Daredevil va ser de les primeres sèries realment bones de Netflix i també la primera basada en un còmic de Marvel que trencava amb el que havíem vist fins aquell moment. En plena efervescència de l’UCM (Univers cinematogràfic de Marvel), la sèrie adaptava el personatge amb un to ombrívol i realista, amb uns plans-seqüència (hereus d’Oldboy) que deixaven amb la boca oberta i uns espetecs d’hòsties memorables. Però no era només la violència: Daredevil encertava de ple amb el retrat de la Cuina de l’Infern i els clarobscurs morals de tots els seus habitants, captant l’essència que autors com Frank Miller havien imprès a l’antiheroi.

Daredevil encertava de ple amb el retrat de la Cuina de l’Infern i els clarobscurs morals de tots els seus habitants, captant l’essència que autors com Frank Miller havien imprès a l’antiheroi

Seqüela i reboot a la vegada

No és cap casualitat que la seva cancel·lació, a l’extraordinària tercera temporada, coincidís amb l’inici del declivi creatiu de Netflix, que va començar a abusar d’algoritme a l’hora de donar llum verda als seus projectes. Quan Disney va recuperar els drets del personatge, va començar a córrer la brama que el recuperarien per a la seva plataforma mantenint els protagonistes de l’original. I així ha estat. Primer el vam veure traient breument el cap a Spider-man: No way home i les sèries She-Hulk i Echo, i ara ha arribat Daredevil: Born again, seqüela i reboot a la vegada que vol preservar l’estil de Netflix però introduint-hi algunes variants per adaptar-lo a l’UCM. Se’n surt? Sí. És tan bona com la de Netflix? No. Però és compatible acceptar que s’ha baixat un graó amb continuar celebrant les fites creatives de la versió televisiva de Daredevil.

Daredevil: Born again recupera de la sèrie mare el focus en els conflictes dramàtics dels personatges, els aires eventuals de tragèdia grega i les set pieces d’acció rodades amb un entusiasme contagiós

Daredevil: Born again recupera de la sèrie mare el focus en els conflictes dramàtics dels personatges, els aires eventuals de tragèdia grega i les set pieces d’acció rodades amb un entusiasme contagiós. Però el seu salt a l’UCM comporta una certa pèrdua d’aspror (tot i que només als primers episodis, tot s’ha de dir), una estètica més de vinyeta en alguns passatges i la puntualització constant que els esdeveniments passen en un univers més ampli. No molesta, però és veritat que no té la mateixa profunditat i algunes solucions visuals resulten més canòniques. S’agraeix que s’entretingui a mostrar la carrera professional de Matt Murdock (que, com ja feia el director’s cut de la versió fílmica de Mark Steven Johnson, agafa aires de thriller judicial dels 70) i que dediqui tant metratge a reflexionar sobre el paper de la justícia i l’heroisme en una societat que enalteix els seus monstres (digues-li Wilson Fisk, digues-li Donald Trump). Però, per contra, no li van bé algunes decisions formals, com l’excessivament pomposa banda sonora de The Newton Brothers. El que segueix funcionant com un tro és la tensió entre els personatges principals gràcies a uns guions ben estructurats, uns directors molt solvents (entre ells Justin Benson i Aaron Moorhead, autors d’El infinito) i dos actors, Charlie Cox i Vincent D'Onofrio, que adoren els seus papers i actuen en conseqüència. Ara que ha renascut, que tinguem aquest Daredevil per estona.