Tinc un grup de WhAtsapp amb mi mateixa on apunto idees dels articles que escric aquí. L’última que tenia és “el fred que queda a dintre les cases”. Ho veia bonic perquè passa només unes quantes setmanes l’any, que la tardor arriba primer als menjadors on necessites un jersei mentre a fora encara hi ha aquelles hores de sol i la gent va en màniga curta. Ja està, només tenia això. Em semblava una imatge metafòrica de tot el que queda a dins, que sap qui viu a cada casa. Com aquell armari desordenat que no obrim mai, ple de les responsabilitats que no vam assumir i de les excuses que vam donar.

Aquell armari desordenat que no obrim mai, ple de les responsabilitats que no vam assumir i de les excuses que vam donar

Reconèixer que ens hem equivocat

No hi ha res que costi més que reconèixer que ens hem equivocat. Admetre que ho hem fet malament, que no hem tingut bona intenció, que hem volgut coses que no havíem de voler. És gairebé un instint de supervivència. I llavors: és que pensava que, és que em van dir, és que no ho sabia, no me’n vaig adonar. No hi havia mala intenció, perdoneu, de veritat. Ens espolsem les culpes com si fossin les puces de la pesta bubònica. Jo també ho faig. I el pitjor, em convencen. Vull dir que veig ben clar que és una mica responsabilitat meva, però sobretot culpa dels condicionants mundials i universals que m’hi han arrossegat inevitablement. El discurs que articules és la clau: un deu per cent de veritat, un vint per cent de mentida, un quaranta per cent d’omissió d’informació i un trenta per cent de manipulació dels fets. I el com: atabalada, potser una mica afligida; el convenciment de les excuses ben travades. Satisfà veure que saltes de liana en liana i aconsegueixes no embrutar-te els peus de fang. Salvada.

Costa, per això satisfà tant. Dir que, com tothom, a vegades soc egoista, envejosa, dic coses que no calen, prenc decisions errònies. Ho he fet malament i, potser, n’he estat conscient

També us diré una altra cosa: genera un plaer indescriptible, més gran que això anterior, sentir algú que reconeix que s’ha equivocat. Que ho entoma amb la resignació i la dignitat que ens ha ensenyat la moral catòlica. Qui estigui lliure de pecat, ja ho sap. Costa, per això satisfà tant. Dir que, com tothom, a vegades soc egoista, envejosa, dic coses que no calen, prenc decisions errònies. Ho he fet malament i, potser, n’he estat conscient. De la mateixa manera que sé quan el relat se m’emporta pel camí de les responsabilitats alienes, sé que reconèixer la falta desactiva l’enuig de l’interlocutor. Tots hem estat a l’altra banda i hem sentit l’anestèsia de la confessió: ho sento molt, és culpa meva, m’he equivocat, ho he fet malament. El pecat, la culpa i el penediment. L’inici de l’expiació. I recrea-t’hi, si us plau, estigues-t’hi una estona i que s'et vegi el penediment a la boca i el malestar als budells. Ara, si puc triar, que allò de què soc culpable quedi amagat a dins de casa, a l’armari que ni obro ni obriré.