Dani de la Orden està refredat. No és que jo vulgui calcar el llegendari perfil que el llegendari periodista Gay Talese va escriure sobre Frank Sinatra. És que realment està refredat. I si no que s'ho preguntin a Jordi Basté. Aquest matí l'ha entrevistat (no avui, quan es publica aquest text, si no la setmana passada, que va ser quan em vaig trobar amb el cineasta) i De la Orden gairebé no podia parlar. Ara, un parell d'hores després, a La Pescadería, la productora barcelonesa amb què ha treballat gairebé tota la seva carrera, sobre la taula de la sala on seiem a parlar, hi ha escampades capses d'Strepsils, paracetamol i algun medicament més que no acabo d'identificar. L'hi allargo la mà per saludar-lo, però m'ofereix el seu colze. "És que estic refredat". Trec el mòbil de la butxaca i el deixo sobre la taula, al costat dels caramels i de les pastilles. "Començo a gravar, et sembla?". En Dani, que té alguna cosa de Woody Allen del segle XXI, l'agafa i se l'apropa a la boca. "Fem-ho així, que si el tinc ben a prop, s'escoltarà millor". Dani de la Orden està refredat. I ara el meu mòbil, molt probablement, també.
Diuen que en Dani de la Orden és el cineasta de moment. Sorprenent si tenim en compte que fa una dècada llarga que ve estrenant algunes de les pel·lícules més taquilleres del nostre cinema: Barcelona, nit d'estiu (2013), Barcelona, nit d'hivern (2025), El pregó (2016), Litus (2019), 42 segons (2022)... Cert és, però, que Casa en flames, aquest punyent retrat d'una família burgesa catalana en decadència, ha superat tots els rècords i expectatives. Prolífic i hiperactiu encara que insisteix que no hi ha res que li agradi més al món que dormir, també s'ha apropat diverses vegades al món de la televisió. En el passat va dirigir diversos capítols de la sèrie Elite i actualment està treballant en una sitcom per a 3Cat amb la pressió de convertir-se en l'hereva i relleu de la icònica Plats Bruts. El realitzador barceloní aquesta setmana també ha estrenat a Apple TV+ A muerte.
El mateix dia que li diagnostiquen càncer de cor, Raúl es retroba amb Marta, una dona d'esperit lliure i recentment embarassada. Tots dos reprenen una amistat que va començar a la infància, i aquesta relació causada pel destí comença a posar a prova les seves creences sobre l'amor. Es pot enamorar Marta, fòbica al compromís? I, Raúl podrà conèixer l'amor de la seva vida? La sinopsi oficial és, no ens enganyem, un xic embafadora. La sèrie és una comèdia brillant (amb actuacions més que notables de Veronica Echegui i Joan Amargos, juntament amb un Cristian Valencia espectacular) que rere les rialles, com totes les feines de De la Orden, amaga uns quants temes importants.
Ets molt hipocondríac?
No em considero hipocondríac. Em considero amb coneixement de causa. La malaltia m'ha acompanyat durant la vida d'una manera lleu, però he passat pel quiròfan... Tinc una afecció, i més que hipocondríac el que tinc és l'estat d'alarma constant, perquè és una cosa que sempre pot tornar. És com si a algú li detecten el que sigui, se'n surt bé, però li diuen que pot tornar. Que tingui por de recaure no el fa hipocondríac, és que té una por raonable. Té una ansietat d'un fet que potser no està passant, però és allò que diuen a Del revés 2, que l'ansietat és la por a les coses que encara no estan succeint, però hi ha una cosa al teu cos que t'està dient que pot passar. També pot passar que et caigui un piano passejant pel carrer. Però no em considero una persona hipocondríaca, per res. Amb A Muerte, el que hi havia era les ganes d'explicar una història d'amor des de dues perspectives. La primera, des de com afrontar una malaltia, com afrontar allò que la gent del voltant et digui: "Vinga va, que tot sortirà bé", quan tu tens més informació que la resta. És molt frustrant que hi hagi aquest positivisme, que tothom t'intenti animar, encara que ho facin amb tota la bona fe del món, però potser el que necessites és que t'acompanyin en un procés de tristesa. Perquè forçar-te a estar bé o forçar-te a intentar viure la vida, que són dos dies, no és el que vols.
I la segona...
M'agradava molt la idea de trobar l'enamorament amb una persona que viu al límit, però que en realitat ja està totalment passada de voltes. Una dona que té 40 anys i s'ha quedat embarassada i tot el seu entorn la pressiona per dur una vida més normal, perquè decideixi si vol tenir o no la criatura, però deixant intuir que l'hauria de tenir. Ara, per sort, les coses estan canviant, però fins fa no res, l'únic camí que semblava que podíem seguir a la vida arribats a certa edat era ser pares i mares. Hi havia molta pressió, sobretot per a les dones. Em sembla molt interessant que el personatge de la Verónica Echegui es plantegi si vol o no vol ser mare. I que si decideix que no vol, que això no la faci sentir pitjor persona, ni culpable, ni egoista.
