Campes de Culloden (regne d’Escòcia), 16 d’abril de 1745. Fa 279 anys. Un cos de l’exèrcit britànic format per 9.000 efectius i comandat per Guillem de Cumberland (fill del rei Jordi II d’Anglaterra i d’Escòcia), s’enfrontava a les tropes jacobites, que havien reunit 6.000 homes de diversos clans de les Highlands (les Terres Altes) escoceses a les ordres de Carles Stuart, anomenat popularment “Bonnie Prince Charlie” (el bonic príncep Carles). La batalla de Culloden es va saldar amb la victòria governamental i va representar la fi del moviment jacobita. Però la veritable història d’aquell conflicte només s’ha explicat en part. Aquella guerra no era un conflicte dinàstic entre Hannover (protestants) i Estuard (catòlics) pel tron de Londres, ni era una guerra entre Anglaterra i Escòcia, ni era una revolució independentista escocesa.
La profunda arrel del conflicte
Aquell conflicte tenia un llarg origen que remuntava a inicis del segle anterior. Anglaterra i Escòcia encara eren dos països separats. Però la influència que es projectaven mútuament era considerable. El 24 de març de 1603 moria Elisabet I d’Anglaterra (la reina pèl-roja). Elisabet era filla d’Enric VIII i de la seva segona esposa Anna Bolena, i havia guanyat el tron per l’efecte del moviment pendular anglicà-catòlic, que havia dominat la successió de reis i l’escena política anglesa durant el segle XVI. Enric VIII (1509-1547) havia impulsat la reforma protestant. I el seu fill Eduard VI (1547-1553) havia seguit la seva obra. Però, en canvi, Maria I —filla del mateix Enric i de Caterina d’Aragó i anomenada “Bloody Mary” (Maria la sanguinària)— havia involucionat el país cap al catolicisme del segle anterior.
El primer Jacobus angloescocès
Morta Maria sense descendència, la succeiria Elisabet I (1558-1603) que retornaria Anglaterra a un règim protestant. Però la seva mort, també sense descendència, activaria, de nou, el pèndol. En aquell context oscil·lant i amenaçador les oligarquies angleses (la noblesa latifundista catòlica i les classes mercantils anglicanes) van negociar un candidat de consens i el van trobar en la figura de Jaume VI d’Escòcia (oficialment Jacobus VI). El rei escocès era calvinista i prestava suport a l’Església Nacional d’Escòcia, però, al mateix temps, donava protecció als catòlics. Jaume compartia la ideologia mercantil de les classes burgeses urbanes, però, al mateix temps, tenia molta influència a París i era perfectament capaç de contenir les guerres amb França que estaven sagnant la noblesa rural. Jacobus es convertia en el primer rei d’Anglaterra i d’Escòcia.
Els “jacobites”
La coronació de Jacobus a Londres (1603) no va implicar la unió dels dos regnes. Anglaterra i Escòcia compartirien la figura del rei, en la persona de Jaume i dels seus descendents Estuard (1603-1714). Jacobus Estuard seria Jaume I d’Anglaterra i VI d’Escòcia, però ambdós països conservarien la seva independència. La caixa dels trons es va obrir un segle més tard. El 1707, en plena guerra de Successió hispànica (1701-1715), que volia dir en ple conflicte continental, Anglaterra estava clarament alineada amb l’aliança internacional austriacista (al costat de Catalunya), mentre que una part important de la noblesa escocesa maldava per a fer valer la tradicional aliança Edimburg-París i actuar amb total independència dels criteris de Londres. Per dissipar malentesos, els Parlaments de Londres i d’Edimburg votaven la “Union Act” (l’Acta d’Unió): la fusió d’Anglaterra i Escòcia.
L’Acta d’Unió: d’un rei i dues corones a un rei i un sol país
La “Union Act” va comportar la creació d’una nova bandera: la “Union Jack”, que pretenia reflectir la participació conjunta dels dos regnes en aquell projecte. No obstant això, la realitat s’imposava a través dels detalls i en aquell nou estendard la correlació de forces quedava perfectament il·lustrada: la creu de Sant Jordi anglesa se situava en un primer pla i la creu de Sant Andreu escocesa restava en un pla secundari. Aquell canvi d’estatus (de reunió a fusió) promouria el descontentament dels sectors més tradicionalistes de la societat escocesa (els clans de les Terres Altes). Mentre la Gran Bretanya va estar compromesa en el conflicte hispànic (1701-1713) i els Estuard van ser al tron de Londres (1603-1714), aquell descontentament no va passar d’un estat d’inquietud.
James Francis, la balda perduda
Però amb la mort sense descendència d’Anna I (1714) —l’última Estuard al tron de Londres— es va obrir la caixa dels trons. Les potents classes mercantils de Londres van girar la mirada cap a Jordi de Hannover, besnet de Jaume VI d’Escòcia i I d’Anglaterra (el primer Estuard al tron de Londres) i cosí segon de la difunta Anna I, i, sobretot, un noble de confessió protestant. De res van servir les reivindicacions de James Francis, net del primer Jacobus al tron de Londres (Jaume I d’Anglaterra i VI d’Escòcia) que mai havia succeït el seu avi i el seu pare perquè s’hi havia interposat la Revolució de Cromwell (1642-1651) i la seva fe catòlica. James Francis, anomenat “el vell pretendent” s’havia convertit al catolicisme i havia estat apartat de la línia de successió per la seva germanastra protestant Maria II.
Les primeres rebel·lions
En aquest punt, el moviment jacobita acabaria sent una heterogènia massa de dissidents del règim sorgit de la “Union Act”: clans tradicionalistes escocesos —tant calvinistes com catòlics— units per la seva oposició a la fusió angloescocesa, grupuscles lleials a la branca catòlica dels Estuard —tant escocesos com anglesos— i nuclis de catòlics anglesos —sobretot de les regions de Northumberland i de York, radicalment oposats al protestantisme, que lluitaven per asseure el catòlic i tradicionalista “Bonnie Prince Charlie” al tron de Londres. Les rebel·lions jacobites de 1708 de 1715 i de 1719, van ser, en realitat, grans moviments de protesta contra les polítiques d’un règim que treballava per a transformar les formes tradicionals de vida i de govern i situar la nova Gran Bretanya en el podi del lideratge mundial.
Culloden, la fi de l’Escòcia històrica i tradicional.
A Culloden (1745), el camp de batalla jacobita estava format per efectius de vint clans de les Terres Altes. I al camp de batalla governamental hi havia homes d’una dotzena de clans de les Terres Baixes. Aquella dolorosa derrota va conduir a una brutal repressió: es van destruir dotzenes de castells i ciutats, es va proscriure, empresonar i assassinar milers de dissidents, i es va prohibir i perseguir el sistema de clans (la forma tradicional i històrica d’organització social escocesa) i qualsevol símbol d’identitat escocès (la llengua, el vestuari i la música tradicional). Durant aquella etapa fosca (1745-finals del segle XIX) es produiria la brutal paradoxa que el kilt (la tradicional faldilla escocesa) i la gaita, sobreviurien i transcendirien dins les entranyes de l’enemic: a través dels regiments escocesos de l’exèrcit britànic.