Catalunya serà un país de guitarres o no serà. Una república indie de melodies plusquamperfectes i riffs distorsionats en què Dan Peralbo -guitarra i veu- serà el president i el Comboi -Albert "Ret" Ramos (guitarra), Aleix "Jimmy" Vilarrasa (bateria) i Pol Villegas (baix)- els seus consellers. Després de tres anys de doctorat: guanyadors del concurs Sona9, diversos EPs que tenen l'impacte de la dinamita; els de Torelló, deixebles avantatjats a casa nostra de The Strokes, Arctic Monkeys o Franz Ferdinand, debuten de llarg amb un disc homònim que és pur entusiasme i efervescència. Evidentment, els havíem d'entrevistar.
Ja era hora que debutéssiu de llarg. Encara que xorra, la pregunta, imagino que per això es titula senzillament Dan Peralbo i el Comboi.
Dan Peralbo: Bàsicament que a tot arreu on hem anat s'han equivocat amb el nostre nom.
Com us han dit?
D.P.: La que ens fa més gràcia de totes jo crec que és Don Peralbo i el Cumboy. Que això del Cumboy és una terminologia pornogràfica. Ens han dit de totes maneres: Dani Pedralbo, Perbló.
Quin és el que us agrada més?
D.P.: Don Peralbo a mi m'agrada molt. Don Peralbo i el Convoy, amb i grega i en castellà. Aquest està molt ben trobat. I una vegada ens van presentar com Dan Peralbo de Torelló i el Convoy d'Alicante.
Per què?
Pol Villegas: Hi havia un grup que es deia així, el Convoy. Era una xaranga. I a més a més, a xarxes socials etiquetaven la xaranga. Era molt graciós, perquè entraves en el perfil de la xaranga i eren tot de persones grans, xerinola i gresca.
D.P.: La gràcia era aquesta: ja que ens han dit de tot, el primer disc, que és com la culminació del que hem fet aquests tres anys, Dan Peralbo i el Comboi, ben escrit i amb totes les lletres, era el títol ideal.
A la portada, però, només se't veu a tu, Dan.
D.P.: Venia de fer esport i em van enganxar. No sabia aquella foto la faríem servir de portada. Si no, m'hauria vestit potser diferent. Em van fotre dins d'un fotomaton i va acabar sent la portada del disc.
Ara ho deies... Han passat tres anys
D.P.: Han set tres anys molt a saco, molt intensos, en què hem guanyat el Sona 9, hem gravat tres EPs... No hem parat. Aquest és el primer cop que ens prenem un disc amb calma. Fa un any que el disc està fet, en realitat, però ens l'hem pensat molt. L'hem madurat molt. És el primer cop que tenim una cosa entre les mans amb tot el glamur i l'elegància que es mereix.
Tots quatre teniu un llegat previ, un currículum amb bandes anteriors o projectes paral·lels: quan us adoneu que aquest és un projecte especial pel qual pagava la pena apostar-ho tot al vermell?
Ret: Des del primer moment. Recordo quan en Dan m'ensenyava les primeres cançons, que va fer ell sol, en una habitació. Les escoltava i em deia que allò estava guapíssim, que havíem de fer alguna cosa, que s'havia de publicar. Així va ser com va sortir el primer EP; Cosquis my. De fet, encara toquem alguna en directe, com No tens por a la mort. Eren temazos. A partir d'aquí, vam començar a fer les cançons tot junts i ens vam acabar d'engorilar. Sí, va ser de seguida que vam veure que era un projecte especial.
P.V.: A més, ara, tenint el suport al darrere d'una discogràfica forta, amb una bona estructura, també ens ha empès a creure'ns-ho de veritat. I que et miris el disc amb una mica més de carinyo.
Aquella habitació de què parlem, era a Londres?
D.P.: Sí, les cançons del primer EP van néixer quan vivia a Londres.
Què hi vas anar a fer?
D.P.: Mai he sabut què vaig anar a fer-hi. Va ser una crisi existencial: no sé què fer, no sé on anar, no sé què estudiar, no sé on treballar... Londres va ser la resposta a tot. I va ser molt guai, però no ho tornaria a fer. Tenia 18 anys i no havia sortit mai abans de Torelló. El canvi va ser molt gran. Hauria d'haver passat abans per Barcelona o per Madrid, per aprendre el castellà, que hauria anat bé, també.
Ets com en Pau Cubarsí, que quan va anar amb la selecció espanyola va confessar que no sabia parlar gaire bé el castellà.
D.P.: Exacte. I vist en perspectiva, si és ben cert que no tornaria anar-hi, també és veritat que sense aquell viatge ara no estaria aquí. Si no hi hagués anat, no m'hauria trobat sol gravant les cançons, no m'hauria tornat a ajuntar amb els meus col·legues de tota la vida, no m'hauria ajuntat amb en Ret...