Veure drames, en general, a mi em fa molta mandra. Em ve molt més de gust veure una comèdia que entre acudit i acudit, et va deixant anar missatges
Sempre toques temes rellevants, però sovint queden amagats rere l'humor.
És que no ho sé fer d'una altra manera, perquè com que la meva vida ja funciona així... Llevat que de sobte em trobi una sorpresa com Aftersun, una pel·lícula que no fa puta gràcia perquè et deixa tocat; veure drames, en general, a mi em fa molta mandra. Em ve molt més de gust veure una comèdia que entre acudit i acudit, et va deixant anar missatges. Tot i que en aquest cas concret, estava molt preocupat per si frivolitzava sobre això.
Sobre què?
Mentre rodava aquesta sèrie, tenia un familiar molt íntim ingressat a l'hospital. S'hi va estar un any. Gairebé cada dia, quan acabava de rodar, me n'anava a veure'l a l'hospital. Durant aquells mesos, en què tot era a veure què passava, de la por a que les operacions no anessin bé, fins i tot que morís; em vaig adonar que, tot i que la situació era dramàtica, sempre acabàvem vivint moments ridículs: un metge que et ve i et deixa anarn un moc i no saps si riure o emprenyar-te. I sempre és millor riure, perquè cabrejar-se no serveix de res. O les infermeres, que cadascuna és un món. N'hi ha més simpàtiques i més antipàtiques, òbviament, com a totes les feines. Però quan estàs en una situació vulnerable, com la del meu familiar, de sobte, sense voler-ho, la comèdia entra. I allà va ser quan em vaig adonar que no estava frivolitzant. Passés el que li passés al meu familiar, la sèrie estava parlant d'una cosa molt real des d'un punt de vista en què la comèdia, amb respecte, sempre hi té cabuda.
Abans d'anar al cinema a veure l'última pel·lícula de Godard, preferia anar a veure La jungla de Cristal 4, encara que no és la millor
Ets un rara avis del nostre audiovisual...
Per què?
Estem acostumats a l'escola ESCAC, que tot són pel·lícules d'autor de gent que pateix i marxa a la muntanya a buscar-se...
Jo crec que conviuen les dues coses. A l'ESCAC vaig sortir de l'armari a tercer de carrera. És cert que a l'ESCAC tots els referents són directors culturetes: Fassbinder, Scorsese, Godard, Lynch... plànol seqüència i tot això. I ja m'agrada, però jo, abans d'anar al cinema a veure l'última pel·lícula de Godard, preferia anar a veure La jungla de Cristal 4, encara que no és la millor. Mentre estudiava, això ho anava contenint, perquè la sensació és que s'havien de fer coses d'autoria.
Fins que vas arribar a tercer de carrera.
Allà vaig tenir un professor que es deia Sergi Pérez. A les pràctiques, jo intentava fer aquesta mena de cinema més d'autor, però em va clitxar. Un dia em va preguntar que era el que m'agradava a mi. Li vaig dir que la meva pel·li favorita era Armageddon. "Ves per això". Va ser el seu consell de professor.
Armageddon?
Em flipa l'acció, però aquí faig comèdia...
En una entrevista anterior ja ens vas confessar que el teu somni era fer John Wick.
John Wick en català o en aranès, m'és igual, però és el que vull fer. A més, ho tenim tot perfecte: l'Eduard Fernández podria ser el nostre Liam Neeson i l'Enric Auquer, el nostre Tom Holland.
No hi havia res d'innovador a Barcelona, nit d'estiu i Barcelona, nit d'hivern. Era agafar Love Actually i fer que els personatges beguessin cervesa Estrella Damm. Zero d'originalitat, ni representaven res de nou
Ho tenim tot, ho diu Joan Dausà.
L'únic que ens falta és la pasta per poder-ho fer. Però sí, va ser a tercer que vaig acceptar que m'agrada un tipus de cinema més desenfadat, però en el que igualment pots parlar de temes molt transcendents, però a través d'un altre lloc. I a mi és el que em surt. Ja a la vida real m'agrada molt més pensar un acudit en una situació dramàtica, que no pas pensar en una situació dramàtica per si mateixa. El drama ja arriba per ell mateix.
Escoltava l'altre dia Catalunya Ràdio, i et reivindicaven com un geni menystingut per la teva productivitat sent tan jove.
Seria algú amb poc gust. Amb tota sinceritat dic que hi ha tendència a confondre ser prolífic amb tenir talent. Si mires la meva filmografia, està plena de pel·lícules que em semblen un error. Un error en la seva direcció, de no haver encaixat amb el públic. Hi ha alguna pel·lícula gairebé amateur, d'estar mal rodades. Tinc pel·lícules errònies en moltes coses.
