Els Cundits homenatgen el cringe en la més pura de les formes: no prenent-se massa seriosament a sí mateixos o prenent-se molt seriosament allò que el món els diu que no ho és. A ritme d’hiperpop, reggaeton, trap, màquina, i una enormitat d’estils de nínxol que una desconeix, Els Cundits es mostren com el que són, un grup d’amics amb moltes idees de bomber, un home studio i una passió per la música amb menys de 100 oients a Spotify (imagino). Però que no t’enganyin amb la seva humilitat aparent. Si tu, un dia qualsevol, malgrat no entendre per què t’atrauen aquests sons com d’esquirol, aquesta espècie de rimes accelerades, o el drop maquinero ocasional, quedes completament hipnotitzat escoltant Ascensor, Les Nostres Balades, i fins i tot Scam Rap Figueres, és per què Els Cundits t’estan exigint que desconnectis. Aquest grup de xavals aparentment inofensius pel capitalisme són, en realitat, un oasi de shitposting, absurditat, ironia i goblineo en un món que imposa constantment la productivitat i la decència.
Acabeu de treure un EP, ara pel juny, que es diu Scam Rap Figueres 2. A veure, això de l'Scam Rap... Què és?
Asra: Un dia estàvem a casa i vam veure uns videos molt graciosos d'uns nens fent batalles de galls. També ens va inspirar un estil de trap de Detroit que té uns beats molt concrets. Vam decidir fer una cançó amb versos absurds, molt ràpida, com si se'ns acabés l'aire i estiguessim improvisant. El vam treure sense cap pretensió de què agradés, no era pensat perquè fos popular. Va ser com, bua, aquesta merda és del pitjor que hem fet i ho traiem. La veritat és que va agradar molta gent i ens vam adonar que era millor del que creiem.
Fa tres anys que feu música, i ja heu tingut shifts d'estil, heu passat per moltes coses diferents. L'únic punt que tenen en comú els vostres temes sou vosaltres.
Asra: Hi ha una manera de fer que es va repetint més o menys, però sí. A vegades ens ve de gust fer un estil, a vegades, un altre. Anem gaudint i aprenent de tots els estils.
Alfred: És que realment no ens censurem res a l'hora de fer els temes ni de gravar.
Voldo: Clar, és més a l'hora de treure'ls, que és com... Ara tens aquí a l'armari tots aquests putos cadàvers. Com els ajuntes perquè coli?
Com és el vostre procés creatiu?
Asra: Des de casa. A vegades ell fa una instrumental i de sobte apareix amb una idea molt rota, i la gent li va seguint el rotllo a aquesta persona que ha tingut aquesta idea. O a vegades tot és més com que plantegem alguna cosa des de principi i ens ho pensem molt, però això en realitat no passa gaire. A vegades de la improvisació surten coses fresques, també.
Alfred: És bastant caòtic. Quan va bé és que hi ha una bona base primer, la instrumental,
llavors apareix un ganxo com a idea principal del tema, llavors ja pots escriure barres.
Voldo: El més fotut és com connectar tots els punts. Fer que cantin vuit cundits està fàcil, saps? Però fer que cantin d'alguna cosa similar està complicat. I no és per què no ho intentem, eh.
Però, malgrat tot aquest caos, hi ha un plantejament darrere la música de Cundits?
Asra: Crec que cada cançó té com el seu plantejament, i algunes... No l'entenem ni nosaltres.
Voldo: Per exemple, el principi de Hotline Goblin va sortir després. Ells van cantar i va ser com, bé, quin nom li posem? I El Dalsy va dir, Hotline Goblin. I vam dir, d'acord! Després ell mateix va dir, no! No li digueu Hotline Goblin, que fa molt cringe.
Sarigueyax: Censura de l'un cap a l'altre no n'hi ha, però cap a un mateix... Uf.
Censura de l'un cap a l'altre no n'hi ha, però cap a un mateix... Uf.
Quin paper tenen la ironia i el shitposting, a l'hora de fer música?
