A Gelida, el meu poble, tenim la biblioteca més petita del món. D'acord, potser no és la més petita, però sí que és la més bella i bonica de totes les biblioteques que, d'un a l'altre, podem trobar a qualsevol racó dels cinc continents. Si més no, hiperbòlic i exagerat com soc, a mi m'ho sembla. La Petita Biblioteca Lliure de Gelida, com la seva fundadora o fundador (desconec qui la va fundar) la va batejar, és bonica per la seva senzillesa: poc més que una caixa de fusta endinsada en la paret principal d'una casa de mossèn Jaume Via; paral·lel al Major, un dels carrers principals de la primera vila, pel vessant nord, de l'Alt Penedès. Bellesa amplificada pel que és i ofereix. I és que per ser soci de la Petita Biblioteca Lliure de Gelida no calen carnets (suposo que per això és lliure). Tampoc hi ha ningú que porti el control dels préstecs. La Petita Biblioteca Lliure de Gelida és un punt d'intercanvi: tu agafes un llibre i en deixes un altre. Jo he d'admetre que, per a desesperació de les meves filles, que des que poden parlar em recriminen que a casa tenim llibres per tot arreu, sempre n'agafo més dels que deixo. 


La Petita Biblioteca Lliure de Gelida

Miracles de l'arquitectura

Ja és gairebé un ritual: encara que no vingui de pas, com a mínim una vegada a la setmana em deixo caure per allà. Així, a la Petita Biblioteca Lliure de Gelida he trobat veritables incunables que, com a lector, m'han regalat infinites hores de plaer. En aquesta diminuta cova literària he descobert relats increïbles com La vuelta al mundo en 2CV, un llibre de l'any 1961 en què els aventurers francesos J.C. Baudot i J. Seguela narren la seva odissea creuant el planeta al volant de l'icònic model de Citroën. El desconeixia. Amant de les històries que et transporten a paradisos perduts, em va semblar fascinant. D'aquest calaix de lletres també m'he endut un exemplar en versió original, és a dir en anglès, de Post Office, la primera novel·la d'aquell degenerat que era Charles Bukowski. L'últim tresor que he aconseguit desterrar ha estat La ciudad de los arquitectos de Llàtzer Moix.

Llàtzer Moix és un d'aquells periodistes a què vols semblar-te quan siguis gran. Cap de la redacció de cultura del diari La Vanguardia durant més de vint anys (periòdic del qual també ha estat redactor en cap adjunt), Moix és un dels crítics d'arquitectura més brillants del nostre país. Seves són obres tan exquisides i necessàries per entendre l'art de projectar i construir edificis a casa nostra com Queríamos un Calatrava (2016) o Arquitectura milagrosa (2010), referències, totes dues, publicades per Anagrama. Trilogia sobre l'urbanisme nostrat que es completa amb aquest La ciudad de los arquitectos que va veure la llum el 1996 també sota el patrocini del segell de Jorge Herralde. 


La ciudad de los arquitectos, un llibre imprescindible per entendre la figura i el llegat d'Oriol Bohigas

Un culebrot arquitectònic

Un dels grans atractius de l'obra i la prosa de Moix és fer propers, que no poc elaborats i intranscendents, uns relats que podrien caure en el tedi del sobre excés de tecnicismes. O dit d'altra manera, no cal ser un expert en arquitectura per gaudir dels seus llibres. Ben al contrari, són una magnífica porta d'entrada per començar a gaudir i decodificar les claus i singularitats d'aquesta art. 

A La ciudad de los arquitectos Llàtzer Moix traça l'evolució i transformació de Barcelona des de finals de la dècada dels setanta, amb la constitució del primer ajuntament democràtic amb l'alcalde Narcís Serra al capdavant, aleshores una ciutat gris, que vivia d'esquena al mar, amb un centre històric abandonat i uns barris perifèrics víctimes de l'expansionisme arquitectònic, fins a l'eclosió de la capital catalana amb la celebració de les Olimpíades del 92. Una història que gravita al voltant d'un protagonista indiscutible: Oriol Bohigas, principal impulsor de la renovació de la ciutat a través de l'arquitectura. Un personatge tan genial com polèmic, amb tants deixebles i defensors com adversaris (amb Ricardo Bofill, l'altre gran divo de l'arquitectura nostrada durant la segona meitat del segle XX, erigint-se en el seu principal Nemesi). Una arrogant estrella del rock que ballava sobvre arquitectura llançant esputs sulfurosos contra aquells que no compartien la seva visió de la ciutat. Així, hi ha moments en què més que un assaig arquitectònic tens la impressió d'estar llegint un drama shakespearià o el guió d'un culebrot de TV3.

Em vaig trobar La ciudad de los arquitectos a la Petita Biblioteca Lliure de Gelida aquest dissabte passat, pocs dies després de la mort de Bohigas. La troballa del llibre de Moix va ser una d'aquelles indesxifrables casualitats que t'ofereix el destí. L'he devorat durant el pont. Demà o dissabte m'hi aproparé amb l'esperança d'aconseguir un exemplar d'Arquitectura milagrosa. Jo, per alegria de les meves filles, retornaré la còpia de La ciudad de los arquitectos.

Imatge principal: Oriol Bohigas / Arquitecturacatalana.cat