I musicalment, què vas aprendre? Perquè Londres és una ciutat que no te l'acabes.
D.P.: Vaig tocar pels carrers de Londres i en pubs. Vaig conèixer un munt de gent i em vaig cardar moltes hòsties, sobretot per l'edat. Tothom era més gran que jo. Em vaig espavilar molt a base d'hòsties. Treballava una fàbrica fent quiches de bacon i formatge. Molt bones. I complementava el sou, perquè la feina era de mitja jornada, tocant al carrer i tocant en pubs cançons dels Beatles.
Els devia sorprendre un paio de 18 anys de Torelló intentant guanyar-se la vida al carrer tocant cançons dels Beatles.
D.P.: Funcionaven millor les meves que no pas les dels Beatles, perquè jo cantava en català. Als turistes catalans, perquè hi ha turistes catalans a tot arreu, els feia molta gràcia trobar-se amb un nano cantant en català. En aquell moment m'aprofitava d'aquesta gràcia.
Tenies algun racó favorit o que t'anés especialment bé a Londres
D.P.: Sí, la cantonada de Chinatown era molt guai. Era una cantonada perfecta. Hi havia víctimes per tot arreu. A més, hi havia un súper davant i jo en aquell moment bevia molta sidra. Per què? No ho sé, però sí, bevia molta sidra. I allà m'anava molt bé, perquè el centre de Londres, Chinatown, estava petat de turistes.
On guanyaves més, a la fàbrica o tocant?
D.P.: Depenent del dia, però més tocant. Però havia d'anar bé i passar-m'hi tot el dia. Era una cantonada en què durant tot el dia hi havia diferents músics i havies de fer cua per tocar-hi. Això volia dir fer una hora de cua i una altra tocant. Durant un dia sencer potser tocava dues hores.
Hi havia algun sistema de regulació o us ho manegàveu entre vosaltres mateixos?
D.P.: Era autoregulat. Si hi havia molta gent, tocàvem mitja hora, perquè així podíem tocar més gent. Si érem tres esperant-nos, doncs tocàvem una hora. Hi havia molta confiança entre els músics. Mentre esperaves, podies anar a donar un vol, que tornaves i allà tenies la teva guitarra i el teu ampli. Barcelona funciona molt diferent. A Barcelona t'has d'inscriure a l'Ajuntament i has de passar una prova d'actitud i de les cançons que faràs.
Ho has intentat?
D.P.: Sí. I et feien omplir un formulari dient quines cançons tocaries, quin horari faries, on pensaves tocar... Era tot de paperassa quan l'únic que vols és tocar al carrer unes cançonetes i ja està. A més, ara van obrir les inscripcions, però feia com sis anys que no obrien les inscripcions.
Has tornat Londres des d'aleshores?
D.P.: Un parell de cops, a visitar els col·legues. I molt guai, però el que deia, ara no hi tornaria.
I amb la banda, com per tancar el cercle?
Dan Peralbo: Seria bonic. Hem d'anar-hi. Podríem anar a tocar al Dublin Castle, que és el bar on anava jo a tocar, a Camden.
La resta del grup, l'esperàveu aquí? Sabíeu que quan tornés muntaríeu la nova banda?
D.P.: Digues-l'hi digues-l'hi. Digues-l'hi allò de l'aposta.
P.V.: Vam fer una aposta a veure quant tardaria a tornar. No teníem gaires esperances. Hi havia apostes molt baixes. Dels de la colla hi havia apostes que tornava en tres setmanes. I no, no. El paio s'hi va quedar quasi un any.
D.P.: En realitat van ser vuit mesos.
I sense Torelló, existiria Dan Peralbo i el Comboi?
P.V.: No. Som Torelló des de sempre i és gràcies a les coses que passaven a Torelló en aquell moment, en aquell instant, i a la gent que ens envoltava des d'un inici, que també existeix el grup.
D.P.: Tampoc no hi havia res a fer més que quedar al local i tocar. I anàvem al bar del poble, l'Atmosfera, que era un bar musical molt mític, i allà ens ensenyaven. Allà vam descobrir tots els grups que coneixem avui dia. La vida era anar de l'Atmosfera al local i del local a l'Atmosfera. Sens dubte, no existiria el grup, ni seríem qui som, ni com som, sense venir de Torelló.
Quins són els grups que vau descobrir allà, quins eren els referents quan vau començar?
D.P.: Txarango
No podeu ser els salvadors del rock a Catalunya i que em digueu que els vostres primers referents són Txarango.
