"Estem en un lloc meravellós. Una nau industrial a Gelida", ens descobreix, envoltada de recursos escènics i vestuari d'antics espectacles, l'Anna Rosa Cisquella, productora executiva de Dagoll Dagom, l'única dels tres socis que queda al peu del canó ara que Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel ja s'han retirat de la primera fila. "Hi vam venir el 2005 i des d'aleshores hi guardem totes les nostres escenografies. Un espai molt bonic on tenim tota la nostra història". Després de cinquanta anys de trajectòria i espectacles tan icònics com Antaviana (1978), Nit de Sant Joan (1981), Flor de nit (1992), T'odio, amor meu (1995), Pigmalió (1997), Els Pirates (1997); Dagoll Dagom, una de les companyies teatrals més rellevants de la nostra història teatral, han decidit posar fi a la seva trajectòria. Serà el 2024, amb una reposició de la seva obra més aclamada, Mar i Cel (1988). Abans, però, estrenaran el seu darrer espectacle de creació, L'alegria que passa, particular revisió de l’obra de Santiago Rusiñol amb direcció d'escena de Marc Rosich, direcció musical d'Andreu Gallén i direcció coreogràfica d'Ariadana Pueya. Serà a partir del 4 de març al teatre Poliorama de Barcelona.
Ara que heu anunciat el final de Dagoll Dagom, què sents quan et passeges per la nau?
Hi ha moltes vegades que em passejo per aquí, i he de preguntar de quin espectacle és aquest objecte o aquell altre, perquè hi ha moltes coses que ni les recordo. N'hi ha que les tens molt clares i les recordes, però d'altres que confons els muntatges.
Si el sumem tots, Dagoll Dagom heu fet una trentena d'espectacles al llarg de la vostra història.
I aquí hi ha una quantitat de material i records molt gran.
Cap d'especial, de record?
Durant anys vaig ser actriu i sortia de gira. Moltes de les coses que guardem aquí m'interpel·len directament. El cotxe Aixeta, de La nit de Sant Joan, per exemple. Un espectacle del qual vaig fer unes 500 funcions.
Déu n'hi do.
Abans fèiem molts bolos. Un dia vaig calcular que dels 10 anys que vaig fer d'actriu, 7 me'ls vaig passar fora de casa. De records n'hi ha moltíssims.
Un dia vaig calcular que dels 10 anys que vaig fer d'actriu, 7 me'ls vaig passar fora de casa. De records n'hi ha moltíssims
Ho enyores?
El que enyoro és la joventut, més que aquell estil de vida. Mantinc la il·lusió i les ganes de fer teatre. I les amistats. En aquella època la gent et rebia amb un sentit de camaraderia molt més gran. T'acollien a casa seva, perquè quan sortíem de gira no anàvem d'hotel. La primera vegada que vam anar a Madrid, per exemple, que va ser amb No hablaré en clase, quan va acabar la funció de l'estrena, vaig sortir a l'escenari a demanar qui ens podia acollir a casa seva perquè no teníem on dormir.
I vau trobar qui us va deixar dormir?
I tant... Durant un mes! Era l'any 1978 i la gent estava conscienciada que fer teatre era molt difícil. I tenien la il·lusió de conèixer els actors i compartir l'experiència. Durant molts anys va ser així. La gent ens contractava per fer bolos als seus pobles i a vegades ens posava en pensions, i d'altres a casa seva. Pot semblar dur, però era molt agradable, perquè t'obria portes i feies molts amics.
Perduren aquestes amistats?
Amb molts d'ells, sí. A València ens vam fer molt amics de la gent d'Al Tall. Un grup que en aquell moment lluitava molt per la defensa de l'idioma. Al País Basc també vam fer molts amics. A Mallorca...
Una època, aquella, en què l'art tenia una gran component de compromís.
Compromís polític i cultural i de reivindicació de la llengua.
Un moment d'eclosió d'una forma d'entendre el teatre en què vau sorgir moltes de les grans companyies de casa nostra.
Quan vaig començar, la majoria de la programació teatral de Barcelona era de revista en castellà, o el Teatro Nacional, també en castellà. I poca cosa més. En aquells primers anys, la nostra idea era recuperar el fet teatral. Que la gent tornés a creure que el teatre era una eina important de cultura. I ho vam fer a través d'un llenguatge que fos tan innovador com popular.
