Mentre Lamine Yamal trenca rècords de precocitat i fa gols per l'escaire, i, fent-se millor amic de Nico Williams, provoca somnis humits a la culerada per combatre els galàctics brasilers i francesos del nacional-madridisme, el còmic Dani Rovira estrena dues pel·lícules. I una d'elles, El campeón (que arriba a Netflix aquest proper divendres), explica, amb millors intencions que resultats, la peripècia d'una jove estrella de La Liga: Diego juga a l'Atlético de Madrid i viu l'eufòria permanent de la fama sobtada i dels luxes, però també la presa de consciència de que, enmig de tants aplaudiments i peticions de selfies, no tot són flors i violes.

Partim d'una base indiscutible: el futbol i el cinema semblen ingredients incompatibles a l'hora de cuinar un plat equilibrat i saborós. Tota una generació assenyala amb estima la xilena de Pelé i la definitiva aturada d'un penal injust de Sylvester Stallone, un porter que no jugaria ni a les lligues de solters contra casats, a Evasió o victòria (John Huston, 1981), una pel·lícula molt pitjor del què la maleïda nostàlgia s'esforça en fer-nos recordar. Els més vells de la tribu potser, fent memòria, puguin parlar d'Once pares de botas (Francisco Rovira-Beleta, 1954), que unia mites del futbol com Antoni Ramallets, Ladislao Kubala o Alfredo Di Stefano amb llegendes de la comèdia com Pepe Isbert i Mary Santpere. Més recentment, Días de fútbol (David Serrano, 2003) feia servir l'esport com a macguffin per retratar un grup de pícars inadaptats de barri. I, una mica abans, Estadis febrils (David Evans, 1997) adaptava la meravellosa i referencial novel·la de Nick Hornby Fiebre en las gradas. Però són excepcions, i cap d'elles destacaria en un top de pel·lícules esportives, perquè no existeix ni un Toro Salvatge ni un Hoosiers futbolero.

EL CAMPEON 1
Foto: Netflix

Tampoc, i no ens cal cap bola de vidre, ningú aplaudirà especialment El campeón, ni la recordarà dues setmanes després de formar part de “les més vistes” al menú de la plataforma Netflix. Però és cert que la nova pel·lícula de Carlos Therón (director de comèdies com Es por tu bien, Operación Camarón o Lo dejo cuando quiera) deixa anar algunes idees que podrien ser valuoses per a Lamine, per a Nico o per a qualsevol adolescent que, de la nit al dia, es veu adorat en l'altar de milions de nens i adults. Potser també per a un Joao Felix que apareix a El campeón en un cameo. La gestió emocional de la idolatria sobtada, de les butxaques plenes, dels interessos i dels interessats que sobrevolen com mosques en la merda esperant que caigui alguna cosa, són elements que els hooligans acostumen a oblidar a l'hora de jutjar els cracks de l'opi del poble.

D'alguna manera, tots aquests efectes que arriben quan les circumstàncies et situen en el centre de la conversa els va viure també Dani Rovira després del fenomen d'Ocho apellidos vascos (Emilio Martínez-Lázaro, 2014). En algunes entrevistes recents, el còmic andalús ha explicat les conseqüències perverses de tot aquell tsunami mediàtic. Qui fora tres vegades presentador dels Goya es va veure superat per terra, mar i aire, i abocat a hores i hores de teràpia per l'ansietat desfermada que el va dur al pou. De tota aquella bogeria en va aprendre a ignorar la brillantina de la popularitat extrema i a que l'afectés molt poc el que puguin pensar d'ell. També pateix d'ansietat inhabilitant el seu personatge a El campeón: Rovira es posa a la pell d'un psicopedagog contractat per ajudar la jove estrella de l'Atlético a dominar els seus sobtats atacs d'ira i a fixar-se millor en el xoc entre voluntats pròpies i negocis aliens que intermediaris o pares de la criatura fan en el seu nom.

