Fa uns quants anys que adoptem Daniel Brühl com un català més; quan l'inesperat èxit de Good Bye, Lenin! (2003) va convertir el seu rostre en un dels més representatius del cinema europeu, obrint-li la porta a treballar amb Quentin Tarantino (a Maleïts malparits) o amb Ron Howard (a Rush). La seva història s'ha explicat moltes vegades: fill de catalana i alemany, va néixer a Barcelona el 1978; encara que majoriràriament resideixi a Berlín, ha passat llargues etapes a la capital catalana, i continua venint sovint, perquè aquí viu part de la seva família i molts dels seus amics. Ara, a més, està nominat als Premis Gaudí com a millor actor secundari per La contadora de películas.
🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominacions als Premis Gaudí 2024: llista de nominats
"Ara passo més temps a Mallorca, però mantinc vincles forts amb Catalunya", afirma, abans d'explicar-nos que uns anys enrere va organitzar una calçotada al local que posseeix al berlinès barri de Kreuzberg, el Bar Raval. Era la primera vegada que s'organitzava alguna cosa així a Alemanya. "Va ser una gran festa. Mig Kreuzberg feia olor de ceba, els alemanys no sabien com menjar-se els calçots... Em fa molt feliç continuar vivint la cultura catalana quan estic a Berlín, encara que sigui des de la cuina i des del bar". I des del futbol i el seu fanatisme barcelonista? "També, també, culer ho seré sempre, això no canviarà mai. I els meus fills també ho són", remata, abans de disculpar-se per mantenir la nostra conversa en castellà: "Parlo el català malament, em perdo", diu, encara que l'a dalt signant hagi tingut en el passat alguna conversa amb l'intèrpret en un més que correcte català.
Daniel Brühl segueix amb una altra divertida justificació: "Tinc ressaca d'ahir a la nit, en realitat crec que seria millor parlar en alemany", avisa entre rialles, recordant-nos que hores abans de la nostra xerrada ha rebut, i probablement ha celebrat amb magnificència, un premi honorífic. Concedit per l'Evolution Mallorca International Film Festival, i lliurat pel cineasta suec Ruben Östlund (director d'El triángulo de la tristeza), el guardó reconeix la trajectòria ferma d'un intèrpret que ha aconseguit equilibrar les seves feines als Estats Units, també a Marvel, amb rodatges com La contadora de películas o sèries com Kaiser Karl, que acaba de rodar i on interpreta el dissenyador de moda Karl Lagerfeld.
T'acaben de donar un premi que reconeix una carrera, i no és la teva primera vegada. Fa un parell d'anys te'n van donar un altre al Festival de Sevilla. I només tens 45 anys!
Ruben (Östlund) es burlava de mi. Ahir em deia que ja havia entrat, sense marxa enrere, en aquella etapa de la vida en la qual et fan homenatges. Em feia sentir una mica iaio. Però en realitat és molt bonic que et reconeguin, és una flipada que t'anima a continuar fent pel·lícules, una cosa que tant estimo. Em sento molt honrat.
És que potser és una mica aviat per a homenatges d'aquest calibre...
És veritat, però per sort jo no em veig vell, tinc energia i ganes de continuar fent la meva feina. La meva dona és psicòloga i una dona molt intel·ligent, i té molta experiència vivint amb un paio narcisista, acomplexat, que de vegades creu que tot s'ha acabat [riures]. Ella em diu que no sigui idiota, que continuen trucant-me, que continuen donant-me feina, reconeixent-me i apreciant-me. I té raó. Fa gairebé 30 anys que estic en la professió i molt feliç.
La meva dona em diu que no sigui idiota, que continuen trucant-me, que continuen donant-me feina, reconeixent-me i apreciant-me; i té raó
30 anys, quin viatge...
