A casa nostra, qui més qui menys sap qui és Rosa Peral i ha sentit parlar d’un assassinat en què hi estaven implicats tres policies municipals de Barcelona, gràcies a la cobertura periodística del tema, a un llibre del reporter Toni Muñoz: Sólo tú me tendrás (Península) i, sobretot, a la mirada que Carles Porta i el seu Crims li va dedicar el setembre de 2021.

📺 7 sèries que has de veure si t'ha agradat 'El Cuerpo en Llamas' de Netflix
 

El programa de TV3 s’ha convertit en un fenomen de públic, transitant la finíssima línia que separa l’exercici periodístic del show morbós, del pur sensacionalisme

No cal explicar aquí com el programa de TV3 s’ha convertit en un fenomen de públic, transitant la finíssima línia que separa l’exercici periodístic del show morbós, del pur sensacionalisme, seguint fil per randa les mateixes passes que han fet del truecrime un dels gèneres favorits (via documental, via podcast) dels nord-americans primer, i de la resta del planeta després. Més enllà del rigor que mana a l’equip de Crims, i que ha permés posar llum a la foscor en casos com el de la noia de Portbou o reobrir el de l’assassinat d’Helena Jubany, la qüestió de tot plegat és el tractament narratiu que se li dona al producte

Ficció vs. realitat

Resulta significatiu, molt revelador, l’exercici de veure els vuit capítols d’El cuerpo en llamas i, després, recuperar els quatre que Crims li va dedicar al cas. D’entrada, parlem, o hauríem de parlar, de codis diferents: la ficció és ficció, per molt que estigui basada en fets reals. La sèrie de Netflix, escrita per Laura Sarmiento: guionista d’una altra exitosa producció de la plataforma, Intimidad; dibuixa un absorbent trencaclosques amb salts temporals, anades i vingudes, i determinades decisions marcades per la mateixa ambigüitat amb què vivien els policies Rosa Peral i Albert López (o Àlber, quina fascinant versió del nom), amants condemnats per l’assassinat de la parella d’ella, el també agent Pedro Rodríguez. El triangle sentimental (en realitat un póquer, o un repóquer, si comptem el Mosso d’Esquadra exmarit de Peral, i l’altre guàrdia urbà que va filtrar unes fotografies d’ella fent-li una felació) dóna molt de joc a una sèrie que juga amb el sexe (hi ha un grapat d’escenes íntimes que aprofiten l’atractiu dels seus protagonistes) i amb tots aquells elements que feien bo allò que sovint la realitat supera la ficció.

Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez encapçalen el repartiment d'El cuerpo en llamas

El cuerpo en llamas fonamenta la seva trama en la sentència judicial dels fets i posa sobre la taula alguns dubtes que van quedar per resoldre

El cuerpo en llamas fonamenta la seva trama en la sentència judicial dels fets i posa sobre la taula alguns dubtes que van quedar per resoldre. El moment de l’assassinat, per exemple: no sabem ni qui dels condemnats va ser el braç executor ni de quina manera van matar Rodríguez, i la sèrie es permet fer servir alguns recursos dramàtics (la sang esquitxada a la paret o als cossos dels autors) per donar volada al clímax. Si ho comparem amb Crims, més dubtós resulta que un documental periodístic que, diuen els seus responsables, es basa en el respecte a les víctimes i a les seves famílies, faci servir recursos similars una vegada i una altra (i encara una més): ai, aquella música truculenta permanent; ai, aquelles siluetes a contrallum que avancen amb una pistola o una destral a la mà; ai, aquell pla aeri d’un cotxe amb els fars il·luminant la negra nit; ai, aquella bombeta encesa oscil·lant, al fons del pla, captada des d’una habitació fosca... 

Més dubtós resulta que un documental periodístic que, diuen els seus responsables, es basa en el respecte a les víctimes i a les seves famílies, faci servir recursos similars una vegada i una altra

Crims estirava el xiclet fins a quatre capítols, subratllant reiteradament algunes explicacions i repetint un grapat d’escenes (les creades amb els recursos abans mencionats, o amb l’abundant i sucós, però no tant abundant ni tant sucós com per omplir quatre episodis, material audiovisual extret dels telèfons dels acusats i de la víctima) sense gaire més justificació que multiplicar l’audiència. El cuerpo en llamas participa en el joc que li correspon, però paradoxalment amb menys dosis de morbo. Un altre exemple: els missatges de whatsapp, utilitzats sobreimpressionats en pantalla al programa de TV3 i dramatitzats a la sèrie de Netflix, amb els seus autors dient-los a càmera en primer pla.

Crims es benificiava d’uns protagonistes reals bigger than life: la Peral i l’Àlber són de veure per creure, El cuerpo en llamas els representa amb una parella amb talent, química i glamour, Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez

Uns personatges bigger than life

Crims es benificiava d’uns protagonistes reals bigger than life (la Peral i l’Àlber són de veure per creure), El cuerpo en llamas els representa amb una parella amb talent, química i glamour, Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez. Ella, per cert, està magnífica fent una interpretació tan juganera com subtil. La Senyora Rosa de Corberó viatja d’un racó emocional a l’oposat, dibuixant la polièdrica personalitat de l’agent criminal. La seva feina tracta d’empatitzar amb l’assassina, li dona matisos tant en la seva cara familiar com en la més seductora, fins i tot en el vessant de víctima d’una pornovenjança en un entorn, el d’una comissaria, masculinitzat i masclista. Corberó crea una femme fatale insòlita, però que a estones té aires d’aquells personatges del noir clàssic: què és Peral si no una versió nostrada de la Barbara Stanwyck de Perdición?

Albert López i Rosa Peral, autors del crim de la Guàrdia Urbana / Foto: Arxiu CCMA

Corberó crea una femme fatale insòlita, però que a estones té aires d’aquells personatges del noir clàssic: què és Peral si no una versió nostrada de la Barbara Stanwyck de Perdición?

La sèrie, entenent que per motius purament narratius i/o legals, canvia elements de la realitat: la Peral d'El cuerpo en llamas només té una filla: quin tros d’actriu, la petita Guiomar Caiado, quina mirada tan potent; i no dues. El seu exmarit es diu Javi i no Rubén. I entre altres variants, també hi ha algunes diferències en el dibuix dels pares de l’assassina, claus en tota la trama. Res a dir del rigor amb què treballa l’equip de Crims, però molt més qüestionable és jugar amb eines que donen ritme i enganxen a l’audiència, però que difícilment encaixen en un tractament purament periodístic. Potser l’error d’aquest article és d’origen: quan veig un truecrime, només puc pensar que, si algun dia m’assassinen, no voldria que ningú, i especialment en Carles Porta, en fes un documental. Ja en tindré prou amb la mort com per emprenyar-me formant part d’un l’espectacle que familiars i amics, espero que devastats, s’hagin d’empassar sota el paraigua de la llibertat d’informació i de l’interès del públic en la crònica negra.