Començar parlant de comèdia, seguir amb nens malparits i constatar com de pertinent n’és, que la salut mental estigui, per fi, enmig del debat públic. De vegades, només de vegades, costa intuir quina insospitada direcció prendrà una entrevista sobre una pel·lícula enmig d’una campanya promocional, en aquest cas Mamá o papá. Amb Dani de la Orden, qualsevol conjectura prèvia salta pels aires quan la xerrada se centra en conceptes com la por, l’ansietat, l’esgotament, la vanitat o el preu, o més aviat el significat, de l’èxit.

La qüestió és que el cineasta barceloní estrena pel·lícula, i aquesta frase es podria utilitzar dues vegades l’any des del 2013, perquè encadenar projectes l’un darrere l’altre ha estat una constant des que va debutar amb aquella celebrada Barcelona, nit d’estiu. Les xifres maregen. En vuit anys, Dani de la Orden ha portat cinc llargmetratges més a les sales: Barcelona, nit d’hivern, El pregón, El mejor verano de mi vida, Litus i Hasta que la boda nos separe i un a Netflix: Loco por ella, ha format part com a director del fenomen de la sèrie Élite, ha publicat la novel·la Darse un tiempo (y otras mentiras), i ara, és clar, estrena pel·lícula: Mamá o papá. I compte, perquè... n’ha rodat dues més! Per un costat, la comèdia El test, amb Blanca Suárez i Antonio Resines, i, per l’altre, el drama 42 segundos, sobre la selecció espanyola de waterpolo guanyadora de la medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona’92.

Sol a casa

Sense cap dubte, Mamá o papá és una de les millors opcions que trobareu a les cartelleres nadalenques. Es tracta d’una comèdia familiar més incorrecta de l’habitual, que no pren l’espectador per ruc, amb un guió de ferro, un munt de gags i diàlegs trepidants i divertidíssims, una parella protagonista estupenda que formen Paco León i Miren Ibarguren, un repartiment de nens que (oh, sorpresa) són actors més que eficaços, i un punt de partida imbatible. Ho explica De la Orden: “Mamá o papá té una premissa massa bona per a deixar-la passar: això d’uns pares dedicats a putejar els fills és brillant”. Un concepte que sorgeix d’un èxit francès (Papá o mamá, 2015) que aquí s’ha versionat lliurement, i que planteja la batalla d’un matrimoni que decideix divorciar-se i que entra en una sagnant batalla per la custòdia dels nens... concretament per perdre-la!


El director barceloní Dani de la Orden estrena aquest divendres la seva nova pel·lícula Mamá o papá

Això d’uns pares dedicats a putejar els fills és brillant

“No crec que fem servir un humor que ens pugui portar problemes amb la fiscalia, però potser sí que passem alguna línia vermella. La cosa era anar una mica més enllà de l’humor que pots esperar en una pel·lícula familiar. Jo tinc molta mala llet, soc terriblement cínic, i em molesta tot tant... tinc un caràcter una mica destroyer, i no em venia de gust fer una pel·li sobre la família unida i el Nadal. Solo en casa té més mala llet que això”, afirma. “L’altre dia llegia una crítica on es comparava la pel·lícula amb un episodi de Los Simpson. Em sembla que tractava de no deixar-la bé, però és el millor que em podrien dir. També té un punt de La Guerra de los Rose, o de comèdies tipus Malditos vecinos, o del cine de Judd Apatow”, diu el director.

El plaer de dormir sol

D’alguna manera, De la Orden deixa enrere el gust pel romanticisme d’alguns dels seus films, i en el mateix argument de Mamá o papá es desdramatitza enormement, per exemple, el que pot suposar un divorci. “És que el què és realment extraordinari és que un matrimoni vagi bé!”, afirma. “Ens han educat a l’inrevés. Jo, a la meva nòvia li dic que des del dia que ens vam enamorar vam començar a escriure la fi de la nostra relació. Porto tota la vida dient que el dia que visqui en parella dormirem en llits separats, i m’ha caigut de tot, però és que no és natural dormir amb algú! Tot ens porta a la parella, viatges per dos, entrades dobles... a mi hi ha molts moments en què m’agrada estar sol, i no és que jo sigui un tio molt estrany. I em molava portar això a la pel·lícula, no volia fer el clàssic final feliç, i potser m’he quedat a mig camí, però crec que és un final més cru de l’habitual”.

No volia fer el clàssic final feliç, i potser m’he quedat a mig camí

Un altre dels encerts de la pel·lícula dribla un dels mals endèmics del cinema espanyol: trobar actors infantils que siguin versemblants. Iván Renedo, un nen de 8 anys, i Laura Quirós, una nena d’11, funcionen molt bé com a fills de la parella protagonista. “Ho fan molt bé, sí. Crec que té molt a veure amb com els expliques el personatge. Jo crec que tots els nens són uns fills de la gran puta, en potència, i no se’n salva cap. Van a la seva, tenen dobles intencions, són uns interessats, ja m’agradaria veure la bondat d’un nen, jo no sé quina és”, diu sorneguer, amb aquell to que barreja exageració irònica amb contundència en el missatge. “Partint d’aquesta premissa, que òbviament és una mica destroyer, partint que els nens són uns minidictadors egoistes, els tracto d’una manera professional. A mi és que no em surt la vena paternal, jo de vegades soc borde currant, tinc un punt una mica sec treballant, i això fa que els doni, que els traspassi, la responsabilitat. I ho entenen perfectament. A veure, saben jugar al Fortnite i no saben què implica un rodatge?”, apunta amb sentit de l’humor.

