El cinema, moltes vegades, és un acte de fe. Un castell que es va construint a l'aire i que mai saps si s'acabarà mantenint dempeus. Això ho sap molt bé en Dani Feixas. Reconegut per la seva tasca com a documentalista (és l'autor de cintes com La Pilarín, Liverpool Català: boira, sants & rock'n'roll, La banda del pati...), el realitzador de L'Esquierol ha retornat al curtmetratge, format en què va fer les seves primeres passes en el món del cinema, amb París 70, projecte que li ha pres bona part dels darrers cinc anys. Una història d'amor familiar, realista i commovedora, amb la malaltia de l'Alzheimer com a rerefons, amb què Feixas avui es podria convertir en el primer cineasta a dur una producció catalana en català a conquerir un Oscar.
🎞️Àlex Lora, ignorat pels Gaudí però aspirant als Oscars
Avui és el dia.
Més que nervis, el que sento aquests dies és cansament. He fet una campanya molt ben feta, diria que la millor que he pogut fer des de Catalunya als Estats Units. És molt difícil, però he complert amb tot el que es podia fer. Estic treballant amb una agència de PR, he buscat suports acadèmics, he treballat a les xarxes com he pogut... una mica tot el que estava al meu abast. Tot això ho he fet sol, perquè aquest curtmetratge, a diferència d’altres, no compta amb la participació de productores grans. Ha estat un projecte autofinançat. Només vam rebre una petita ajuda d’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), al voltant d’un 30% del cost total, i la resta han estat els meus estalvis. A mesura que el curt guanyava premis, vam reinvertir els diners en la seva distribució i en les campanyes pels Goya. Però clar, és un desgast molt gran, i com que estic sol, ara em sento una mica esgotat. Ja és com que tant me fa el que passi; he fet tot el que he pogut.
Que sigui el que hagi de ser, però que passi ja.
Exactament. Des de divendres, quan van acabar les votacions, he intentat desconnectar una mica. Estic evitant parlar sobre els Oscars. Tot l’entorn em pregunta: "Què tal, què faràs? Ja tens l’esmòquing?". I, tot i que ho entenc, perquè és normal; sincerament, estic bastant saturat d’aquest tema. Quan fas un curtmetratge, no penses que acabaràs als Oscars. Potser si fossis un director de Hollywood, sí que et podries imaginar alguna cosa així. Però en aquest cas, ha estat un procés molt progressiu. Des que el curt es va estrenar i va guanyar el seu primer premi, ha estat com una successió de triomfs. Després, vam pensar que potser arribaria als Goya, i així va ser, tot i com n'és de difícil d'arribar-hi, perquè normalment els curtmetratges que arriben als Goya tenen el suport de grans productores o actors reconeguts. Per exemple, dels curtmetratges que circulaven pels festivals, l’únic que va entrar als Goya va ser Paris 70. Els altres, tot i estar igual de ben posicionats, no hi van entrar perquè no tenien els suports dins l'Acadèmia.
Quan fas un curtmetratge, no penses que acabaràs als Oscars
Què creus que té d’especial Paris 70?
Crec que és un curtmetratge que tracta un tema familiar molt universal, però ho fa d’una manera positiva. Hi ha molts curtmetratges sobre l’Alzheimer, però, normalment, la malaltia es tracta des de la perspectiva de la tragèdia. Nosaltres, en canvi, ho enfoquem des del costat més entranyable, amb moments de llum i amor dins la dificultat. Aquesta visió positiva, sobretot en un context com els Oscars, on molts curtmetratges són més negatius o de crítica social, és una de les raons per les quals crec que ha tingut bona acollida. A més, la química entre la Luisa Gavasa i l'Alain Hernández també ha destacat molt. Això i els temps que hem aconseguit.
Els temps?
Sí, els temps i l'ambientació pel que fa a direcció, a la direcció dels actors i a la fotografia de Biel Capellas. S'ha aconseguit un temps de mirades, de silencis de llum, de contrallums, que ha fet que el curt tingui un to realista i sigui molt creïble. Tots aquests factors sumats han fet que una història amb certa dosi de màgia te l'acabis creient. Per a mi aquesta és una de les parts més importants de per què París 70 ha funcionat tan bé.
Com va sorgir la història?
Fa molts anys que vaig començar a fer curtmetratges. Eren curtmetratges molt amateurs. Havia estat a Sitges seleccionat amb algun curt, però tampoc m'havia mogut molt en aquest sector. Després vaig començar a treballar en publicitat i documentals, com La Pilarín, Liverpool Català: boira, sants & rock'n'roll...
Pocs mesos enrere vas estrenar a 3Cat el documental sobre l'actual escena musical catalana, La banda del pati.