En aquells primers anys, la nostra idea era recuperar el fet teatral. Que la gent tornés a creure que el teatre era una eina important de cultura
Aquest llenguatge popular herència del teatre amateur, que al nostre país sempre ha tingut una presència molt important.
A Catalunya sempre hi ha hagut una gran tradició de teatre amateur. De fet, molta de la gent que ens va contractar en els nostres inicis, formava part de companyies amateurs que volien portar teatre als seus pobles. Recordo amb molt carinyo que amb l'espectacle Antaviana 10 persones de Torredembarra es van unir per pagar-nos el bolo. Ens van prometre que si recuperaven els diners, traurien un pernil i el menjaríem entre tots.
El van poder treure?
Sí. I ens el vam menjar! (riures). Era gent que estava tan compromesa amb la cultura i l'espectacle que posaven diners de la seva butxaca per portar teatre als seus pobles, perquè aleshores no hi havia diner públic. Tot era voluntat popular. Això i que nosaltres, i la resta de companyies, ens adaptàvem a la realitat del que ens podien pagar. Les companyies també teníem un compromís. Ara hi ha molta tele i molt cinema i el sector ha canviat moltíssim. I en moltes coses també a millor. Ara hem de lluitar per no tornar cap enrere.
Recordes la primera, primeríssima vegada, que vas aparèixer en escena amb un espectacle de Dagoll Dagom?
Va ser amb l'espectacle No hablaré en clase. Però no recordo ni la data exacta ni el lloc. Sí que recordo quan vam anar a Madrid.
Va ser quan us vau professionalitzar.
Dagoll Dagom va néixer del teatre universitari. Joan Ollé havia muntat un parell d'espectacles amb què havien fet 10 o 15 bolos. Amb No hablaré en clase ens va sorgir l'oportunitat d'anar a Madrid, però no tothom a la companyia podia viure del teatre. Tenien altres feines i van haver d'elegir. Va ser quan vaig entrar jo, substituint la Glòria Martí. Igual que en Joan Lluís Bozzo, que va entrar substituint en Josep Parramón, que tenia 21 anys i havia de marxar a fer la mili.
Tu ja tenies experiència, perquè havies format part d'Els Joglars.
Hi vaig estar un any i mig. Aleshores, juntament amb Comediants, era l'única companyia professional que existia. Vaig aprendre molt amb ells i tot aquell bagatge: l'estalvi, la seriositat... Tot això ho vam aplicar a Dagoll Dagom.
I així van arribar espectacles ja clàssics del nostre teatre com Antaviana, Nit de Sant Joan, El Mikado fins a esclatar tot amb Mar i Cel.
Va ser Joan Vives, un director musical que ha treballat molt amb nosaltres, qui ens va descobrir Mikado, que era una opereta anglesa, popularíssima allà. Tothom ens deia que estàvem bojos, però la vam fer nostra. Tant és així, que la vam portar a Londres i allà la van estrenar com The Catalan Mikado. El fet és que un dia ens va venir a veure en Jordi Pujol i es va enamorar de l'espectacle. Per això, quan vam proposar fer Mar i Cel se'ns va ajudar des de la Generalitat. La gent aleshores ens va acusar de ser de Convergència, quan no ho hem estat mai. Però va coincidir amb un moment en què des del govern es va creure que ajudant la cultura s'ajudava al país.
Quan li estàveu donant vida, intuíeu que es convertiria en el gran clàssic del nostre teatre que és.
No. Ben al contrari. Quan vaig començar a moure l'espectacle, la gent ens tornava a dir que estàvem sonats, que aquella obra era una antigalla. Trobar els diners per finançar l'espectacle va costar moltíssim. Vam apostar tot el que teníem i el que ens van donar a Mar i Cel. Ens la vam jugar, perquè era un espectacle ambiciós en què cada dia treballaven més de 50 persones.
Vam apostar tot el que teníem i el que ens van donar a Mar i Cel
Vau apostar i vau guanyar.
