El que li agradaria a Dani de la Orden és rodar una pel·lícula d'acció. De fet, se li havia obert la possibilitat de complir el seu somni humit, però el projecte va caure fa unes setmanes. “Si et soc honest”, m'explica, “havíem d'anar amb la meva parella a veure Anatomía de una caída, però vaig preferir Godzilla y Kong. El nuevo imperio. Em flipen les pel·lícules de John Wick i de Tyler Rake, que estan renovant visualment el gènere. És el que més gaudeixo, l'acció i la ciència-ficció. Podríem fer un pòdcast sobre el tema”, proposa. Si Revers vol recollir el guant i produir-lo, aquí som.
Arriba als cinemes Casa en flames, que no és d'acció, tot i que tingui moments frenètics i que mostri el puntet piròman d'en Dani
La cosa és que arriba als cinemes Casa en flames, que no és d'acció, tot i que tingui moments frenètics i que mostri el puntet piròman d'en Dani. I continua semblant-me tota una proesa que, amb 35 anys acabats de fer, aquesta sigui la seva onzena pel·lícula. Onze n'ha dirigit, onze! Ha plogut una mica des d'aquella Barcelona, nit d'estiu (2013), celebrat debut que s'inspirava en la referencial Love Actually per oferir un mosaic de relacions amoroses a la capital catalana. Dani de la Orden s'ha fet gran i ha sabut treure's del damunt l'etiqueta de cursi per la seva confessada addicció a la comèdia romàntica que s'ha atipat de defensar i de la que no renega en absolut. Una altra cosa és que hi torni, com a mínim aviat, perquè, raona, no té res nou a dir i no es vol repetir. Ara sembla que li tirin més les comèdies destroyer com la sensacional Such Brave Girls, escrita i protagonitzada per la grandíssima Kat Sadler (i que trobareu a Filmin). De fet, a la tardor el nostre home estrenarà sèrie a Atresplayer, es dirà A muerte i jugarà a la irreverència, la transgressió i la gamberrada. Per allà hi passen Verónica Echegui, Joan Amargós o Berto Romero. El rodatge, em diuen, va ser una festa.
Adéu a la por
També sembla que De la Orden ha aconseguit expulsar la por com a motor per encadenar rodatges, tal com s'obria en una reveladora entrevista per a Revers en la que reconeixia els seus problemes de salut mental: “Fent teràpia m'he adonat que m’he format una identitat a partir del cinema que he fet, i em sembla tristíssim. Em treus les pel·lícules i no sé qui soc”, admetia fa un parell d'anys davant la seva hiperactivitat darrere de la càmera. Això sembla haver quedat enrere.
“Han passat dos anys des de l'estrena de 42 segons”, exclama defensant-se quan li qüestiono si realment ha activat un fre de mà professional. Fins llavors, i després de la seva òpera prima, s'havien succeït Barcelona, nit d'hivern (2015), El pregón (2016), El mejor verano de mi vida (2018), Litus (2019), Hasta que la boda nos separe (2020), Loco por ella (2021), Mamá o papá (2021), El test (2022) i la ja citada 42 segons (2022), a banda d'episodis per les sèries Élite i Boca Norte. Un període en el qual va trepitjar l'accelerador fins a petar, convertint-se en un molt més que eficaç director d'encàrrecs, relacionats o no amb la comèdia romàntica. Fins que ara, amb Casa en flames, probablement la seva pel·lícula més rodona, i també la més personal, ha fet un salt endavant.
I sembla que l'evolució no s'atura aquí, perquè ara remena un altre projecte que demostra voracitat creativa: adaptarà El director, el llibre en el qual David Jiménez plasmava la seva experiència al capdavant del diari El Mundo, entre 2015 i 2016. En Dani vol parlar dels vincles entre la premsa i la política espanyoles amb ironia i lectura satírica, apostant també per l'entreteniment, i posa l'exemple d'Adam McKay i El vicio del poder (2018) o La gran apuesta (2015).
La família? Bé, gràcies
Però tornem a Casa en flames. Amb aquesta història, escrita per Eduard Sola, rodada en català i amb un repartiment coral fenomenal, De la Orden ens parla dels afectes en els nuclis familiars, i dels retrets i les mitges veritats que hi abunden. També de la síndrome del niu buit, del romanticisme més tòxic o del complex de ser una mala mare. L'argument de Casa en flames ens presenta una dona (una immensa Emma Vilarasau, que torna a posar de manifest la inexplicable ceguesa de tants productors que no han sabut o volgut aprofitar el seu talent al cinema) que aconsegueix reunir a la casa de Cadaqués els seus dos fills (Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto), les seves respectives parelles (Macarena García i José Pérez-Ocaña) i el seu ex (Alberto San Juan), que també apareix acompanyat de la seva nova parella (Clara Segura). Tots plegats compartiran un espai que la matriarca es vol vendre, i activaran el compte enrere d'una bomba de rellotgeria que inevitablement ha d'explotar en qualsevol moment.
Aquesta pel·lícula parla d'estimar-se malament
Una comanda de sushi, un joc que forma part de la psicoteràpia Gestalt i tindrà imprevisibles conseqüències, un atac de ciàtica, una sortida en vaixell fins a una bonica caleta de la Costa Brava, el concert d'un nen mimat sense cap talent musical, un salt amb paracaigudes, una capsa enterrada, unes cintes de vídeo i un grapat de males decisions salpebren un cap de setmana que demostra que les dinàmiques d'aquesta família burgesa i pija no es diferencien gaire de les que qualsevol de nosaltres pot haver experimentat. Estan portades a l'extrem, és clar, alimentant algunes situacions quasi vodevilesques, però amaguen una màxima que Dani de la Orden defensa a tot arreu: “Aquesta pel·lícula parla d'estimar-se malament”. I és que, amb les persones amb les quals compartim gens i sang, acostumem a no tenir gaires miraments per deixar anar el nostre costat més egoista. Els personatges de Casa en flames podrien escriure una tesi al respecte. I això fa que l'humor i les riallades s'equilibrin constantment amb moments que posen un nus a la gola.
El Dani és com un nen gran molt intel·ligent i amb moltes ganes de jugar. És un nen prodigi del cinema, el porta a les venes
Els constants encerts del guió venen acompanyats d'una posada en escena molt intel·ligent, estructurada en escenes força llargues (“és molt estrany que una pel·lícula de quasi dues hores tingui només una vintena d'escenes”, afirma el cineasta) i amb un aire quasi teatral, en les quals es privilegien les interpretacions per davant de tot. Ens explicaven un parell d'ocellets que es van endur una sorpresa amb la durada de les preses que ordenava Dani de la Orden. Rodava les seqüències sense tallar, corregia detalls i hi tornaven, feia indicacions i repetien, i ho rematava demanant que era el moment d'improvisar, aconseguint matisos d'una frescor que difícilment es poden assolir sense oferir una bona xarxa als intèrprets. També lloaven el clima que aconseguia el director, i descobrien que sovint s'apartava del grup, concentrat en les seves coses. “El Dani és com un nen gran molt intel·ligent i amb moltes ganes de jugar. És un nen prodigi del cinema, el porta a les venes”, li tirava floretes la Vilarasau. Els ocellets també revelaven uns quants detalls impublicables sobre el rodatge, no pas sobre el director. Ja us ho explicarem en el pòdcast.