Noto que ara em caic molt millor que quan vaig començar. De jove era molt pesat, com a actor però també com a persona. Molt pesat. Un espavilat. Crec que amb l'edat m'he relaxat. Ja no estic ansiós esperant ofertes al costat del telèfon. Em prenc les coses d'una manera molt més zen, més tranquil·la. Crec que això també va provocar que formés part d'una productora a Berlín per empènyer projectes propis, ser més proactiu i no dependre tant del telèfon, o de la depressió si no sona.
Fa un parell d'anys vam veure la teva opera prima com director, La puerta de al lado, en la qual jugant amb l'autoficció et reies de tu mateix amb molt enginy.
Sí, totalment, en aquesta pel·lícula vaig ficar moltes facetes i matisos personals. Tampoc no vaig voler obrir finestres molt privades, però sí que vaig anar a sac amb algunes parts de mi mateix, volia que el guió fes una miqueta de mal, que el públic sentís vergonya aliena veient el meu personatge, que tenia molts punts de contacte amb mi. A la meva dona li va costar veure la pel·lícula [riures].
Aquest film era gairebé un exercici terapèutic, perquè al teu món ha de ser molt complicada la gestió dels egos.
Sí, sens dubte. Jo vaig tenir la idea d'aquesta pel·lícula en una etapa en què vivia a Barcelona, molt abans de ser pare. I era un moment en què la feina era el més important, el pròxim projecte, l'ego, el narcisisme... Si avui em trobés aquell Daniel Brühl de fa uns quants anys... no em suportaria! Després, quan tens fills, t'adones que hi ha coses més importants a la vida que la feina o que un mateix. Ser pare, però també mantenir una relació llarga amb la meva dona, i mantenir una certa tranquil·litat, no massa perquè vols continuar sent allà, tot això forma part d'una fase de la vida que m'agrada moltíssim. Aquesta tardor de la vida...
Aquest cap de setmana estrenes La contadora de películas, que té un esperit similar al de Cinema Paradiso o al de The Last Picture Show, i que parla d'aquest poder que tenia el cinema i que sembla que s'està perdent...
És una oda al cinema, sí, i crec que és important continuar fent-les. Com també tenen molta importància els festivals per incentivar la gent a continuar anant a les sales. Fa uns dies vaig estar a Lió, al Festival Lumière, especialitzat en cinema clàssic. I vam veure El crepúsculo de los dioses amb cinc mil persones. Una pel·lícula que no ha envellit, rodada l'any 1950, i que ja llavors parlava d'una altra d'aquestes crisis periòdiques que viu el cinema, que sempre ha hagut d'adaptar-se, que reinventar-se, amb l'arribada del sonor, amb el vídeo... però sempre ha aconseguit sobreviure. Ara és l'amenaça de l'streaming, i de les sèries, que és molt gran. Però el cinema és una altra cosa, és una cosa única, una altra dimensió. I per això vaig voler participar a La contadora de películas, perquè té aquests elements que recorden a Cinema Paradiso.
Potser vivim un punt d'inflexió, però és indubtable la força de la ficció per transmetre un missatge. L'any passat vas produir i vas actuar a Res de nou al front de l'oest, que parla del disbarat de les guerres. En un context real de guerres a Ucraïna, a Israel...
Estic increïblement orgullós d'haver coproduït Res de nou al front de l'oest. Moltíssim. En circumstàncies complicades, amb la pandèmia... va ser un miracle acabar-la. Sabíem que era una bona pel·lícula, però el seu èxit va ser una mica sorprenent, potser per la coincidència tràgica i horrorosa de tenir una guerra al cor d'Europa. La meva generació havia llegit a l'escola la novel·la homònima de Remarque, però els joves d'ara no ho han fet. I a mi em va omplir molt que arribessin al llibre a través de la pel·lícula, perquè aquesta és una història que parla de joves que veuen la guerra com una aventura. I no ho és, la guerra és dolor, horror, mort, i és importantíssim continuar posant el focus en aquest missatge.