Asra: A vegades ocupa massa, però està molt present i va molt bé. És una cosa alternativa, perquè hi ha molta música seriosa al món. Vull dir que està molt present, a vegades, la serietat.
Voldo: La cultura catalana musical d'avui en dia és bastant seriosa. Intenta ser "relatable" tota l'estona. Als Estats Units sí que hi ha un corrent de ser goofy, molt goofy. A vegades és com que no vols dir una collonada, però ja estàs en la mentalitat cundit i no en pots escapar.
Alfred: Té moltes capes d'ironia, però en el fons també és sinceritat. Perquè junts estem de guassa tota l'estona.
Dalsy: La ironia ha estat molt important durant tota la història. Sense la ironia no existiria el jazz. O el trap. I així, moltes coses.
La ironia ha estat molt important durant tota la història. Sense la ironia no existiria el jazz. O el trap. I així, moltes coses.
Llavors sembla que us prengueu la ironia molt seriosament.
Asra: La ironia ha servit per sobreviure. Perquè si t'ho prens tot massa seriosament, doncs potser acabes funcionant pitjor, no? Que si de sobte tu et prens una cosa menys seriosament i et permet aconseguir tirar davant amb algun problema que tinguis, doncs benvinguda sigui.
La filosofia que teniu amb la música en aquest sentit, també la teniu amb la vida?
Asra: Més que una filosofia és com una cosa que passa, no? No ho sé, estar ratllat i fer una broma del que et ratlla. No és gaire racional.
Voldo: També és un mecanisme. Ara hi ha molt el rotllo del cringe. T'has de posicionar, a vegades. Fas cringe, o no en fas. I dir, doncs me la sua. Doncs faig el puto ridícul. M'és igual. Jo no tinc per què ser una cosa seriosa.
Asra: Jo crec que voluntàriament i involuntàriament tenim tendència a agafar una cosa que està en un marc i sortir del marc. Per això hem fet tants estils. Perquè anem repetint aquesta fórmula amb cada estil, en fem la nostra versió, que és molt més absurda, o simplement més diferent o actualitzada.
Ara hi ha molt el rotllo del cringe. T'has de posicionar, a vegades. Fas cringe, o no en fas. I dir, doncs me la sua. Doncs faig el puto ridícul. M'és igual. Jo no tinc per què ser una cosa seriosa.
Us volia preguntar amb quins gèneres us sentiu més identificats, però ja em sembla un dubte ridícul.
Sarigueyax: Amb el que estiguem escoltant al moment. Ara estem fent coses de TwoStep o de Plug.
Asra: Les etiquetes són útils, però en el fons són una mica iguals, mentre entenguis que, en general, anem saltant d'un estil a l'altre.
Sarigueyax: Molts cops sí que ho fem per agrupar tapes i tal. No diem que aquesta és la tape de l'amor o d'estar trist, o el que sigui.
Voldo: Jo estic en contra, d'això.
Asra: Amb això tenim posicions oposades. Crec que el que ens embolica més últimament és com treure la música que tenim preparada, perquè en tenim molta sense treure. Més de la que hem tret, crec.
Voldo: L'iceberg que és els Cundits és absurd, i es va omplint la part de baix de l'iceberg, i cada cop és pitjor. No crec que hàgim de fer tapes d'un gènere, perquè en tenim tants... És englobar uns quants temes que donin una vibe, però no cal que sigui el mateix estil. Per què, què fas, llavors, amb els que són estils més blurries?
Asra: Jo el que faria és no trencar-me el cap massa. Veus? És com el tema de debat.
Voldo: Volem un mànager!
Ja, com està el tema? Sou completament independents?
Voldo: Estaria guapo tenir algú que manegés la vaina.
Asra: Hi ha hagut persones que se'ns han acostat. Treballar amb nosaltres és una mica complicat. No és impossible, però hi ha molts caps sense lligar. Dius que faràs una cosa i després no la faràs, però alhora sempre hi ha moltes idees passant i gestant-se. Ara mateix crec que tampoc ens està fent falta, no tenim una macroproducció. Potser sí que ens farien falta videoclips, però alhora no sé si cal que ho faci algú amb molta destresa. Més aviat que tingui bones idees i que entengui el que estem fent.
