A l’hora d’escriure la crítica d’una sèrie com El cuerpo en llamas, que demà divendres 8 de setembre s'estrena a Netflix, no es pot evitar fer-ho des de dues perspectives. La primera té a veure amb els fets que explica, és a dir, com a reconstrucció d’un cas, el conegut com a crim de la Guàrdia Urbana, que molts dels espectadors potencials de la sèrie hauran conegut gràcies als quatre episodis del Crims que presenta i dirigeix Carles Porta. Millor dir-ho d’entrada: El cuerpo en llamas no aconsegueix capturar, ni de lluny, el que hi ha de pertorbador, desarmant, imprevisible i finalment terrorífic en el cas i la seva principal protagonista, Rosa Peral.
El cuerpo en llamas no aconsegueix capturar, ni de lluny, el que hi ha de pertorbador, desarmant, imprevisible i finalment terrorífic en el cas i la seva principal protagonista, Rosa Peral.
Un pàl·lid reflex de la realitat
Si ja coneixes els detalls, la sèrie s’erigeix en un pàl·lid reflex del que ja saps de la trama. Pot tenir la gràcia de veure recreats episodis que la realitat només t’ha mostrat en sumaris judicials, enregistraments sonors o relats periodístics, però en aquest aspecte punxa perquè ni la posada en escena ni els intèrprets, malgrat els seus evidents esforços, disten molt de generar el mateix impacte. Potser la realitat és tan crua i eixelebrada que la ficció tenia totes les de perdre. Però és que a més el dibuix dels personatges (amb la mateixa Peral al capdavant, per més que Úrsula Corberó faci un notable intent per projectar la seva essència) i algunes disfuncions narratives (començant pels seus diàlegs) aboquen la sèrie a convertir-se en el més semblant a una fotonovel·la criminal. A vegades, voler sofisticar el mal li fa perdre tota la credibilitat.
Potser la realitat és tan crua i eixelebrada que la ficció tenia totes les de perdre, però és que a més el dibuix dels personatges aboquen la sèrie a convertir-se en el més semblant a una fotonovel·la criminal
La segona crítica és la que es deriva de l’anàlisi de la sèrie com a ficció més enllà del cas real que l’inspira. Dit d’una altra manera: funciona El cuerpo en llamas si la vols mirar com a simple thriller, allunyant-te de tot el que puguis saber del crim i dels seus protagonistes? Aquí la resposta torna a ser negativa. La sèrie parteix d’una bona idea: en lloc de mostrar el cas de manera lineal, els responsables d'El cuerpo en llamas construeixen la trama amb una estructura temporal discontínua que mostren els moments cabdals de la vida dels personatges abans i després de la consumació del crim. Això permet, entre altres coses, jugar amb la percepció dels esdeveniments i amb el fals relat que construeixen Peral i el seu amant Albert després de la mort de Pedro. El problema és que tot plegat peca d’una manca de veritable tensió. Hi ha alguna escena que insinua el tipus de sèrie que podria haver arribat a ser (la majoria de les trobades entre Peral i l’ex de Pedro, interpretada per Aina Clotet), però en general es dedica més a descriure situacions que no a generar un suspens tangible. D’acord que el cas en què es basa deu condicionar molt, però si tens la llibertat de prendre’t llicències dramàtiques (com el protagonisme dels pares de Peral), per què no fer-ho del tot i aprofitar l’avinentesa per tallar qualsevol vincle amb la realitat?
Si El cuerpo en llamas no sap ser una sèrie amb ànima pròpia més enllà de Rosa Peral i els seus actes, és perquè l’existència de Rosa Peral i els seus actes és l’únic que li dona sentit
Si El cuerpo en llamas no sap ser una sèrie amb ànima pròpia més enllà de Rosa Peral i els seus actes, és perquè l’existència de Rosa Peral i els seus actes és l’únic que li dona sentit. Una llàstima, perquè comptava amb talent davant i darrere de la càmera, un personatge central digne d’un estudi psicològic molt més exhaustiu i les expectatives d’uns espectadors que encara noten un calfred quan pensen en el cas.