Angelina Jolie és la cançó que voldria tota banda de rock: tres minuts d'efervescència guitarrera, irreverència distorsionada, tornada plusquamperfeta i romanticisme cràpula. També és el primer single de Cosa fina, el nou EP (quarta referència en la seva discografia) de Dan Peralbo i el Comboi amb què aquesta banda de Torelló (els guanyadors del Sona9 2022) establerta a Barcelona amb el desig i intenció de cremar-ho tot, evidencien que els catalans, entre les moltes coses que sabem fer i fem, també hi ha el rock de guitarres a l'estil de The Strokes o The Libertines. Parlem amb el seu cantant, motor creatiu i ideòleg, Dan Peralbo, un paio de què, com les seves cançons, és impossible no enamorar-se. Llegiu-los. Escolteu-los. Són estrelles.
Cosa fina és una filosofia, una actitud de vida.
Cosa fina és diferent per cadascú. És fer aquella preuada cervesa després d’haver fet cim al Pedraforca. O fer el primer bany de l’any en aquella cala amagada que només tu coneixes. O aquella paella de mar i muntanya que t’ha quedat tan bé. Cosa Fina és canela en rama. És allò que t’encanta i aprecies. Per a nosaltres ho és aquest disc.
Cosa Fina és canela en rama. És allò que t’encanta i aprecies. Per a nosaltres ho és aquest disc
Aquest EP és més guitarrer, més 'guarro'. Directe, gravant tot junts en viu a l'estudi, a l'estil de la vella escola, sense maquillatge, perquè l'error és bonic.
A l'hora d’encarar la gravació teníem molt clar un aspecte: volíem apropar el so del directe a l’estudi. Volíem que sonés a banda real. Que fos de veritat i pur. Que es notés que darrere de cada cop de bateria i rascada de guitarra hi ha una persona. I això significa que a vegades hi ha petits errors. Precisament volíem mantenir aquests errors, per tal de fer-ho el més real i humà possible. Avui dia, estem acostumats a escoltar grans produccions on tot sona bé i a lloc. La intenció era marxar d’això. Posar les guitarres davant de tot, com a protagonistes, i fer un disc de rock sense complements ni vergonya.
Avui dia no hi ha res més a contracorrent que fer rock de guitarres.
Seguint una mica amb la línia anterior, és cert que en el panorama musical català no és gaire comú fer un disc de rock. I això ens ha fet plantejar moltes vegades si el que fem té sentit, si pixem fora de test o si estem en fora de joc i expulsió. Però malgrat tot, hi ha tres aspectes que ens fan seguir endavant amb energia i convenciment: és el què ens agrada i volem fer, rebem un bon feedback i hi ha pocs grups catalans fent el nostre estil i ens fa sentir una mica especials. Així que sense donar-hi més voltes, gas i a pensar com podem sorprendre amb el següent disc.
Tot i que a Espanya tenen a Leiva i nosaltres a Xarim Aresté, per què a Catalunya no tenim més bandes de guitarres com vosaltres? Per què no som un país més rock?
A Espanya el rock de guitarres crec que està en un molt bon moment: Carolina Durante, La Plata, Camellos, Lisasinson… Són grups puntals que es guanyen la vida fent rock. Aquí Catalunya encara veig lluny que això pugui passar. I no serà per grupasos, que en tenim molts: Xarim Aresté, Power Burkas, Ludwig Band, Vàlius, Surfing Sirles, L’Hereu Escampa, Joan Colomo... Hem de reivindicar el nostre rock, que crec que en tenim i de molt bo.
Què heu estat escoltant últimament, què us ha flipat i trempat, i què s'ha filtrat en el disc?
Parlo per mi, últimament m’he tornat a enganxar molt a Els Esquirols. De petit sempre deia que els meus dos grups preferits eren Blues Brothers i Els Esquirols. I per algun motiu o altre, ara he tornat a les arrels i no paro d'escoltar aquest grup osonenc constantment. És en el moment que em trobo ara.
Sorprén i agrada aquesta pinzellada funk que tenen alguns dels temes.
Jejejejeje... Seeee!
Soc de Torelló i he vingut a viure a Barcelona per cremar-ho mentre estigui aquí
També és un treball, en les lletres, més juvenil. Et preocupa el pas del temps? Perder allò que no vols perdre però que saps que acabaràs perdent?
Molta gent m’ha comentat que són lletres molt juvenils i ha sigut totalment inconscientment. Però sí que és cert que soc de Torelló i que he vingut a viure a Barcelona per cremar-ho mentre estigui aquí. Fer el màxim de concerts possibles, arribar a nou públic, anar a veure bolos a les sales, conèixer penya. És en el moment que em trobo ara i el vull esprémer al màxim tot fent cançonetes que vagin narrant el moment.
Heu acompanyat els temes amb vídeos curts a l'estil de TikTok. I eso...?
Sempre havíem fet videoclips, però ens vam adonar que era una quantitat de diners molt gran per unes poques visualitzacions a Youtube. Així que ens vam voler adaptar una mica als nous temps i sobretot provar coses noves. Hem fet diversos mini-clips de 10-15 segons, que ens ha significat molta menys feina i que alhora hem arribat a milers de visualitzacions més. Així que ara amb perspectiva podem valorar molt positivament l’estratègia.
Avui dia ser músic no vol dir només ser músic. Has de fer promoció, publicitat i quasi ser influencer per les xarxes, si no estàs mort
Estàs pillat a les xarxes?
Avui dia ser músic no vol dir només ser músic. Has de fer promoció, publicitat i quasi ser influencer per les xarxes, si no estàs mort. És una putada, perquè és molta més feina i en el meu cas, no m’agrada gens l’Instagram ni TikTok, però intento estar una mica actiu i viu perquè el mercat ho demana.
Per cert, vas fer l'himne del Club de Futbol Torelló, oi?
De petit sempre havia sigut futbolero i havia defensat el vermell i negre del Torelló durant molts anys. Aleshores el meu tiet era el president del club i em va proposar de compondre el nou himne del Torelló i, juntament amb el meu pare, ho vam fer. I la veritat és que n'estic molt content. Mola molt veure com la canalla del poble surt a jugar el camp tot sonant una cançó teva i veure com la canten a pulmó.
Quines altres coses curioses podem trobar al teu currículum?
Agafo la pregunta literalment. He treballat de paleta de manteniment a la C-25, també en una fàbrica metal·lúrgica-química de taps de perfums de Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier, Dior, Chanel n5… I també vaig estar en un escorxador uns mesets. Aquestes serien les feines curioses que podríem trobar en el currículum.
Tu ja portes un temps en això de la música, però l'altre dia llegia una crònica en què et descrivien com "la promesa de la música catalana". I no sé com interpretar-ho. Tu com ho veus?
Ja! Jo també ho vaig veure (riures), vaig flipar. Ho vaig rebre amb un somriure. A més, conec qui ho va escriure i vaig pensar: “la mare que el va parir!!!”.