Penseu que ompliu un nínxol dins la música en català? O sigui, hi ha voluntarisme a l'hora de fer-ho?
Asra: Jo crec que ho estem fent, o sigui, sona de xulo dir-ho, però som pioners de coses de la música en català. És que realment tampoc estic com mega flipat amb això, perquè no és gaire difícil. Hi ha moltes coses que no s'han fet en la música catalana perquè està com molt estancada. Si tu t'ho mires internacionalment, el que nosaltres estem fent no és tan innovador. Sí que és una cosa molt de nínxol i molt rara, però no és que estiguem sent súper avantguardistes musicalment o conceptualment. Però cada cop hi ha més gent que fa coses així.
Sarigueyax: Jo crec que com que hi ha hagut un boom castellanoparlant, que fins i tot als Estats Units s'escolten moltes coses en castellà, amb el dembow i el reggaeton. Llavors molta gent que faria coses en català potser les fa en castellà perquè té més sortida econòmica, o així.
Voldo: Si ho has de fer en català ja fas les coses que entren al mercat de música catalana.
Si tu t'ho mires internacionalment, el que nosaltres estem fent no és tan innovador. Sí que és una cosa molt de nínxol i molt rara, però no és que estiguem sent súper avantguardistes musicalment o conceptualment.
Hi ha dos extrems, jo crec. O fas el que entra al mercat o fas el que et dona la gana.
Asra: I a vegades, les dues coses conflueixen, que per a mi és el punt ideal. Mira, Scam Rap Figueres va ser una cosa totalment sense pretensions, i al final va fer gràcia a força gent. Això és el més divertit.
Voldo: Però clar... Tampoc acabem d'entrar en un circuit on podríem generar pasta, saps? No ens podries posar de teloners sempre, perquè potser la penya no ho entendrà.
Asra: És una mica difícil d'encaixar, però no crec que no es pugui encaixar, tampoc. És un hit or miss. Ens ha passat molt, sobretot amb puretes maquineros o puretes punkis, que de sobte els flipa el que fem. Pot acabar agradant a gent imprevisiblement.
Sarigueyax: Hi ha com una apreciació de gent de quaranta anys que està bogíssima. És molt fort. Crec que ens han vingut més gent de quaranta anys a felicitar-nos després del concert que gent jove.
En la música catalana mainstream hi ha un diàleg molt clar entre grups. A través de col·laboracions, de compartir discogràfica, d'ajudar-se a fer música i fins i tot de moure's en els mateixos cercles. Existeix aquest diàleg en la música menys mainstream?
Asra: Jo crec que sí i que cada cop més. No és com que sigui tot el que hi podria haver ni res. Tot està súper interconnectat, en realitat. La gent surt de festa, va als concerts, i hi ha molta gent coneixent-se.
Hi ha un espai concret on es materialitzi, tot això? Una sala, no ho sé.
Alfred: Si hi ha un espai on això passa són els goblineos que organitza l'Asra.
Què és ben bé un goblineo?
Asra: És un espai on es puguin materialitzar coses que igual són difícils de trobar a internet,
on intentar que també que sigui un espai com més còmode que la mitjana d'espais on pots sortir de festa.
Alfred: Has de dir allò tan maco que vas dir un dia.
Asra: Desakato Goblin és un espai on gent que no gaudeix sortint de festa pugui, potser, gaudir sortint de festa.
A Barcelona costa molt trobar espais així.
Asra: I fora de Barna, imagina't! Ara fins i tot hi ha saturació de festes que tenen la intenció de ser alternatives, com una intenció similar. Però és necessari.
Voldo: Barna s'ho menjarà, també, al final. Vull dir, potser acabarem el dimecres a Apol·lo, saps?
Asra: La que ja no calgui ja no serà rendible.
Hi ha alguna cosa que vulgueu afegir?
Asra: Mira, que en el pròxim mes el Voldo traurà un àlbum en solitari i jo també en trauré un.
Sarigueya: Mama on està el fibló.