músics joves que van començar a crear cançons des del terrat del seu pis de l’Eixample durant la pandèmia. Potser van tenir un flashback els seus seguidors quan van interpretar Stay Homa, un dels seus primers èxits, en què repetien la consigna estrella del confinament: queda’t a casa i que els va fer virals a les xarxes. O potser ja ho havien oblidat quan cantaven, a Days of our lives, “si et quedes amb mi aquesta nit, viurem els millors dies de les nostres vides”. Una frase de clausura adient per al Cruïlla que, com tots els festivals d’estiu, et fa venir la temptació de quedar-t’hi per sempre, immers en una successió inacabable de concerts, pogos, cerveses i el desfilar de cares desconegudes enmig de les càlides nits de Barcelona.