Parar pels que no ho poden fer

Arribats a aquest punt, el periodista recorda una trobada amb el director, fa cosa de dos anys, en què De la Orden confessava certa intenció de baixar el ritme. Des de llavors, ha rodat quatre pel·lícules, episodis d’Élite i ha publicat la seva novel·la. “Més que a tu, em vaig enganyar a mi mateix. Ara sí que va de debó: llavors no sabia què era un burn out, ho vaig saber fa cosa d’un mes. I entre d’altres coses m’ha servit per pensar per què un no s’atura: crec que és simplificar-ho molt dir coses com que m’agrada molt la meva feina, que des de petit volia fer això".


Dani de la Orden acaba de rodar 42 segundos, un film inspirat en la selecció espanyola de waterpolo de Barcelona 92

T’adones que segueixes rodant sense parar per pura por

Dani de la Orden reconeix que que, d’alguna manera, no parava la màquina per vanitat. Com si no fos ningú sense fer pel·lícules. "M’he format una identitat a partir del cinema que he fet, i em sembla tristíssim. Em treus les pel·lícules i no sé qui soc. I vaig arribar a aquest punt, fent teràpia... T’adones que segueixes rodant sense parar per pura por, per por que no et truquin més, per por a no saber qui soc si no rodo. La meva identitat, la meva manera de ser, la forma de relacionar-me amb la resta de la gent era a través de les pel·lícules. I el cine no et tornarà mai res. Més enllà del cansament físic i mental que et produeix rodar una pel·lícula darrere l’altra, he parat per aquest motiu. Jo tinc la sort que puc parar, pels que no poden, és molt dur”.

Saber dir que no

La confessió posa al damunt de la taula el tema de la salut mental, que el propi Dani de la Orden va tocar a Loco por ella, i que també té molt a veure amb 42 segundos, el darrer film que ha dirigit (en aquest cas a quatre mans amb Àlex Murrull). “Parla del sacrifici per aconseguir un objectiu. Són esportistes d’elit, i més que de l’èxit, al final parlem de gent que semblen superherois però que són persones plenes d’inseguretats i igual de vulnerables que nosaltres. És el que va passar-li a Simone Biles a les darreres Olimpiades, és bàsic estar bé mentalment per estar bé físicament, allò del mens sana in corpore sano. I als esportistes d’elit els ensenyen a fer mil flexions, a no parar, no parar, però si un té una addicció o un trauma... això l'afectarà esportivament. No n’hi ha prou amb la preparació espartana. Al final, 42 segundos parlarà d’un grup molt fort de waterpolistes entre els quals n’hi havia dos, el Manel Estiarte i el Pedro García Aguado, que no poden rendir perquè tenen un enfrontament personal”.

La por no ha de servir de motor de res, és una traïció a un mateix

El cineasta segueix reflexionant sobre el tema, de nou enfocant-lo cap a la seva pròpia realitat: “M’he equivocat molt, porto molt de temps equivocat, però crec que és bo saber parar i dir que no; també és complicat i et fa sentir culpable, perquè tenir feina fa creure’t afortunat. I jo mateix em deia que no podia parar, que quina sort tenir tants projectes. Però llavors t’oblides de viure. Mires enrere i et preguntes per què he fet les pel·lis que he fet: per necessitat? Per pagar-me un pis? Algunes són per no perdre pistonada i seguir dient que estic aquí, per la por a no tenir res més. I acceptar feines per por és un error, la por no ha de servir de motor de res, és una traïció a un mateix”.

L'error de rodar sense parar

No és freqüent que gent del cinema expliqui aquest tipus de situacions, si més no en present. Per a Dani De la Orden “és alliberador explicar-ho, perquè, des de fora, el món del cinema no sembla dur, som els de la faràndula, els subvencionats, però aquest és un món molt complicat per consolidar-se, costa tant d’arribar-hi, i jo estic molt orgullós de què he aconseguit. I tot això fa molt difícil deixar-ho perquè... i si s’acaba? Rodes pel·lícules sense parar, estàs pensant a aprofitar l’onada, però no veus que potser l’onada és un tsunami, i llavors ja t’ha atrapat. Representa que és normal acabar esgotat de la feina, i vivim pensant que no poder més, que estar sota tensió, és lògic. Però no, perquè t’acabes consumint i no t’adones".

Vaig fer la primera pel·li amb 22 anys, i reconec que m’hi vaig enfrontar amb una seguretat una mica vinculada a la supèrbia

Dani de la Orden admet que el cine és un ofici molt vanitós en què reps compliments molt fàcilment. "Puc entendre aquestes estrelles de la música que ho peten molt joves i es tornen boges... Jo vaig fer la primera pel·li amb 22 anys, i reconec que m’hi vaig enfrontar amb una seguretat una mica vinculada a la supèrbia. Era una mica gilipolles, realment. No per tractar malament ningú, més aviat per anar sobrat. I ara és tot el contrari. No sé si és l’edat, si es diu maduresa, però ara em presento davant de les pel·lis amb més inseguretats. La qüestió és que em vaig equivocar a l’hora de rodar sense parar. Pensava que molava, perquè les respostes eren positives, i creava la meva pròpia identitat a través de l’èxit de seguir treballant. No sé què és l’èxit, però sí sé que no és encarrilar feines rera feines, ni tampoc que molta gent et tingui en alta estima laboral, ni formar-te una marca. I la putada és que t’eduques pensant que sí és això, tot orientat a la productivitat. I ara, dit això, me’n vaig al meu retir budista!”, remata entre riallades.