Has crescut en públic després d'haver tingut un gran impacte amb les teves dues primeres pel·lícules.
Cert, però si t'ho mires fredament, hi ha dues comèdies romàntiques que van encaixar bé a Barcelona, perquè era una cosa que no es feia aquí. Però no hi havia res d'innovador en aquelles pel·lícules. Era agafar Love Actually i fer que els personatges beguessin cervesa Estrella Damm. Zero d'originalitat, ni representaven res de nou.
Copies molt dels teus referents?
Moltíssim. Em podria tirar el rotllo i dir que són homenatges, però no, són còpies. Veus un acudit en una pel·lícula o en una sèrie que funciona i dius: "Això m'ho quedo".
Soc bastant transparent, Friends m'ha fregit el cervell
Tarantino també ho fa, això de copiar els seus referents.
Sí, però jo ho faig des d'un lloc molt més rata. Jo ho faig des d'un lloc de dir: "M'he vist aquesta pel·lícula que té un acudit brutal i crec que si el canvio una mica, em pot funcionar". I d'això en podem dir inspiració o directament que he copiat, no passa res. No crec que em vingui cap director a queixar-se. Perquè una cosa és copiar una història i una altra copiar un acudit que també se't podria haver acudit a tu. Soc bastant transparent, Friends m'ha fregit el cervell. El més bonic és que copiant, inspirant-te en altres coses, acabes donant amb una cosa que potser és una mica més teva. A muerte és un bon exemple. A l'inici hi havia molts acudits copiats o inspirats d'altres sèries o pel·lícules, però a través d'això, he acabat fent la cosa més lliure mai a la meva trajectòria.
Et permets descansar? Deixes de crear en algun moment?
Quan estic rodant no paro, però si no, no foto ni brot. Per a mi, el plaer més gran que hi ha és dormir; ni fer cinema, ni anar al cinema. El cinema no és el meu món, a prendre pel sac. A mi el que m'agrada és dormir. M'encanta posar-me el despertador a les vuit i saber que em puc llevar a les dotze. Ha passat que A muerte es va rodar abans que Casa en flames i les estrenes s'han solapat. Però després de 42 segons vaig estar dos anys sense fotre ni brot. Allà va ser quan em vaig permetre escriure.
No és fotut perdre la il·lusió, és fotut perdre la innocència. Ho diuen a Soul: el somni es pot convertir en una obsessió i l'obsessió es pot convertir en un perill
Ja ens vas explicar també en una entrevista anterior que t'havies cremat.
Havia perdut una mica el nord. Arriba un moment en què t'equivoques de quina classe de persona ets, perquè et valores a través de la teva feina. Creus que perquè tinguis 27 anys i 8 pel·lícules, ets la persona més guai del món, i no deixes de ser un gilipolles integral que s'està perdent les coses que de veritat molen. A muerte, en realitat, va una mica per aquí. Jo era un paio molt ambiciós quan tenia 20 o 25 anys i ara no ho soc. I és curiós perquè quan tenia 20 anys, i no havia rodat cap pel·lícula, creia que dedicant-me al cinema seria el paio més feliç del món. I ara que he fet 12 o 13 pel·lícules i no sé-quantes-sèries, no em considero una persona més feliç que el xaval que estava fent Barcelona, nit d'estiu. Crec que hi ha alguna cosa de créixer i madurar... No és fotut perdre la il·lusió, és fotut perdre la innocència. Ho diuen a Soul: el somni es pot convertir en una obsessió i l'obsessió es pot convertir en un perill. Vivim en una societat obsessionada a mostrar la millor versió de tu mateix, però potser sent la millor versió de mi mateix no soc més feliç. Què és fer realitat un somni?
Poder rodar pel·lícules és un privilegi, però associar els somnis amb la feina és perillós, perquè aleshores la feina esdevé passió i la passió es converteix en una cosa que t'esclavitza. Jo només faig pel·lícules, no opero a cor obert
Quin és el teu somni?
Ara mateix estar tranquil, amb pel·lícules o sense. Jo actualment valoro molt la tranquil·litat i la rutina. Demano una certa estabilitat. Poder rodar pel·lícules és un privilegi, però associar els somnis amb la feina és perillós, perquè aleshores la feina esdevé passió i la passió es converteix en una cosa que t'esclavitza. Jo només faig pel·lícules, no opero a cor obert.
Tranquil tranquil no estàs... acabes d'estrenar una sèrie, tens ja en marxa el projecte de dur al cinema el llibre de David Jiménez El director i ara rodes una sitcom per a 3Cat. Serà difícil superar Plats bruts?
Serà impossible, ni ho intentarem. El que sí que intentarem serà seguir tot el que ens han ensenyat. No puc dir res més, més enllà de quina putada que ja existeixi. Friends, Frasier, Seinfeld i Plats Bruts, totes elles em van fregir el cervell. Plats Bruts potser una mica més per proximitat.