Estàvem convençuts que a Catalunya també podíem fer grans espectacles musicals. Som un país amb una mentalitat de fer sempre el que podem amb el que tenim. Demostrar que érem capaços de fer un gran musical va ser una empenta per a tot el gremi. Fins i tot vam estar a punt d'anar a Nova York.
Per què no hi vau anar?
És molt difícil fer-te un espai en la cartellera musical dels països anglosaxons, un mercat amb uns espectacles propis molt potents. El fet, però, és que van venir a veure'ns uns productors americans amb la proposta de portar Mar i Cel a Nova York. I en Bozzo després se'n va anar cap allà. Va passar que per poder fer l'espectacle a Estats Units, no podíem emportar-nos el nostre material, ni tampoc molts dels membres de l'equip tècnic. Tot s'havia de fer de nou des d'allà. Era inviable. Sí que vam anar a Alemanya. A l'Òpera de Halle. I no amb la nostra producció sinó una de pròpia. Va ser increïble. Era l'antiga Alemanya de l'Est i no tenien mecànica, però sí molta mà d'obra. El vaixell el movien entre desenes de persones. Tot plegat va ser una experiència molt bonica. L'obra de Guimerà sempre és actual, el llibret de Xavier Bru de Sala és sensacional i la música de l'Albert Guinovart, extraordinària. Hem reposat tres vegades l'espectacle, i l'han vist centenars de milers de persones.
Us ha faltat fer res en aquests 50 anys de trajectòria?
Sempre queden coses per fer. En cert moment vam fer sèries de televisió, però en aquest format teníem moltes més idees que han quedat per fer. Però som una companyia d'artesans que ha volgut créixer sostingudament. Fent un símil amb la gastronomia, mai vam voler tenir una cadena de restaurants sinó un molt bon restaurant comandant nosaltres la cuina. La nostra aspiració mai ha sigut econòmica sinó cultural.
La nostra aspiració mai ha sigut econòmica sinó cultural
"Me l'imaginava més gran..."
(Riures) Oh! Europa va ser una sèrie que va funcionar molt bé. I La memòria dels Cargols, també. Una sèrie, aquesta, que va ser el nostre particular homenatge al món rural. Les sèries acostumen a ser molt urbanites i La memòria dels Cargols parlava dels problemes de la gent de camp.
Han passat ràpid aquests 50 anys?
Molt. Hi ha moments en què no em crec l'edat que tinc. Però el deteriorament et fa tornar a la realitat. Del pas del temps el que em fot és que hi ha molts projectes que ja començo a assumir que no podrem fer.
És justament per això que heu pres la decisió de plegar el 2024 amb la reposició de Mar i Cel?
Sí. Dagoll Dagom som tres socis: Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel i jo. Ells dos continuen sent socis però ja s'han jubilat. Podria seguir al peu del canó incorporant gent jove. I de fet, amb l'espectacle L'alegria que passa ja ho he fet. Em fa molta il·lusió fer aquesta obra amb el Marc Rosich, l'Andreu Gallén i l'Ariadna Peya. D'alguna manera és com passar el testimoni a una nova generació. Però hi ha un moment que les coses s'acaben. Nosaltres no hem treballat mai com una factoria. Som artesans i artistes. Marxem amb la satisfacció que el musical tingui un protagonisme important en la nostra escena teatral. Molts actors i molts músics que s'han format amb nosaltres o que han decidit dedicar-se al teatre musical després de veure un dels nostres espectacles.
Nosaltres no hem treballat mai com una factoria. Som artesans i artistes
Què fareu amb tot això que guardeu aquí, a Gelida?
Ara s'està impulsant una iniciativa perquè hi hagi un museu del teatre com déu mana. No hi ha cap lloc actualment on preservar tot el llegat de les moltes companyies catalanes: vestuari, llibrets, peces d'escenografia... S'ha perdut molta de la nostra història teatral i és una llàstima. Que és crei aquest museu és vital per conservar tot aquest patrimoni.
Abans d'acomiadar-vos el 2024 amb Mar i Cel, aquest 4 de març estreneu el vostre últim espectacle de creació, L'alegria que passa.
Sempre hem estat molt heterogenis. Hem fet operetes, musicals... Ara mateix, amb L'alegria que passa, una de les coses que més em motiven és apropar el públic al món de la dansa. Descobrir llenguatges nous al públic és molt important.