D.P.: Però és que és veritat, teníem 11 o 12 anys i era el que escoltàvem. També perquè són d'Osona. Però amb 11 o 12 anys escoltàvem Txarango, Nyandú, Bongo Botraco...
P.V.: Jo no he sigut mai de ser friqui amb res, però va haver-hi una època que em va agafar molt fort amb Two Door Cinema Club. A l'adolescència tot va per èpoques. Va haver-hi una de rap metal.
Jo sempre us he associat a The Strokes.
D.P.: Ens agraden molt, The Strokes. És inevitable que la música que escoltes acabi filtrant-se en la música que fas. I The Strokes ens encanten molt, molt, molt.
Com us va influenciar l'entrada d'en Ret, perquè la resta del grup veníeu de tocar sempre junts, i de sobte sumeu a l'equació un paio que ve de Barcelona, que és una generació més gran que vosaltres...
P.V.: Parlo per mi, però jo no havia tocat mai amb ningú que no fossin els mateixos de sempre: en Dan, en Jimmy, en Marc, que és un altre col·lega que tenim per allà. I la veritat és que els primers dies amb en Ret va ser una mica raros, però va entrar molt ràpidament a la dinàmica. En Dan és una persona que gesticula molt i aixecant una mica el cap ja saps que vol acabar la cançó o que vol fer un canvi. I en Ret va aprendre aquest llenguatge nostre no verbal d'una manera molt ràpida i natural.
D.P.: Del Ret, hem de dir, que érem fans d'altres bandes seves com Falciots Ninja o Mine. I coincidíem en bolos..
R: I fins i tot havíem arribat a tocar junts a la Festa Major de Torelló, ells amb Flipats i jo amb Falciots Ninja. Un concert en què també van tocar Oques Grasses.
P.V.: Tinc una anècdota molt graciosa. Érem tan fans del Ret, que un dia em va obrir per Facebook per preguntar-me si els podíem deixar la bateria, i em vaig posar tan nerviós que ni el vaig contestar (riures).
R: Vam haver de pujar a Torelló amb la nostra bateria! Per part meva, he de dir que des dels primers assajos, vaig notar que treballaven de la manera en què a mi m'agrada treballar. Són molt treballadors. I si jo soc molt perfeccionista, ells també. Entenem la música de la mateixa manera.
D.P.: Que se sumés ens va anar genial perquè vam connectar al minut u. Va ser una alenada d'aire fresc. Tocant junts des dels 11 anys, ens va aportar una nova visió que crec que necessitàvem. Amb ells ens hem convertit en la millor banda del món (riures).
Si més no, en Lluís Gavaldà dels Pets diu que sou la banda que necessitem.
P.V.: Déu l'escolti.
Si més no us va dedicar tot un monogràfic en el seu programa d'iCat, El celobert!
D.P.: Va ser increïble. Ens pensàvem que ficaria una o dues cançons, però anàvem escoltant el programa i una altra cançó nostra, i una altra, i una altra... No ho sabíem, va ser una gran sorpresa. Hòstia, que són Els Pets, que és en Lluís Gavaldà! Som ja moltes les generacions que hem crescut escoltant Els Pets. I això nostre en beu, perquè no deixa de ser unes melodies molt pop que enganxen molt amb una base de rock. Potser no és el que està més de moda ara mateix, però ens agrada sonar així.
El rock ha mort?
R: No, el rock no ha mort. Una cosa és que no sigui tan popular com en altres èpoques, però hi ha molts grups de guitarres que molen un munt i que a més funcionen. Potser no omplirem un Sant Jordi, però sí que saletes petites. Hi ha públic.
Parlant de grups de guitarres... Cala Vento, una banda que aquí funciona, però que a la resta d'Espanya tenen un poder de convocatòria brutal. Banda que a més a més, està fent una feina brutal amb l'escena rock catalana a través de la seva discogràfica, Montgrí, segell amb què heu publicat el disc.
D.P.: I també han fitxat en Joan Colomo. És increïble. Estem molt contents. Estem en el millor segell que podíem estar.
En Joan Delgado i l'Aleix Turon (Cala Vento) també us l'han produït, el disc.
D.P.: I formen un tàndem increïble. On no arriba un, arriba l'altre. De nou, la connexió ha estat immediata i genial. I crec que es nota molt en el disc, que ells hi han set partícips.
P.V.: La visió que tenen ells, si més no com la percebo jo, és que són músics treballant per a músics i, aquesta empatia respecte a la teva visió del projecte, es nota molt.
Ens hem de citar el 15 de març a la sala Apolo, no?
D.P.: Serà la festa oficial de presentació del disc. Serà a La 2, però encara millor. M'encanta aquella sala. És més petita, més recollida, sona ultra bé. Serà genial, serà brutal.