Exacte! El fet és que vaig acabar muntant la meva productora i treballant més en aquest camp, però sempre vaig tenir el desig de tornar a la ficció. Al principi no sabia com fer-ho, fins que un dia vaig llegir un guió del Nach Solís que em va cridar l’atenció. Era un guió que parlava sobre l'Alzheimer, un tema amb el qual tinc una connexió personal, perquè a casa vaig viure una situació semblant amb la meva mare i la meva àvia. Vaig veure que el guió tenia potencial i vaig decidir comprar els drets per dirigir-lo. Va ser un procés llarg, perquè des que vaig comprar els drets fins que vam rodar el curt van passar dos anys.
No som conscients del que costa aixecar un projecte audiovisual.
No, és un procés molt complicat. En el meu cas, a més el vaig autofinançar. Vaig intentar aconseguir subvencions de l’ICAA (Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals) i ICEC, però al principi no vaig rebre res. He arribat als Oscars amb un curt pagat de la meva butxaca.
Res?
El sistema de punts per les subvencions és una mica injust per a qui comença, ja que depèn de diversos factors, com la teva experiència anterior o el finançament del projecte. A vegades, fins i tot si passes el tall de punts, no hi ha diners disponibles. Però tot això forma part del joc, i a mesura que vas aconseguint èxits, com els premis, vas acumulant més punts per a futurs projectes.
Els qui fem curtmetratges creiem que és cinema, fi. Però el sector industrial encara ho veu com una cosa menor, barata
Creus que el curtmetratge és el gènere cinematogràfic més maltractat?
I és un error. El problema és que cataloguem com a curtmetratge tant el que fa una persona amateur amb el mòbil, sense tècnica ni història, com al que costa 60.000 euros, amb actors de primera línia i un guió perfecte. Quan parlem de curtmetratges, hi ha gent que diu que és per a principiants, però no hauria de ser així, perquè és un format per si mateix, amb grans directors que hi treballen. Sorogoyen, per exemple, va fer un curt (Madre) entre pel·lícula i pel·lícula, i va arribar als Oscars. Era un curt excel·lent. Hi ha països com França on els curts es venen a les televisions més importants, com Canal Plus o France Télévisions. Als Estats Units també tenen molta distribució. Crec que, quan un curtmetratge es clasifica pels Goya, per exemple, és un indicador de qualitat: ja ha passat per festivals certificats. Això hauria de donar-li recorregut comercial a les televisions, perquè hi ha curts boníssims, fins i tot millors que molts llargmetratges. Però tot es fica al mateix sac, i queda una mica desdibuixat. Els qui fem curtmetratges creiem que és cinema, fi. Però el sector industrial encara ho veu com una cosa menor, barata. És curiós, perquè consumim curts constantment, encara que no siguin ficció.
Un curtmetratge català, en català, a les portes dels Oscars.
París 70 és el primer curtmetratge parlat en català que arriba a la shortlist dels Oscars. Hi havia altres curts catalans, però eren en castellà. Aquest és el primer en català. Si arribés a ser nominat, també seria el primer. Com a català, és un orgull. També és un indicador que el català pot produir i arribar on sigui. Hem vist exemples com Alcarràs, Casa en flames o El 47; pel·lícules en català amb recorreguts espectaculars. Hem de perdre la por. El públic d'Espanya també està canviant la mentalitat. Si la pel·lícula és bona i és en català, accepten llegir subtítols.
És un bon moment pel cinema català.
Encara no estem en un bon moment, però estem canviant. De nou, Alcarràs, Casa en flames o El 47 i altres exemples estan obrint mentalitats. Això és bo pel cinema català. També està ajudant les polítiques de l’ICEC, com puntuar més les pel·lícules en català o exigir a les cadenes que produeixin contingut en la nostra llengua. Això crea oportunitats per a històries que només es poden explicar en català.
Hi ha un altre director català que també ha arribat a la shortlist. Un altre indicatiu del talent cinematogràfic català.
Sí. Els únics curts espanyols que han arribat a la shortlist dels Oscars són catalans. L’altre curt és La obra maestra d’Àlex Lora, un director català que viu a Nova York. I no ens oblidem que la pel·lícula seleccionada enguany per representar Espanya als Oscars era Segundo Premio, una pel·lícula també catalana. Això diu molt del talent que tenim, però també queda molt per fer.
La teva porra pels Oscars d’enguany?
He estat tan obsessionat amb la campanya que no he pogut veure pràcticament res. L'únic que puc dir és que la millor pel·lícula estrangera per a mi és Emilia Pérez.
Ja estàs pensant en projectes futurs o, tot i que esgotat, estàs gaudint del moment?
Haver arribat fins aquí amb París 70 ja és un èxit. Ha estat un projecte autofinançat, fet amb molt esforç. Ara toca canviar el xip i centrar-me en la pel·lícula. Estic content de la feina feta, però ha estat molt dur. Espero que a partir d’aquesta experiència puguem fer projectes més grans.
La pel·lícula?
Estic preparant una pel·lícula inspirada en el curtmetratge. No és el llargmetratge del curt, però manté el mateix univers, amb els mateixos actors i la malaltia com a rerefons. Aquesta pel·lícula, una coproducció entre Contracorriente (Barcelona), Morena Films (Madrid) i Noodle Productions (França), també serà en català.