L'experiència de viure un càncer

Dani Rovira s'ha entossudit en interpretar personatges que no obeeixin el què ningú s'espera d'ell. Ho fa a la fallida El campeón però també a l'estupenda El bus de la vida, coproducció catalana que ja és als cinemes des del passat divendres. Amb Ibon Cormenzana (director de Culpa o El cim, i soci d'Arcadia Motion Pictures, la productora catalana de Robot Dreams o Blancaneu) com a ànima darrere de la càmera, El bus de la vida connecta amb una altra de les experiències recents que van canviar la vida de Dani Rovira: mentre el país es tancava en el confinament provocat per la pandèmia del Covid, a ell li diagnosticaven un linfoma de Hodgkin. Les prioritats van girar com un mitjó, les orelles del llop van aparèixer en cada racó, i, tot i el bon pronòstic que els metges van subratllar, el còmic va patir el mateix que pateix el seu personatge a El bus de la vida.

EBDLV 210323 david herranz V3A3509
Foto: David Herranz

A la pel·lícula, el nostre home interpreta un esquerp professor de música amb un tumor a l'oïda. Instal·lat en un poblet d'Euskadi on l'han enviat a fer classe, el mestre haurà de fer servir el mateix mitjà de transport que trasllada altres malalts de càncer fins a l'hospital de la ciutat, perquè tots ells facin les seves sessions de quimio o de radioteràpia. El guió d'Eduard Sola (autor també del text de Casa en flames) fa que aquest autobús reflecteixi un ampli espectre de malalts de càncer, d'edats i situacions diferents. Un recurs perfecte per incloure diverses sensibilitats i que l'espectador pugui identificar-se ben fàcilment en tot el què succeeix a la pantalla.

Amb sensibilitat, fugint de tota temptació de fer pornografia emocional, El bus de la vida aposta per una mirada humanista i esperançadora, amb espai per la tristesa però també per l'humor, sempre des d'un respecte reverencial cap a aquells que puguin patir una malaltia que forma part de les vides de tots. Amb intèrprets de la solidesa d'Elena Irureta, Susana Abaitua o el magnífic debutant Pablo Scapigliati, a la pel·lícula es mostren les diverses fases lligades al càncer, de l'impacte de la notícia a la negació, de la depressió a la resiliència, però també hi ha espai per enamorar-se, per l'amistat inesperada, pel despertar sexual i per la música, tot un bàlsam per l'ànima.

Dani Rovira continua barallant-se per construir una carrera professional que trenqui a amb la imatge simpaticota dels seus monòlegs i dels cognoms bascos

I Dani Rovira, que va superar els dubtes de rodar una pel·lícula tan lligada a la seva pròpia experiència, amb una ferida que no tenia clar si estava tancada del tot, va acceptar un personatge catàrtic i sanador amb el que espera reviure el mateix que li va passar amb 100 metres (Marcel Barrena, 2016): en aquell film, l'humorista interpretava un home diagnosticat amb esclerosi múltiple, i ell sempre explica com, encara avui, impacten en el seu estat d'ànim les cartes de pacients d'esclerosi que s'han vist ajudats amb la pel·lícula

El bus de la vida, doncs, és un viatge emocional que mai no pren l'espectador per imbècil ni fa servir els trucs barats dels drames més lacrimògens. És equilibrada, tremendament eficaç i toca el cor si no el tens com una pedra. Tot i que aquest estiu tornarà a la comèdia pura amb Cuerpo escombro (estrena, 9 d'agost), és un fet que Dani Rovira continua barallant-se per construir una carrera professional que trenqui a amb la imatge simpaticota dels seus monòlegs i dels cognoms bascos. Acaba de rodar un thriller amb Enrique Urbizu: la sèrie Cuando nadie nos ve. I vol continuar, sense traïr-se, l'estela de tants còmics que van fer el salt al drama. El temps dirà si el talent de Rovira per les riallades és el mateix en un cinema més seriós. De moment, amb El bus de la vida, fa un sòlid primer pas amb una pel·lícula que us provocarà somriures i alguna que altra llàgrima.